on vas viure de petita
i ara
quan hi tornes
tot et sembla minúscul
(«Cap a les deus», Les hores retrobades)
Anar per la vida amb equipatge precari.
La remor de l'aigua de la font,
una flor al test de la terrassa,
l'olor salina dels esculls del penya-segat,
un vi de la vinya més propera,
el tast d'un petó fugisser,
seure una estona al pedrís de la plaça,
aquell formatge de cabra d'Ullastret,
un peix de llotja fet amb all i julivert,
una pèrgola amb glicines i altres coses més,
perquè quan ens fem grans,
vivim d'aquestes petites coses.
Miquel Sánchez. Vinyoli, de Begur el vers. 2022
Pròleg: Sam Abrams
Imatges: ACSE Fons Joan Vinyoli i germans Figuerola
Aquesta mirada no és la meva.
Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.
Anna Gual. L'ésser solar. 2017
Epíleg: Lluís Calvo.
Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.
Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.
Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.
Passo el llindar
d'aquesta porta closa
d'un altre any que comença, i no goso mirar.
Amb un tremir de goigs i de temença,
passo el llindar!
No sé el color dels dies que s'amaguen
en l'ombra sense fites del demà;
no sé el que em fiblarà
dintre cada hora. Voluntats que vaguen
ocultes dins les nits del que vindrà.
Però jo sé que hi ha una veu molt pura
per cada cosa, crit del més enllà!
Que, si una hora s'aprima poc segura,
hi ha un fil de llum per fer-me el viure clar.
I obro la porta d'aquest any que avança,
sense cap por de viure o somniar.
Obro de bat a bat amb esperança.
Passo el llindar!
1 de gener de 1949
[1949 - Cançons del color del temps]
Maria Castanyer. Antologia poètica. 2010
Selecció de poemes Narcís-Jordi Aragó
Estudi introductori i edició Lluís Lucero Comas
Epíleg Roser Castaner Bachs.
La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?
Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.
Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.
Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.
Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.
Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021
Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.
Edició bilingüe.
Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.
De: L'Aplec de les Nyacres.
Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014
Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas
I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.
Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:
Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997
Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés
A Ricard Creus i Esther Boix
HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.
————————————
HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.
Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019
Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres
Traducción al castellano de Rodolfo Häsler
¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.
Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020
LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
I aleshores nosaltres
pobres cadells esporuguits
que estimàvem l'estiu
que creixíem al pati de la nit
i nedàvem en l'abundància del no-res
vam descobrir
que ens havíem fet grans
que aquell era un espai ja destruït
i no gosàvem dir: em moro de tristor
o tinc set
enduts pel vent
vam descobrir
que ja podíem viure sols
vam descobrir l'antiga por de la foscor
arribats en terra de ningú
nosaltres
que estimàvem l'estiu.
Josefa Contijoch. Congesta. 2007
A Pepa Llopis
El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.
Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!
Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006
es confonen els termes
de la vida i la mort,
s'anul·len diferències,
predomina una joia
prenyada de reserves.
El paisatge s'estén
als nostres peus. S'imposa
(perspectiva i record)
el temps donat a un altre
que ja ho ha viscut tot
i que fou un dels nostres.
Potser deixar-se caure
no seria tan buit
de sentit. Potser viure
per a l'esguard més ampli
seria com la mort
compresa finalment.
Amb tot, és impossible
arraconar un projecte,
un demà (simple trànsit?).
Cal començar a avesar-se
a la ratlla trencada
dels vells turons de sempre:
vull dir a l'amor que espera.
Feliu Formosa, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
tutto è santo, tutto è santo
tutto è santo
pier paolo PASOLINI
l'aire de la muntanya baixa a la plana.
però no el gris, no l'immòbil
aire del cim. no la solitud
de totes les solituds.
tot és sagrat, l'aire i la presència.
tot viu en tu amb una frisança
de fulles transparents.
del cim a la plana, un vent,
un cristall que mires i t'emmiralla.
tot respira i et respira
i restes al cor d'aquest corrent
que et viu i et desfà.
I
Anna Montero, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern. Núm. 116. P. 15