Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure, 1996
Tr. i ed.: Jordi Larios

Els versos meus on aniran?

Us deixaré-adeu, adeu-cansada. [Clementina Arderiu. Els versos meus on aniran?]



Els versos meus on aniran?
Els he parit amb dolor i plaer
com a fills.
Els he alletat de realitat i somnis,
i els he vist jugar amb les lletres
al joc de la ciència.

Han escoltat el plany de les guerres,
han sentit el foc de l'amor,
els he escrit en les fulles
de l'arbre de la vida.
Els he educat amb respecte
i amor per la llibertat.

Els he donat la nostra llengua
i els he obert fronteres.
Els he deixat arrelats a la terra,
dissolts dins de l'aigua,
en la veu del vent,
en tu que em llegeixes.

Els meus versos on aniran?



Assumpció Forcada i Florensa. Germinació. 2000

Amic

Ets el germà de l'ànima, realment, l'amic,
i en el camí i durant la jornada estàs sempre amb mi.
Ets l'home que encara té l'ànima de nen,
i, qui em dona amistat, respecte i apreci.

Recordo que junts hem passat moments molt durs
i no has canviat per fort que bufessin els vents
el teu cor és una casa de portes obertes,
ets realment el més cert en hores incertes.

En alguns moments difícils que hi ha a la vida
cerquem qui ens ajudi a trobar la sortida i
aquella paraula de força i de fe que m'has donat
és la certesa que sempre has estat al meu costat.

Ets l'amic de l'ànima a jornada completa
somriure i abraçada afectuosa a cada arribada
em dius veritats grans amb frases obertes
ets realment el més cert en hores incertes.

No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que tinc un gran amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic


Lletra traduïda per a aquest blog

Roberto Carlos

Pasquins per a la revolta vegetal

Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament

II



Maria-Mercè Marçal

De la pàgina web: Escarsers, 1980-1982

Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no soc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo soc qui soc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.

Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no soc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo soc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
soc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:

Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.

Diran o diuen, que ja soc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.

Admire artistes, admire comediants.
Però jo soc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo soc l'artista, el cantant, el pallasso.
Soc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!



Ovidi Montllor. Bon vent i barca nova. 1978