Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Carrer

Perd la brúixola cada dia
quan s'adona que el camí no condueix a cap muntanya.
Al cap de poc,
recorda que ha abandonat la ciutat
on tots els carrers condueixen a la muntanya.

Perd la brúixola
i entén que qui perd una muntanya
no tornarà a ser.

Ho entén com una maledicció:
Els qui perden les muntanyes,
viuran tan sols de miratges.


Raed Wahesh, dins,


Jo soc vosaltres : sis poetes de Síria, 2019
Ed.: Mohammad Bitari
Tr.: Margarida Castells Criballés

KHULEIQAT

...
Recordeu i feu recordar al fruit madur
les fulles i la branca,
feu recordar als cards durs
que a la primavera van ser tendres i verds,
i no oblideu que també un puny
fou una vegada una mà oberta i dits.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima, 2018
Tr.: Manuel Forcano

Antany

Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.

                         Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.



R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba

Escrivim

                                    Nous écrivons
                                   pour nous souvenir
                      de ce que nous avons perdu
                                           Chaque parole
                                             est posthume
                                        ANISE KOLTZ



I si escrivim per recordar
allò que encara no sabíem?
No pas contracorrent:
seguint el curs de l'aigua.
Cada paraula és seminal.
Cada poema, un peix a la senalla.




De: El rastre de l'animal més lliure. 1994

Jaume Subirana, dins,

Poesia i + 2008 : del 27 de juny al 27 de juliol : 

Caldes d'Estrac : programa de mà. 2008

Nit de poetes amb Teresa Colom, Marta Pessarrodona i Jaume Subirana

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

Fotografia

Sempre recordaré aquell desplaçament
del cos, el teu, al meu costat.
Era migdia i l'aire tebi
suportava el rigor de la mundanitat.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995

M'acosto

M'acosto la curculla a l'orella i escolto les onades
perdudes.
      Recordo, un cop més, la lliçó primordial.


  Buidat de tot,
el vell cargol de mar
  s'omple de veus.



J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

La pintura del cartell d'aquests Jocs Florals de Barcelona (1996),
va ser obra de Leticia Feduchi.

Revelació

No he vingut a aprendre

sinó a recordar.

I know not what tomorrow will bring.

la miopia d'ahir

la lucidesa de demà

Montserrat Costas. La murga. 2013

Il·lustracions: Rocío Rodríguez

Pròleg: Màrius Sampere

La felicitat

Instant pur
que el desig
recorda.




Marc Granell. Tard o d'hora. 2006

Destil·lació

                    Something is rotten in the State.
                               Hamlet, W. Shakespeare



No del grup que perseguí la glòria,
a genollons,
entaforats fins al coll
en el fang de la petulància.

Tampoc dels que perseguiren un poder ridícul
i l'obtingueren,
no cal dir a quin preu.

Sinó d'aquells que s'engorgaren
en un simulacre de batalla
per l'honor i la fidelitat.
D'aquest bàndol
                          en formes part.

Acceptat, doncs, el risc,
no t'arronsis ni et planyis
i, sobretot,
no abandonis l'hàbit de recordar.

No cal, és clar, l'innecessari orgull
sinó un punt de desafecció;
la clarividència, la fosforescència,
la destil·lació.

I en els dies ensopits
no et refiïs de ningú,
car ningú no et consolarà.
En soledat, repeteix-te la salmòdia
i acontenta't.

Tossuda fins al final,
redreçat, vinga, no siguis flasca,
mira la línia de l'horitzó,
la teva fita, l'horitzó lluent,
au, vinga, ves-hi, fidel a tu mateixa,
vinga, la gran fidelitat,
sigues-te fidel. Ves.



Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició: Montserrat Rodés

Pròleg: Dolors Miquel

M'agrada aquesta forma d'estar a pler

M'agrada aquesta forma d'estar a pler
amagada sota les flassades.
Escolt el silenci i et record.
Tot records que em fan pessigolles.
Imatges, sensacions, mots.
Tu i nosaltres. I un altre cop tu.
Més imatges i altres sensacions. I mots.
I una altra vegada tu. I nosaltres.
Descabdell un fil inesgotable
que oscil·la entre l'ara i l'adés
i un somriure m'escapa
quan me n'adon que tot, de qualque manera,
és innocent i inevitable.



Joana Lladó. El ball, 1994

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,

com un globus fràgil de paper que s'enlaira

entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;

o fes-los passar l'estany, mig trontollant,

damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,

com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,

i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,

enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.

Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:

animals grans que ens agombolen perquè algun dia

recordem

l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig

que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten

espectres rere les portes closes o als racons,

el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.

Agafa el menut del seient de l'automòbil,

duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes

i treu-li les sabates: ves per on també pots ser

un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.

Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006

El joc de pensar

-Vols dir que et poden fer creure coses per
un argument que no val, però que sembla que
demostre això? -va preguntar la Marta.

-Sí, hi ha gent que és experta a fer arguments
fal·laços que semblen impecables i que et
poden convèncer si no estàs ben alerta. Per això
cal ser analítics, cal analitzar bé les coses
abans de donar-hi l'aprovació. Cal que sigues
tu qui et convences realment, i no les arts que
puga tenir un altre. Cal sospesar les alternatives 
que puguen explicar un fet, i fins i tot buscar-ne 
d'altres possibles. Recorda com era d'important 
conèixer les alternatives que realment hi ha 
per a poder decidir adequadament. Et recordes 
quan parlàvem de la llibertat?


Fragment.

Tobies Grimaltos. El joc de pensar : converses amb Marta. 1998

Et cobrim, rostre dolç

Et cobrim, rostre dolç
no pas cansats de tu. Ets tu qui sents fatiga
de nosaltres. Recorda,
mentre te'n vas, que t'hem anat seguint
fins que ja no et fixaves en nosaltres,
i amb recança, llavors, ens hem girat,
com per cridar-te, més d'una vegada,

i ens hem blasmat d'aquell amor mesquí
que t'oferíem. Ara
te'n donaríem cent vegades més,
oh dolça, si tornaves.




Emily Dickinson. Poemes d'Emily Dickinson : selecció. 1979

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.



Doris Lessing. El quadern daurat. 2001

Traducció de Víctor Compta