Nàufrag de mots
i de sentit el vers,
alço un gran crit
enllà de les muntanyes
i en l'abisme del mar.
Trobaré el lloc
on jau el mot precís,
verge de veus
que no siguin hostils
al somni que m'impulsa.
Ara et vull dir,
a tu que em vares creure,
vaig estimar
sense intentar cap plagi,
era sincer el poema.
Quima Jaume. Poesia completa, 1993
Pòrtic de Maria Àngels Anglada
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
28 d’octubre 2009
Poètica
Etiquetes de comentaris:
actituds,
creure,
crits,
estimar,
gavines,
hostilitats,
Jaume [Quima 1934-1993],
mar,
muntanyes,
nàufrags de mots,
persones,
plagis,
posidònia,
sinceritat,
somnis
DEDICA MOLT DE TEMPS A DESVETLLAR EL TEU DESIG
Dedica molt de temps a desvetllar el teu desig,
però no et precipitis pas, només cal que t'afanyis.
Henry David Thoreau (Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts, 1990)
Etiquetes de comentaris:
esforç,
il·lusions,
poetes,
Thoreau [Henry David 1817-1862]
Ha deixat dos fills rere seu
Ha deixat dos fills rere seu, diuen
d'algú que ha mort. De vegades, però,
encara és viu.
El ressò d'aquell gran amor que fou
és com el ressò d'un lladruc d'un gos enorme
en una casa buida a Jerusalem a punt de l'enderroc.
Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. 2001
Traducció: Manuel Forcano
Pròleg: D. Sam Abrams
d'algú que ha mort. De vegades, però,
encara és viu.
El ressò d'aquell gran amor que fou
és com el ressò d'un lladruc d'un gos enorme
en una casa buida a Jerusalem a punt de l'enderroc.
Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. 2001
Traducció: Manuel Forcano
Pròleg: D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
Amichai [Yehuda],
amor,
cases,
enderrocs,
fills,
gossos,
Jerusalem,
lladrucs,
poesia breu,
ressons,
vida
26 d’octubre 2009
No és que fos bell,
No és que fos bell, però, a la fi, hi havia un cert sentit de l'ordre; quelcom digne de ser après en aquell estret diari de la meva ment. Anne Sexton, dins, Marta Pérez. Transformacions, 1995 |
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
Gabriel [Peter],
ment,
ordre,
Pérez Novales [Marta],
Sexton [Anne]
Tardor
A la petita vila,
sona el mormol de l'aigua,
que recalca, amb bombolles,
l'indefinit encant
de les hores perdudes.
Llambordes del carrer,
que el pas dels anys afina;
alts murs del campanar,
que regalimen: sento
l'esgarrifança, al cor,
de la pluja nocturna.
A mitja tarda, arriba
l'esmolet solitari,
amb l'aguda cançó,
que es barreja amb espurnes.
Les voltes de la plaça,
com arcs adolorits,
en la penombra: els jocs
de pilota, i el vol
dels patacons, només
són record. Com la música,
el ball, les clares festes
de l'estiu... No endevino
enlloc la maduresa,
lenta, dels fruits. Calmós,
l'hivern s'apropa. El llarg
balcó és desert... Gemega
el vent, darrera els vidres.
Jordi Pàmias. Àmfora grega, 1985
sona el mormol de l'aigua,
que recalca, amb bombolles,
l'indefinit encant
de les hores perdudes.
Llambordes del carrer,
que el pas dels anys afina;
alts murs del campanar,
que regalimen: sento
l'esgarrifança, al cor,
de la pluja nocturna.
A mitja tarda, arriba
l'esmolet solitari,
amb l'aguda cançó,
que es barreja amb espurnes.
Les voltes de la plaça,
com arcs adolorits,
en la penombra: els jocs
de pilota, i el vol
dels patacons, només
són record. Com la música,
el ball, les clares festes
de l'estiu... No endevino
enlloc la maduresa,
lenta, dels fruits. Calmós,
l'hivern s'apropa. El llarg
balcó és desert... Gemega
el vent, darrera els vidres.
Jordi Pàmias. Àmfora grega, 1985
Etiquetes de comentaris:
balls,
calma,
esmolet,
estiu,
festes,
fruits,
Guissona,
llambordes,
maduresa,
Pàmias [Jordi 1938-],
poble,
poesia de l'experiència,
tardor,
vent
Nota mínima
Etiquetes de comentaris:
actituds,
autors,
conceptes,
explicar,
fotografies,
ignorar,
imatges,
lectors,
llibres,
Mèxic,
notes,
persones,
poesia visual,
roses,
veure,
visibilitat,
Xirau [Ramon 1924-2017]
25 d’octubre 2009
Venècia
Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.
Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.
Maria Luisa Spaziani, dins,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.
Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.
Maria Luisa Spaziani, dins,
Poesia italiana contemporània : antologia. 1990
Traducció: Narcís Comadira
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aigua,
antologies,
bellesa,
boira,
epidermis,
fulles,
illes,
inventar,
melics,
paradisos,
persones,
poesia breu,
poesia italiana,
ponts,
rostres,
Spaziani [Maria Luisa 1922-2014],
Venècia
24 d’octubre 2009
El foc i el gel
Hi ha qui diu que el món s'acabarà en foc,
d'altres diuen que serà en gel.
Amb allò que he tastat del desig,
dono la raó als qui són partidaris del foc.
Però si tot hagués de perir dues vegades
crec que conec prou l'odi
per dir que per destruir
el gel també és perfecte
i que ja n'hi hauria prou.
Robert Frost. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990
d'altres diuen que serà en gel.
Amb allò que he tastat del desig,
dono la raó als qui són partidaris del foc.
Però si tot hagués de perir dues vegades
crec que conec prou l'odi
per dir que per destruir
el gel també és perfecte
i que ja n'hi hauria prou.
Robert Frost. Carpe diem : antologia del Club dels poetes morts. 1990
Introducció, tria poètica i traducció a cura de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià.
Etiquetes de comentaris:
actituds,
desitjos,
desmesura,
donar la raó,
foc,
Frost [Robert 1874-1963],
gel,
món,
persones,
poesia breu,
sentiments
Agrassons i argelagues...
Agrassons i argelagues,
arítjols i ortigues
cobreixen l'Avenc d'Amor.
Esbarzerat intento
el camí, rost, del bes.
Josep Maria Sala-Valldaura. Tot extrem voler. 1977
arítjols i ortigues
cobreixen l'Avenc d'Amor.
Esbarzerat intento
el camí, rost, del bes.
Josep Maria Sala-Valldaura. Tot extrem voler. 1977
20 d’octubre 2009
Mans
Sigues el meu coixí mentre la nit s'enfila
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestró.
Vetlla'm el pensament, tu que has vençut les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans.
Rosa Font. Des de l'arrel. 2009
pels rostos de l'hivern.
Acompanya el meu son fins que la llum germini
als ulls del finestró.
Vetlla'm el pensament, tu que has vençut les ombres,
tu que portes als dits les ales dels meus somnis
i el pes del meu silenci al vidre de les mans.
Rosa Font. Des de l'arrel. 2009
Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008
Etiquetes de comentaris:
coixins,
dits,
enfilar-se,
Font i Massot [M. Rosa (Maria Rosa) 1957-],
hivern,
mans,
nits,
ombres,
pensament,
persones,
poesia breu,
sentiments,
silenci,
somnis,
vèncer,
vetllar
A Maria-Mercè Marçal
In memoriam
Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.
Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adeu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si començo a enyorar el teu migdia.
Adeu, veu enrosada, esguard encès.
Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I en les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es van triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.
Maria Àngels Anglada
Il·lustracions: Colita.
Etiquetes de comentaris:
adeu,
Anglada [Maria Àngels 1930-1999],
cançons,
Colita [1940-],
cors,
heura,
homenatges,
Marçal [Maria Mercè 1952-1998],
obagues,
solell,
suavitat,
tardor
Aigua
Etiquetes de comentaris:
aigua,
alegria,
blau,
dolor,
equilibri,
Grau Ros [Teresa 1959-],
poesia aquàtica,
poesia de la pau,
rius,
vida
18 d’octubre 2009
Tots els qui et busquen...
Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.
Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.
No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.
No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.
Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.
Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.
No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.
No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.
Joan Vinyoli. Noves versions de Rilke, 1985
Etiquetes de comentaris:
complaure,
comprendre,
divinitat,
generacions,
lleis,
maduració,
natura,
panteres,
Rilke [Rainer Maria 1875-1926],
solitud,
vida,
Vinyoli [Joan 1914-1984],
visible
17 d’octubre 2009
Celobert
Sempre aquestes parets
clavades a terra.
Palplantades
davant del meu paisatge.
Al capdamunt però
si estiro el coll
hi plana sempre
una petita balma blava.
Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999
clavades a terra.
Palplantades
davant del meu paisatge.
Al capdamunt però
si estiro el coll
hi plana sempre
una petita balma blava.
Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999
Etiquetes de comentaris:
actituds,
balma,
blau,
celobert,
estirar,
il·lusions,
Lleida,
margarides,
paisatges,
persones,
poesia breu,
Roses [Teresa]
Perquè vull
Plovia aquell dia. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que plogués.
Sortia ella de casa. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que sortís.
Tenia jo un paraigües. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de tenir.
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'ajudar.
Va dir-me: Encantada!. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'encantar.
Va arrapar-se a mi. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'estimar.
Vam viure un món preciós. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de viure.
Després vàrem parlar. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de parlar.
Vam volar pel món. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull.
Perquè no m'agrada aquest.
I el vam veure millor. Perquè vull.
Perquè sé que és millor.
Vam menjar el més bo. Perquè vull.
Perquè sé que es pot menjar.
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull.
Perquè estic tip de la contrària.
Tot era meravella. Perquè vull.
Perquè estic fart de fàstics.
Tot era de tothom. Perquè vull.
Perquè tot és de tots.
I acabe la cançó. Perquè vull.
Tot comença en un mateix.
1970
Ovidi Montllor. Un entre tants... 1997
Perquè tinc ganes que plogués.
Sortia ella de casa. Perquè vull.
Perquè tinc ganes que sortís.
Tenia jo un paraigües. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de tenir.
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'ajudar.
Va dir-me: Encantada!. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'encantar.
Va arrapar-se a mi. Perquè vull.
Perquè tinc ganes d'estimar.
Vam viure un món preciós. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de viure.
Després vàrem parlar. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de parlar.
Vam volar pel món. Perquè vull.
Perquè tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull.
Perquè no m'agrada aquest.
I el vam veure millor. Perquè vull.
Perquè sé que és millor.
Vam menjar el més bo. Perquè vull.
Perquè sé que es pot menjar.
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull.
Perquè estic tip de la contrària.
Tot era meravella. Perquè vull.
Perquè estic fart de fàstics.
Tot era de tothom. Perquè vull.
Perquè tot és de tots.
I acabe la cançó. Perquè vull.
Tot comença en un mateix.
1970
Ovidi Montllor. Un entre tants... 1997
Divuit anys
Etiquetes de comentaris:
amistat,
divuit,
flors,
Goytisolo [José Agustín],
guitarra,
herois,
Ibáñez [Paco],
joia de viure,
joves,
llibres,
lluita,
Serrat [Joan Manuel 1943-],
Sitges i Serra [Toni],
somnis,
Yupanqui [Atahualpa]
15 d’octubre 2009
Epitafis de la guerra, 1914-18
Un fill
El meu fill, van matar-lo
quan reia un acudit. El vull saber:
en aquest temps no en corren gaires
i em podrà fer servei.
El principiant
A la trinxera, al front, em van abatre
l'instant primer, el dia primer.
(Els nanos, a les llotges del teatre,
es posen drets per veure-hi bé)
Rudyard Kipling. Maleïdes les guerres : poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra, 2003
Tr.: Jordi Cornudella
Etiquetes de comentaris:
acudits,
Cornudella [Jordi],
fills,
guerra,
Hopper [Dennis],
infants,
Kipling [Rudyard],
llotges,
mort,
poesia breu,
poesia de la guerra,
teatre
13 d’octubre 2009
Espais incorporats, llocs identitaris
...
Jo soc (de) les ciutats que m’han vist –i fet– créixer
(Barcelona, Venècia, Londres, Coatepec, Buenos Aires…),
les que he llegit (com S.Geraldo), les que he viscut
a través de l’amistat, les que imagino quan camino
pel carrer i intueixo en els altres, les que invento,
les que escric i les que encara he de veure...
Fragment
Mireia Calafell. Espais incorporats, llocs identitaris... de Clarice Lispector. 2008
Jo soc (de) les ciutats que m’han vist –i fet– créixer
(Barcelona, Venècia, Londres, Coatepec, Buenos Aires…),
les que he llegit (com S.Geraldo), les que he viscut
a través de l’amistat, les que imagino quan camino
pel carrer i intueixo en els altres, les que invento,
les que escric i les que encara he de veure...
Fragment
Mireia Calafell. Espais incorporats, llocs identitaris... de Clarice Lispector. 2008
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amistat,
Barcelona,
Buenos Aires,
Calafell [Mireia 1980-],
caminar,
ciutats,
Coatepec,
escriure,
espais,
identitat,
Lispector [Clarice 1920-1977],
llegir,
llocs,
Londres,
persones,
Venècia,
veure
12 d’octubre 2009
Atzur
a Biel
Així vestit de blau
com un brisall de cel,
amb la galta serena,
el sonall a la veu
i l'esguard satisfet;
es diria que tens
el secret de la vida
enganxat per l'arrel.
Esperança RosArqué . Veu maragda, 2000
Pr.: D. Sam Abrams
Pòrtic: Josep Palau i Fabre
Etiquetes de comentaris:
arrels,
atzur,
blau,
esguard,
galtes,
persones,
poesia breu,
poesia sublim,
Rosarqué [Esperança],
satisfacció,
serenitat,
sonalls,
vestits,
veus,
vida
09 d’octubre 2009
No saps res dels turons
on s'ha vessat la sang.
Tots plegats vam fugir,
tots plegats vam llençar
arma i nom. Una dona
mirava com fugíem.
Només un de nosaltres
es va aturar, puny clos,
va veure buit el cel
i va morir capcot
al peu del mur, callant.
Ara és un drap de sang
i el seu nom. Una dona
ens espera als turons.
9 de novembre de 1945
Cesare Pavese (Maleïdes les guerres : poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra, 2003) (tr. Oriol Codina)
Tots plegats vam fugir,
tots plegats vam llençar
arma i nom. Una dona
mirava com fugíem.
Només un de nosaltres
es va aturar, puny clos,
va veure buit el cel
i va morir capcot
al peu del mur, callant.
Ara és un drap de sang
i el seu nom. Una dona
ens espera als turons.
9 de novembre de 1945
Cesare Pavese (Maleïdes les guerres : poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra, 2003) (tr. Oriol Codina)
Etiquetes de comentaris:
Codina [Oriol],
Costello [Elvis],
guerra,
mort,
pau,
Pavese [Cesare]
04 d’octubre 2009
El mar angost
Amb tu per pal, vela, bandera i àncora que mai no s’arrossega, l’angost i opressiu mar de la mort, ara no em sembla pas innavegable. Robert Graves. D’amor : trenta poemes, 1991 |
Etiquetes de comentaris:
amor,
Carrió [Marga],
Graves [Robert 1895-1985],
Jaumà [Josep M.],
Larrocha [Alicia de],
mar,
mort,
Mozart [Wolfgang Amadeus 1756-1791]
L'èxit es fa més delitós
L'èxit es fa més delitós
a aquells que no l'obtenen mai.
Per arribar a comprendre un nèctar
s'ha de trobar molt a faltar.
Ni un de sol d'aquells que avui
han portat la Bandera a la Host roja
no pot donar una definició
tan clara de Victòria
com el vençut a qui -quan mor-
dintre l'orella bandejada
els remots acords del triomf
desesperats i clars li esclaten.
Emily Dickinson. Maleïdes les guerres. 2003
a aquells que no l'obtenen mai.
Per arribar a comprendre un nèctar
s'ha de trobar molt a faltar.
Ni un de sol d'aquells que avui
han portat la Bandera a la Host roja
no pot donar una definició
tan clara de Victòria
com el vençut a qui -quan mor-
dintre l'orella bandejada
els remots acords del triomf
desesperats i clars li esclaten.
Emily Dickinson. Maleïdes les guerres. 2003
Traducció: Jordi Cornudella
Etiquetes de comentaris:
acords,
comprendre,
definicions,
Dickinson [Emily 1830-1886],
esclatar,
èxit,
guerra,
mort,
orelles,
trobar a faltar
03 d’octubre 2009
Lispector
Un cert aire que no és clar
ni fosc - que és de sol i pluja
aire que no arriba a vent
però que entreobre la porta
un pam
o l'ajusta sense tancar
igual que aquella, de Duchamp
indecisa
aturada al mig del camí
interrogativa entre dos portals
en 1927: porta de sortida
d'entrada, de comunicació?
Armando Freitas. Doble cec. 2002
ni fosc - que és de sol i pluja
aire que no arriba a vent
però que entreobre la porta
un pam
o l'ajusta sense tancar
igual que aquella, de Duchamp
indecisa
aturada al mig del camí
interrogativa entre dos portals
en 1927: porta de sortida
d'entrada, de comunicació?
Armando Freitas. Doble cec. 2002
Traducció: Josep Domènech Ponsatí
Etiquetes de comentaris:
aire,
comunicació,
Freitas Filho [Armando 1940-],
Lispector [Clarice 1920-1977],
pluja,
portals,
portes,
sol
30 de setembre 2009
L'astrònom
La imaginació és més important que el coneixement.
El coneixement és limitat. La imaginació envolta el món. Albert Einstein
Per a en Caleb, que és fort i valent
Mentre escoltava l'astrònom;
mentre em posaven proves i figures
al davant;
mentre em mostraven mapes i taules
perquè sumés, dividís i mesurés;
mentre, assegut a la sala de conferències,
tothom aplaudia l'astrònom;
Tot d'una, sense saber perquè,
em vaig sentir cansat, fastiguejat;
fins que em vaig posar dret i,
sense que ningú em veiés,
me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la
nit càlida;
i de tant en tant,
enmig un silenci perfecte, alçava
el cap per mirar les estrelles.
Walt Whitman. L'astrònom, 2006
El coneixement és limitat. La imaginació envolta el món. Albert Einstein
Per a en Caleb, que és fort i valent
Mentre escoltava l'astrònom;
mentre em posaven proves i figures
al davant;
mentre em mostraven mapes i taules
perquè sumés, dividís i mesurés;
mentre, assegut a la sala de conferències,
tothom aplaudia l'astrònom;
Tot d'una, sense saber perquè,
em vaig sentir cansat, fastiguejat;
fins que em vaig posar dret i,
sense que ningú em veiés,
me'n vaig anar a fora,
i vaig sentir l'aire màgic de la
nit càlida;
i de tant en tant,
enmig un silenci perfecte, alçava
el cap per mirar les estrelles.
Walt Whitman. L'astrònom, 2006
Etiquetes de comentaris:
actituds,
aplaudiments,
astrònoms,
calidesa,
coneixement,
Einstein [Albert 1879-1955],
escoltar,
estels,
estrelles,
imaginació,
mapes,
nit,
persones,
silenci,
Whitman [Walt 1819-1892]
Et vaig veure arribar
Et vaig veure arribar; de lluny intuïa el teu acer vermell, i creia
que als denou anys era prest per morir.
Em vares acariciar. La teva mà freda
i esmolada escorcollà els meus somnis,
mentre el meu cos tremolava,
perquè encara creia que als denou anys
havia de ser prest per morir.
I quan marxares encara et sentia,
la teva saliva encara m’amarava
i els teus ulls se’m clavaven encara,
com espines, a les pupil·les d’uns ulls
que ja no eren els meus, car ja sabien
que no era prest per morir.
Miquel Bezares. Crònica del desfici, 1992
Premi de Poesia Josep Munteis 1991 (Premis Ciutat d'Olot)
Etiquetes de comentaris:
amor,
arribar,
Bezares [Miquel 1968-],
carícies,
cos,
espines,
intuir,
joventut,
morir,
poesia amorosa,
Premi de Poesia Josep Munteis 1991 (Premis Ciutat d'Olot),
pupil·les,
saliva,
somnis,
ulls,
vida
28 de setembre 2009
Sense llops ni destrals
Per a Adela Costa
Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall
a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.
Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.
La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...
V
Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall
amb els llavis pintats de sol que va a la posta.
Du un estigma a la pell que demana resposta
i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall
a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre,
dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes.
Com en país estrany, closes totes les portes,
erra obstinadament, com si seguís un rastre.
Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia
i amb alfabets prestats, inventem per demà.
El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres.
La pluja esborrarà tots els camins del dia.
Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà,
amb el fang sense ahir, com si fossim uns altres...
V
Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol. 2006
26 de setembre 2009
Quan tothom viurà d'amor
Quan tothom viurà d'amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.
Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somniat, d'haver lluitat,
d'haver estimat, d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.
La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc.
De què ens serveix, doncs, saber tant?
La vida és un camí de sang
calia ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.
Marina Rossell. Quan tothom viurà d'amor. 1985
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.
Del llarg camí d'haver viscut
d'haver somniat, d'haver lluitat,
d'haver estimat, d'haver perdut
ens n'ha quedat un gest amarg.
La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d'amor
cal que la mort faci el seu joc.
De què ens serveix, doncs, saber tant?
La vida és un camí de sang
calia ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.
Marina Rossell. Quan tothom viurà d'amor. 1985
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
caminar,
camins,
cançons,
demà,
Lévesque [Raymond],
Llach [Lluís 1948-],
misèria,
mort,
persones,
Rossell [Marina 1954-],
saber,
sang,
soldats,
terra,
trobadors,
viure d'amor
Mediterrània
... I sé que és un retorn a un goig antic i saborós d'oli daurat i de vi negre, de blat segat i pa, de formatge d'ovella i de peix acabat de pescar, d'aquests vents sense fi que ens abracen i estimben contra el blau mur de llum on la vida és de foc i ens bevem lentament cada instant perquè el dia no es mori sense haver-nos-hi fos amb plaer. (Fragment) Carles Duarte. Maríntim, 2009 |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
blau,
Duarte i Montserrat [Carles 1959-],
foc,
formatge,
llegir,
lliure,
llum,
Mediterrània,
oli,
pa,
peix,
vent,
vi,
vida
24 de setembre 2009
Hora tardoral
Retorna l'escampall de fulles seques;
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
els dies, tèbiament vestits,
palpen raïms i desgranen magranes.
Hi ha un roig als ulls i un suc madur a la veu,
una feixina de brocs i d'estius.
Temps que te'n vas i tornes desvestit
fent escandall de brossa i fullaraca,
ens veus passar de pressa, i tu somrius
en la mort que no és mort sinó viratge.
Núria Esponellà. La mirada de la gavina. 2001
Pròleg: Miquel Martí i Pol
23 de setembre 2009
Entreacte
Etiquetes de comentaris:
adverbis,
bastidors,
Brossa [Joan 1919-1998],
canviar-se,
català,
començar,
entreactes,
Fabra [Pompeu 1868-1948],
fotografies,
mots,
persones,
poesia breu,
poesia visual,
subjectes,
teatre,
telons,
verbs,
vestits
Subscriure's a:
Missatges (Atom)