un dia vas oblidar

                   tous les matins du monde sont sans retour
                                  pascal quignard

un dia vas oblidar per què
posaves flors davant d'una fot
i els teus ulls esdevingueren
miralls del capvespre.
potser un dia oblidaràs de qui
la mirada que et somriu
i potser tot tindrà ja
un so d'eternitat.
per tu tracte de ser claror,
música d'altres tardes
i ara que el temps amb tu se'n va
els dies són matins sense retorn.
a poc a poc s'esborra
la teranyina densa de la sang
i pense que fàcil la vida
per a qui li ha estat donada
la llum amb la paraula.

De: paraules que no llegiràs, a ma mare

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

Cançó

Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.

Ester Xargay. Infinitius. 2017

Pròleg de Jordi Marrugat
Epíleg de Vicenç Altaió

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

Utopia

Quan el tren s'aturi, va dir la dona, has d'entrar-hi.
¿Però com sabré, va preguntar la nena, si és el tren
correcte? Serà el tren correcte, va dir la dona, perquè
és el moment correcte. Un tren va acostar-se a
l'estació; núvols de fum grisós sortien de la xemeneia.
Quina por que tinc, pensa la nena, mentre aferra 
les tulipes grogues que donarà a l'àvia. Li han fet
una trena ben tibant perquè li aguanti tot el viatge.
Aleshores, sense dir una paraula, puja al tren,
des d'on arriba un so estrany, en una llengua diferent
de la que parla, una cosa més semblant a un lament
o un crit.

——————————————————————

When the train stops, the woman said, you must get
on it. But how will I know, the child asked, it is the
right train? It will be the right train, said the woman,
because it is the right time. A train approached the
station; clouds of grayish smoke streamed from 
the chimney. How terrified I am, the child thinks,
clutching the yellow tulips she will give to her
grandmother. Her hair has been tightly braided
to withstand the journey. Then, without a word,
she gets on the train, from which a strange sound
comes, not in a language like the one she speaks,
something more like a moan or a cry.

Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció de Núria Busquet Molist

El so discret

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l'arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

                                      1908

Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Selecció i traducció d'Helena Vidal

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

L'ametllerar

                                 «com ell, jo vull florir,
                                  baldament per morir.»
                                         JACINT VERDAGUER

Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,

cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.

Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,

pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.

Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,

fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,

capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.

Guillem Benejam. Fondària. 2021

Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos

                                    

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.

 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.

Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014

Dibuixos d'Amaia Arrazola.

Tria i introducció de Víctor Labrado.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Rialles

El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Flux d'aigua

  Flux d'aigua al braçal,
brunzit, terròs xafat: sons
    solts és el silenci.

_____________________

    Refila el fullatge.
M'hi nien resplendors, sols
    titil·lant d'estiu.

M. Dolors Coll Magrí. En sordina. 2015

EnreNOU

Hi ha dues maneres de difondre la llum,
                              ser la llum que emet,

                    o el mirall que la reflecteix.

                                     LIN YUTANG

Per què soc nou
a punt de ser trencada?

El metall que em sosté
a punt d'esclafar-me és fred.

I si abraço l'esquerda?

Em deixaré trencar
i seguiré sent.

Rosa M. Arrazola. Buit de març. 2017

Pròleg de Núria de Gispert i Català

Epíleg de Montserrat Aloy i Roca

Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle

Jia Dao (779-843)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

A cura de Jaume Subirana

Pròleg de Salvador Cardús 

Incertesa

Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.

Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.

Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.

Montse Assens, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930

Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011

Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian