Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges

28 de febrer 2020

La xarxa

Somiava un món tan foll
que un ratolí m'ajudava
a navegar per la taula:

soc mariner de pantalla,
l'ordinador és el moll,
i els ulls
            fan de fars del viatge.




Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses. 2002

Il·lustracions: Carme Julià

11 de setembre 2019

Marinera

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.


Meditacions mediterrànies



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978


14 de juny 2019

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals
s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà

de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.


Només un home es redreça, voltat

d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

17 de febrer 2019

Una nena estira les estovalles

Porta un any en aquest món
i en aquest món no tot s'ha examinat
o posat sota control.

Ara estan a prova els objectes
que per si sols no poden moure's.

Fa falta que se'ls ajudi,
que se'ls mogui i empenyi,
que se'ls passi d'un lloc a un altre.

No tots ho volen, posem per cas l'aparador,
l'armari, les caparrudes parets, la taula.

Però les estovalles a la taula tossuda,
si s'agafen bé per les puntes,
ja s'animen a fer un viatge.

I a la taula tremolen amb il·lusió
els gots, els platets, la gerra amb la llet,
les culleretes, un bol.

Que interessant saber
quin moviment escolliran
quan trontollin sobre el cantell:
una passejada pel sostre?,
un vol contornejant el llum?,
un salt a l'ampit i d'allà a l'arbre?

El senyor Newton encara no hi té res a veure.
Que ho miri des del cel sacsejant els braços.

Aquest assaig s'ha de dur a terme.
I s'hi durà.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

05 de gener 2019

la nau digué el trajecte

la nau digué el trajecte
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.

No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.

Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.

Aprendre a aprendre és també viatge




Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015

24 de desembre 2018

XEFXAOUEN

Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.

Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.

A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.



Yaratullah Monturiol, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006

23 d’octubre 2018

L'ombra

Tot és més cert darrera el teu somriure,
tot és més cert, i lluminós, i amable.
Quina tardor d'inesperats prodigis
que encén la sang sense neguitejar-la,
quina cadència nova de propòsits
escrita en blau al blau de les muntanyes.
Ara pel somni insòlit de les fulles
que res no feia pressentir, retrobo
no sols el gest perdut, sinó la fonda
presència de l'ombra que em reposa
per sempre al fons dels ulls, i ens acompanya,
silent i dolça, mentre fem viatge.




Miquel Martí i Pol. Els bells camins. 2001


Premi Salvador Espriu 1987
Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana 1987

13 d’octubre 2018

Viatges

¿On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat del temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bo saber-ho sempre abans d'emprendre'l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l'espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d'aquelles noves rutes.



Miquel Martí i Pol. Els bells camins, 2001

30 d’abril 2018

A través dels matins verds

Han viatjat a través dels matins verds
sobre les aigües de l'enllà,
han girat tants cops dins els cels clars,
han saludat les mils de morts dels astres
i han tornat als camps pobres
a centenars
dins l'emmudiment del temps present,
els ocells del blanc matí.


——————————————————

Tras los matins verds


An viatjat tras los matins verds
Subre las aigas de l'ailà,
An virat tantes còps dins los cèls clars,
An saludadas las milantas mòrts dels astres
E son tornats als camps paures
Per centenas
Dins l'amudiment del temps present,
Los aucèls del cande matin.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Text en català i occità

10 d’abril 2018

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

07 d’octubre 2017

Talismans

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.




Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

21 de juny 2017

Esdevenir

                    "...e ço que·m fuig incessantment acas
                  e·m fuig aço que·m segueix e m'aferra."
                                          JORDI DE SANT JORDI



Esdevenir en el camí imprecís
cap a algun lloc, talment la papallona
fent via amb singladura vacil·lant;
com l'esclafit incert, fugint frenètic,
arrabassant seny i teulades, foll.
Vivim, i els fets són fets mentre flueixen:
així el torrent que, en l'agitació
del temporal, s'obre camí perdent-se;
així el somni que transporta llum
als ulls des d'una nit que bull, efímera,
i ens fa ser temps i, amb tot, intemporals;
també els petons que, amb fatiga amorosa,
estrenyen, llacen, i tallen l'alè;
així la tos d'un fill fent-se abraçada,
de la memòria força constant.
Fred i escalfor, olor i fortor, la terra;
tot és rebre i donar, bescanviar,
captius que som d'instants i trencadures.
Així l'ensopiment, l'amor, l'ocell,
tumor i carn, profunditats marines:
tots m'habiteu i us deshabito tots,
que allò que em fuig incessantment acaço,
fugint d'allò que em vol, sempre, aferrar.
Saber esperar, fer vida als intersticis,
de l'obertura franca al tancament,
i de l'andana a la fi del viatge.
Sento xisclar falcies al cel blau,
veig feinejar els meus pares al terrer
i l'estelada nit no m'és repòs.
Mudar, modificar, desfer i refer.



Jordi Sala Morell, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm 107 (juny 2016)

21 de maig 2017

Commiting to Memory

                                                     Per a Winston Wilde

Quan et vaig veure per primera vegada vaig pensar
que devies estar mirant algú altre, algú amb qui
t'havies de trobar en una estació. Semblaves tan content
que l'home de darrere meu hagués tornat,
com si li haguessis de portar totes les maletes
fins que esdevingués ingràvid. Com ara portes
les meves, perquè era jo el qui baixava del tren.
¿Com sabies que havia estat viatjant
en cercles, que havia viatjat tant que ja no quedava
ningú que em vingués a buscar?
Que havia passat tant de temps mirant d'evitar
l'aigua que vas semblar-me un miratge,
fins que et vaig beure.


Paul Monette, dins,

Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Compilació de Lawrence Schimel

14 de maig 2017

Avís

Citi bike. Nova York,  EUA per Teresa Grau Ros a Flickr


Per molt que viatges lluny,
el centre mai es troba al mig.

No és el mateix dir lluna a València
que dir moon a New York.




Àngels Gregori. New York, Nabokov & bicicletes. 2010


19 de març 2017

Llambordes

D'un viatge recorde
l'espessor dels matins,
els salts entre llambordes,
les olors sorpresa que fan de guia
i embriaguen de llum l'oratge insípid,
els ocres presó en moments de silenci,
els somriures sense destinatari,
les coses suspeses en l'aire del carrer
-que desconeixes i mai no despulles-,
les ombres tímidament descarades,
el batec de les gemmes a les tasses
de cafè de les ciutats que t'acullen
-temperatures que s'escolen
amb l'aigua ensabonada
per l'ull de la pica.

Gestos que rebroten al paisatge dels dies;
retalls vestimenta d'un cos fora del marc,
d'uns ulls fora del temps d'aquell present,
d'aquest abans que mor tractant de viure
essències de quimeres que transiten
l'avortament entre llambordes,
la màgia en crisi dels rodamons vorera,
les fites de pols d'aquest poema.


Isabel Garcia i Canet. Claustre, 2007


05 de març 2017

Segon himne a l'alegria

...
¿I què hi fa, doncs, la tristesa
entre nosaltres,
si aquell qui se'n va és l'altre que regressa?

En qualsevol punt del viatge topo amb mi,
i he d'aturar-me
per beneir-me. Sóc qui em barra el pas
i qui m'obre camí. Sóc tots dos,
i, encara, el qui fa tres: vida
damunt vida, damunt vida.



(Fragment del final)


Màrius Sampere, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 75, p. 10


12 de febrer 2017

05 de febrer 2017

Al vent tramuntanal

fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
                    A. MARCH


Fent el trajecte del passeig
solitari
a la massa específica
avinguda present,
desigualada en l'hora
de termes i paratge,
ben agafat el nus
que subjecta les veles,
et confiaré la sort
que imagina el viatge.



De Temes VI.


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

22 de gener 2017

Les veus del silenci

Tanques la porta... encara resten enceses,
les cendres de la xemeneia.
Ningú transita pel carrer a aquestes hores.
Un aspersor desperta sobre la gespa i
ignora la rutina d'aquesta.

En la pausa de l'escenari, viu el cor d'un home
que camina, fins qualsevol part; que dubta,
mira enrere i descobreix un nou so...
Sota el trapezi de la seva existència, sent el silenci.

Els arbres, a la vora de la carretera, calmen el plor
d'argent, meitat cerca, meitat assossegament.
Un lloc per l'oblit, records enfosquits per la boira.

Arrencar el motor i, una sensació de quietud i deriva es fa teva.
Tanques els ulls... Sents, a través de qualsevol emissora,
la veu d'algú que sembla conèixer de tu, més que tu mateix.
Tornes a assaborir, en la teva boca, el gust ocult dels records.

Cada matí, cada carretera és per tu la línia que separa
l'avui i el demà. Sents, sota el sosegament d'aquest llarg viatge,
una paraula que es transforma en el vel espès i tranquil que cau
endevinant l'horitzó.



1er. premi juvenil A


Paula García Solís
IES Joan Oró

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

18 de desembre 2016

Poesia i paraula

Fa temps, l'amiga i poeta Teresa Pascual em va fer notar
que alguns dels meus llibres s'inicien amb un poema on
es tracta d'un viatge. Si bé al principi em vaig sorprendre,
en pensar-hi, em va semblar natural. Què és la poesia sinó
un viatge a través de, dins, sobre les paraules. Maria-Mercè
Marçal va assenyalar que la paraula grega corresponent a
"trasllat" és, precisament, "metàfora". M'agrada pensar que
en el meu cas aquest sentit és una premonició. Perquè la
meua vida està marcada pels viatges, viatges per l'espai i
viatges per les llengües, més exactament, per les tres
llengües en què puc comunicar-me: el francès, el castellà
i el català.



Anna Montero, dins,

Reduccions: revista de poesia. [s.l.] : Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, 2012 0214-8846 2012:
Núm.: 100 Monogràfic sobre llengua i poesia, p. 289