Bella Lluna fa l'ullet

Bella Lluna em vetlla el son
quan tinc ganes de dormir;
m'acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.

Quan acabo de sopar
i el pijama m'he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.

Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s'il·lumini complaguda
i anunciï: soc aquí!

És llavors que sens temor
a dormir me'n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!

Però si els somnis em fan por
i cridant m'he desvetllat...
Bella Lluna em fa l'ullet
i tot queda il·luminat.

Junt amb ella mils d'estels
allà dalt al firmament
s'enriolen, s'enriallen
i el meu món sembla d'argent!


Fina Anglès, 


Plouen poemes!. 2017
Il.: Morad Abselam

Els ulls

Els ulls són com dos boles
que es mouen molt lentament
les pestanyes van mullant-los
per a evitar fregament.

N'hi ha de molts tons i colors
perquè els pugues mirar:
negres, verds, marrons i blaus,
però no els has de tocar.

Amb els ulls, tu pots sentir,
viure, riure, enamorar.
També pots dir t'estime i fins
i tot pots plorar.

M'agrada observar quan mires
amb eixe somriure clar
quan el silenci m'acaça
i només tinc el teu mirar,

quan els teus ulls, engolint-me,
em diuen, mirada absent,
tot això que poden dir-me,
silencis, entre la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran

Encara

   El cel ja és tan madur que vessa dàlies
per l'angle del pujol.
Rera els teulats
torna el llevant astut
― una vegada més ―
a afalagar el brancatge de l'acàcia.
Nosaltres, tanmateix,
desconeixem aquest paisatge nu
i avançam freturosos de l'incert.
Encara l'arbre oscat
ens parla del camí de les garlandes
i encara hi ha clivelles al nostre pit i als ulls
per deixar pas al goig o a la sorpresa.
   Així anam endavant en dia calitjós
que amaga el lleu somrís imperceptible,
irònic i tenyit d'indiferència,
d'aquells que, ja molt lluny,
veuen els nostres dies créixer com una heura
ben abraçada al tronc de l'esperança.



Margalida Pons i Jaume. Sis bronzes grisos d'alba, 1986
Premi Salvador Espriu 1985 per a poetes joves

Criatura

                                   A Melània


Vas venir del voler, fruit de l'amor
que natura no havia fet possible.
Vas arribar a casa, tota ulls,
mirar de mar, petita, i em guanyares.
Ara et veig créixer i dir meravelles,
somrius amb gràcia plena, i em renoves.
Tot allò que et done, que és molt i és res,
m'ho tornes tu igualment, un dia i l'altre,
amb els teus ulls de nova mar contenta.




Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

LA PRIMERA POETESSA

                  A Gloria Fuertes

Sense consciència plena

de les coïssors de la vida,

davant nostre teníem

aquella dona:

la primera poetessa.

Ella mostrava un camí

per a tots desconegut.

Parlava de l'amiga Tenta

i del cuc sa

que no tossia.

Dona sola, amb veu rugosa,

que ens regalava somriures,

feta amb el temps

a les buidors ancestrals.

Havia pres el sender

que va donar-li la força

per mantenir els peus en terra

i proclamar-se, solemne,

dona senzilla i propera.

Amb el temps vaig adonar-me

que aquell camí que mostrava

era un refugi perfecte

per acostar-se a la vida

des d'una visió objectiva

per a la pròpia existència.

Aquell tro que vaig percebre

amb els ulls físics del cos

ara esdevé menys matèria

i pren un sentit immortal.

Uns altres ulls que naixien

em permetien entendre

imatges que s'amagaven

més enllà del que es percep.

De poeta a poetessa,

connexió invisible:

en aquell temps tan lluny

i ara tan a prop.

Jordi Tena i Galindo. Reviu la flama, 2013

Es diu...

Es diu...
Ja sap com es diu,
però ha hagut de transcórrer molt temps
abans no li arribés el seu nom.

Encara més temps
fou necessari per albirar
el seu somriure amable
i encomanadís, la bonesa
que desprèn el seu esguard,
la confiança que desvetlla,
la seva veu empeltada
de piuladissa d'ocells
i del gronxar de les fulles
quan l'oratge les tecleja.

Feia molt temps que la intuïa.
Endevinava que la seva presència
impregnava d'una llum nova
la mirada del fill. Ella s'hi reflectia,
però el noi es reservava
el secret del seu amor.

La mare l'intuïa. Era un esbós difuminat.

Van transcórrer molts mesos
fins que no li fou donat
conèixer la noia que,
amb la seva presència,
completava la del fill
fins a veure'ls
com un tot indestriable.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003
Pr.: Francesc Pané

La platja i el mar

Quan el mar besa la platja,
no és de dia: és de nit.
El mar té vergonya encara
i no vol que l'estimada
sigui vista, al ser besada,
pels mariners eixerits.
Que bonica et fa la lluna!
Que dolça estàs quan somrius!
Fas olor de sol i ostres
i guardes perfum de pins.
La platja alça la mirada
i no gosa dir que sí.
El rubor li encén les galtes
i un sospir d'enamorada
mou les barques mar endins.


p. 55


Marta Pelfort
(7è d'EGB)



L'aigua. 1989

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Fina Rifà

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

Enfinestrada a l'orient

                          Enfinestrada a l'orient, l'aurora
                          Jacint Verdaguer, "La pomerola"



Enfinestrada a l'orient, l'aurora
em desvetlla sovint.
                                D'un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d'infant potser i el so insistent
del telèfon.
                   Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l'ocell que més desitjo aquest febrerー
el cop d'ales esquives d'un poema.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011
Edició: D. Sam Abrams

L'ocell

Picant la clova freda d'una tarda d'hivern
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990

Perquè fa bon dia

Ara tot somriu:
la flor i l'ombradiu.
Gatets, vora el riu,
tenen el Sol per companyia.
A jugar veniu,
perquè fa bon dia!

Pilota i cavall,
barret i plomall,
saltarem avall,
prou cantarem, si gent venia.
Quin riure i quin ball
perquè fa bon dia!



Marià Manent. Espígol blau : poemes anglesos per a infants, 1998
Il.: Teresa Martí

Cap somriure foll

Cap somriure foll
no trencarà la quietud
d'aquest somni dolç,
teixit de silencis.

Brots d'herba
lentament esquerden
la terra
eixorca i dura, on
potser un dia neixi
la paraula perfecta.



Montserrat Abelló. Foc a les mans. 1990

Pròleg: Maria Mercè Marçal

Amb el somriure

Amb el somriure
de dolces violetes
el bosc ens crida.

             *

             Majestuosa,
             l'arrogància dels cignes
             ens interroga.

                         *

                        Si fos, la rosa,
                        tal com tu i jo volguéssim,
                        no fóra ella.




Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé

ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix 
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar.

I contents de no haver creat
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.



John Ashbery. Some trees = Alguns arbres, 2001
Tr. i intr.: Melcion Mateu i Adrover

M'he despullat del tot

M'he despullat del tot
He llençat els meus joiells,
les meves robes. Ara camino nua
dins el meu cos que és únic.

Seguiu-me amb els vostres ulls
les vostres dents, les vostres mans
ben netes, les ungles ben tallades,
sense cap clivella, i el cervell
on creixen pensaments i idees
dins un espai tancat.

És el meu cos que us parla,
cada cop, cada fissura us diu
tot el que soc i he estat.

Us miro...
El meu amor és dens i
els somriures se m'escapen
de la boca i cauen
dibuixant cercles sobre rostres,
que resseguiu amb els dits.

No hi ha pas res més enllà
d'aquesta línia que s'escampa,
des d'uns llavis que volen estimar
i no saben altra cosa.



De: Foc a les mans, 1990

Montserrat Abelló, dins,


II Festival de poesia a l'Aire Lliure de Caldes d'Estrac, 2004. P. 11

Somriure

Mira'l,
            el somriure.

La VIDA es disfressa d'alegria
                                           uns instants,
                                                               només.



Carme Jurado i Sayós. De la vida i dels silencis.

14è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol 2003

Un matí d'abril en gràcia

Un matí d'abril en gràcia
s'ajoca en mi un somriure ignot
i torno a dir espurnejant
el Càntic de tots els Càntics.

Vesso mel pels ulls
i lloo déus tel·lúrics
d'una vella glòria
en un retorn eclèctic.




Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009

Pr.:  Montserrat Bacardí

Llambordes

D'un viatge recorde
l'espessor dels matins,
els salts entre llambordes,
les olors sorpresa que fan de guia
i embriaguen de llum l'oratge insípid,
els ocres presó en moments de silenci,
els somriures sense destinatari,
les coses suspeses en l'aire del carrer
-que desconeixes i mai no despulles-,
les ombres tímidament descarades,
el batec de les gemmes a les tasses
de cafè de les ciutats que t'acullen
-temperatures que s'escolen
amb l'aigua ensabonada
per l'ull de la pica.

Gestos que rebroten al paisatge dels dies;
retalls vestimenta d'un cos fora del marc,
d'uns ulls fora del temps d'aquell present,
d'aquest abans que mor tractant de viure
essències de quimeres que transiten
l'avortament entre llambordes,
la màgia en crisi dels rodamons vorera,
les fites de pols d'aquest poema.


Isabel Garcia i Canet. Claustre, 2007

Imagina't

Imagina't que ets un ocell,
volant pel cel,
buscant un niu,
que et mira i somriu.

Imagina't que reciclem,
I que els que ho fem,
ens multipliquem.

Imagina't que s'esvaeix l'explotació infantil
a Guatemala
i al Brasil.

Imagina`t la igualtat en el món,
on ningú va primer,
on ningú va segon.

Imagina't que ets l'amo
d'una gran ciutat,
on tothom és amic
i et fa costat.

T'imagines un món millor?
Val a dir que jo no.
Però m'agradaria poder-ho fer,
seria un gran plaer.



Tània Matiushkov Badia
3r cicle d'Educació Primària
CEIP La Sedeta

Jocs Floras Escolars : Barcelona : Gràcia
Certamen Literari Gràcia 2006

Parats

Somriure de «no estic preparat», 
rialla de «no pares»
i com que no sé què fer
els meus ulls riuen amb ell.

Solament asseguts l'un al davant de l'altre
sense saber què fer,
i amb ganes d'esclatar en una batalla de pessigolles,
amb ganes d'esclatar en un bes.


Lídia Santacreu Ferrà. Metamorfosi de l'amor, 2016
Il.: Carmen Ivars Jiménez