Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
MARIA CABRERA
Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.
Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.
La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien
prou forats
per fer-nos captius.
Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.
M'havia promès
la calma.
De: Murs de distensió
Carla Fajardo. Limítrofes. 2019
Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat
En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla
Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible
De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.
Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne
La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona
Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present
Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci
El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè
Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.
Lebo Mashile
Tr.: Míriam Cano
一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一
Menarche
In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem
After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance
As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable
With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave
My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future
After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present
I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands
Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe
Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own
Lebo Mashile, dins,
Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.
Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.
Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.
Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.
Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.
De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.
Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.
És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.
L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.
Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.
Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.
No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.
Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.
Wisława Szymborska. Instant. 2018
Tr.: Joanna Bielak
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
 |
Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no es deixa saltar!
I jo voldria prou fer-te esqueneta. Qui és que m'omple les mans de maons?
Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?
Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?
-Tu, lladre de la teva llibertat?
Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no et deixo saltar!
Maria-Mercè Marçal. Tan petita i ja saps... 2014
Il·lustracions: Marta Altés
Tria i presentació: Jaume Subirana
|
