masia

vinc del sec. on les muntanyes
trencades ploren pedra. s'esqueixen.
llàgrimes grises picant pell torrada.
al costat de l'or. la terra erma.
només als marges. farigola que sana.
sota les cendres dels morts. que no són prou.
per fer-se un llit a la penya.
soc del sec. que plora pedra.

Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Pedra

No són paraules sense solta:
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.

Un matí qualsevol descobrim que l'amor
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.

Sense que ningú la toqui
una pedra es desprèn de la muntanya.

Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

Mans clivellades

Mans clivellades com un llibret escrit,
mans de pagès o de paleta,
a cada ratlla una tarda, a cada clivella un matí,
la veu de cada traç i cada traç que parla;
el sol traçut, traçuda aixada, aquests llapis
de punta dobla, de mans que parlen,
que aixequen maons i terra enlaire.

Mans com muntanyes de pell aspra,
a cada pas una rascada, manyocs
que escriuen llibres amb lletres de fang i aigua.

Aigua dolça : poesia per a xiquets, 2008

Textos: Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

Al nostre planeta Terra

Al nostre planeta Terra
que és de tu i d'ell
i del moixonet que passa,

a una baralluga blava
rodant sobre una taula,

a uns carrers plens de cases
amb banderoles d'aire,

a uns rius d'aigua dolça
pels camins de les muntanyes.

Al nostre planeta Terra,
a aquesta bola blava
rodant sobre una taula,
a la seva mà oberta
que és la nostra casa.

 Aigua dolça :  poesia per a xiquets, 2008

Textos:           Cinta Mulet
Il·lustracions: Laura Gual

La rosa té fred en la terra nevada...

La rosa té fred en la terra nevada...
          A Sevan hi ha tres metres de neu...
          Un pescador de muntanya treu el trineu
              tot pintat de blau cel,
          morros de truita amb mostatxo
          vigilen el fons calcari
          com policies fent guàrdia.

A Erivan i a Etxmiadzín
          la gran muntanya s'ha begut tot l'aire,
          caldria seduir-la amb alguna ocarina,
          temptar-la amb una caramella fins que la neu
             es fongués dins la boca.

Neu, neu i més neu sobre el paper d'arròs,
          el cim s'acosta als llavis.
          Tinc fred. Estic content...

Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011
Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

Conquilla

A la nit els monjos cantaven silenciosament
i un vent violent aixecava
les branques de les picees com ales.
No he conegut les ciutats antigues,
mai no he estat a Tebes,
ni a Delfos i no sé
què van dir les Sibil·les als viatgers.
La neu cobria els carrers i els barrancs,
i els foscos vestits de les cornelles seguien
mudament les petjades d'una guineu.
Creia en els signes evasius,
en les ombres de les ruïnes, en les serps d'aigua,
en les fonts de les muntanyes i en els ocells profètics.
Els til·lers floreixen com les núvies
però els seus fruits són discrets i agres.
Ni en la música ni en les belles obres,
ni en els grans fets ni en el valor
ni fins i tot en l'amor hi ha la saviesa,
tan sols en totes les coses,
en la terra i en l'aire, en el dolor i en el silenci.
Un poema pot copsar l'eco de la tormenta,
com la conquilla que va trepitjar
Orfeu en escapar. El temps s'enduu la vida
i ens retorna memòria, daurada per la flama
i ennegrida per la brasa.

Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004

Tr.: Xavier Farré

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

Miracles

 Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:

«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.

Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

Rius i muntanyes

Rius i muntanyes notables
per Catalunya s'estenen
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.

El Montseny tot l'any destria
sa nevada cabellera;
Montagut, Montsant i Prades
per Tarragona s'estenen.



Antoni Bori i Fontestà, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

Canta'm aucell

Canta'm aucell
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell

Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l'escolti
que se'n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta


—————————

Canta-me ave
arcanjo
com o bico puxa
a farpa que desponta
do meu cérebro

Por montes e vales
transmigre o canto
e quem o escute
se sinta
recompensado
revulsionado
como se ouvisse enfim
a língua mais oculta



Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

Lo dia nou

Un dia en muntanya he vist
lo sol, que se colgava,
feva diventar los monts de or
i los animals no cuneixeven
aqueixa balles, eixiven
de la tana mirant assustats
aquella llumera del sol
que dieva al món que lo dia
és finit: i que demà siguerà
un dia nou.


Valerio Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984 - 1995) 2009

Holanda és una terra plana

Holanda és una terra plana
que al cap i a la fi passa a ser mar,
que alhora, al cap i a la fi, no és sinó
Holanda. Els peixos dins de l'aigua,
discutint entre ells en holandès,
estan segurs que la llibertat és la barreja
d'un gravat amb unes randes. Pujar a una muntanya,
morir-se de set, a Holanda és impossible;
i encara és més difícil deixar un rastre precís,
si has sortit de casa en bicicleta,
i encara més, si has marxat nedant. Els records
són Holanda. I no hi ha cap presa
que els pugui retenir. En aquest sentit jo
visc a Holanda des de fa més temps
que les seves onades, que s'allunyen lliscant
a la deriva. Com aquests versos.


Joseph Brodsky

Tr.: Xènia Dyakonova i Oriol Prat, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 100, p. 131

Carrer

Perd la brúixola cada dia
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.

Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.

Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.


Raed Wahesh, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés

Curació natural

Utilitza exclusivament paraules senzilles,
no gastis noms de flors discretes, d'espècies tímides,
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire,
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana.
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament,
seràs la tarda.


Enric Casassas Figueres. Començament dels començaments
i ocasió de les ocasions. 1994

Paisatge de sempre

                                    Catalunya



Muntanyes blaves vetllen
cases apilonades
sota un cel que és un teixit transparent
que els àngels mantenen al seu lloc;
el campanar, un far
per sobre d'aquesta uniformitat
de teulades cuites.


Hi ha un camp d'alfals esquitxat de roselles
entre jo i Oliana, un poble on
els anys i el temps han agermanat
tots els marrons, estances
que han sobreviscut
nombroses vides,
i saben més del que jo mai no sabré.


La veu de les campanes anuncia l'hora.
Són les cinc.
Ecos en tomballons s'enlairen a poc a poc
sobre la punta d'ales d'àngel.


La llum de capvespre s'estén sobre
aquest paisatge, es transforma a si mateixa
en pregària.




Maria Wallace. La segona ombra = Second shadow. 2010

Edició: Xavier C. Ribot

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

Desconegut

Sé que tinc un amic
      que encara no conec.
No sé si el trobaré
      al mar o a la muntanya,
al mig de la ciutat
      entre gent que s'afanya,
o entre aquells que somnien
      just a prop d'on jo sec.

Sé que lluny o a la vora
      viu l'amic o l'amiga.
Sé que ens coneixerem
      sense que calgui dir:
«jo t'esperava a tu»,
      «tu em buscaves a mi»,
perquè ens ho sabrem tot
      d'una amistat antiga.

Però cal estar alerta,
      que no sé quan, ni com!
Em pot passar de llarg
      si un mal vent em distreu.
No vull patir pensant:
      «si no el veig... si no em veu...»
Per poder-lo trobar,
      seré amic de tothom!



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions de Montse Ginesta.

CIM

Esfilagarsar mars teixits amb llana,
un hivern qualsevol. Tan delicat,
el nou abric, el gest de llibertat
que ens dediquem... Trenquem la porcellana,
redescobrim l'amor i l'amistat.

Algú va dir d'estendre la rotllana,
saber gaudir per dies la setmana...

Un cop al cim, obrir de bat a bat
els nostres ulls enllà de la muntanya.
Sortir de nit. Saber la contrasenya
del patiment, saber-la tan estranya...

El blau immens descriu la seva senya
a l'oneig instintiu d'una pestanya.
Teixim de nou els mars, fem-ne ressenya.



Bruna Generoso. Abstraccions i certeses, 2016

Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Amnistia!

                        A Frederic Sànchez, pres polític


El color dels ocells ullprèn els presos.
Massa alta és la muntanya de les reixes;
massa forats als plats dintre les cel·les.
No guarden res les herbes en la lluita:
dona la neu l'alçada de la bola.
Cap dels feixistes no és sense culpa.



(Fragment)


Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica, 2001
Ed.: Glòria Bordons

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat