El fullam de l'àlber

El Riu brillant, la Prada repintada
contemplen, àlber, ton fullam joliu.
-És verd -ha dit la teva mare Prada.
-Oh, no, d'argent -ha dit ton pare el Riu.


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Bibliografia

Sempre cal recordar de qui hem après les coses. Si ignorem 
el procés de coneixença, mai no sabrem el que nosaltres 
mateixos hem vist d'essencial en el real. No hi ha 
comprensió compatible amb la cega supèrbia.

No es pot fer poesia sense referents. Quan parlem, citem 
amb cada mot els pares i les experiències de la vida.

13. Fragment.


Àngel Terron, dins,


Reduccions: revista de poesia. 2013 ; núm.: 103, p.12

Mediterrània

Estàs gitada

al meu costat.

El cap es recolza

al coixí, una mica en alt

per a llegir més còmoda.

Una música calma,

de fruita fresca o de vi de gel,

acompanya aquest matí

de llum sense meandres.

Per què la mar

és ara la paraula que esclata,

l'inesperat ocell en el balcó,

l'ona convulsa que evoques?

És el teu cos.

És la teua pell

que diu l'aigua i m'ompli el bol

de la mirada.

Hi ha un horitzó de sols

i una cala que només coneix

un pescador de fortuna.

Una flaire de pi

que ens puja les cames, una mà

de seda entre els replecs de la brisa.

Secreta Mediterrània,

carn de la sal, freda

entre les dents, intensa esgarrifança,

tota la vida que en tu estime.

Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

Un full

Un full de paper blanc només amb
      el mot gràcies escrit a mà.


Joan Brossa. Cappare, 1984

Melic

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.

Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fora
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.



Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano.

AHIR A LA NIT

TÉ el ram poderós

     Jo compraria tots els seus draps

El teu amor és de pa mare jardinera

Amor fundat en el profit del sol i la lluna

El dia bellíssim broda les pedres

El vidre bada la seva àmfora damunt un turó inclement

La nit pertot arxiva la corona

Hàbils agulles les del meu amor

Amor de sagrada febre

La vellúria es cobreix de minerals i plantes

Amor meva bandera alta i neta

Al teu cor el remei posa les herbes

Tu ho saps dir amb mots molt bonics

Va fer Jo només et sé dir que t'estimo

El record d'aquesta adoració arriba com una torrentada.

Joan Brossa. Cappare, 1984

Rêverie

Una hora de morats en aparença
     Sovint barreja moltes causes on
El sol té com a indigna aquella immensa
Solidesa que es confon amb el món

S'obre la via lliure de l'oratge
Sona un timbal l'ofensa però bat
El sol i oscil·la com tot un fullatge
Amb gust vital de bosc il·luminat

Abocaré la pols amb dues cartes
Escrites amb perfils de paradís
Despentinant-te amb un ventall t'apartes
I passes de vermell de verd de gris

Els peixos de la brisa obren el dia
I aturo  al teu cabell la meva via.

Joan Brossa. Cappare, 1984

Un poema escrit

                  Expecting your arrival tomorrow, I find myself
                    thinking I love You: then comes the thought: I
                should like to write a poem which would express
                    exactly what I mean when I think these words.

                                                                         W.H.AUDEN


Escric aquest poema per a tu.
Per llegir-te'l
entre glop i glop de lluna
una nit de mar lenta.
Perquè vull que sàpies
-lluny de l'avenc fosc
on s'estimben les paraules-
el que aquesta llengua de drap,
per tantes clivelles de sal
atemorida,
no s'atreveix a dir-te.
Sense l'oripell buides estrelles.
Sense la promesa d'una rosa intacta.
És la terra una petja contínua
i a voltes l'aigua crema en l'incendi.
Com dir t'estime?
Com si fóra el reflex del sol en l'herba?
Com si fóra la serp voraç
que al cos es cargola?
Per a parlar d'amor
és millor el silenci.
Els teus ulls m'escolten:
per ells t'he après a reconèixer.
Ells saben de l'ona més blanca del crepuscle.
I de totes aquelles paraules que no et dic
perquè són teues.


Ramon Guillem. Celebració de la mirada, 2005

amb ulls oberts

amb ulls oberts d'extremades pupil·les
mires la mar, l'extensió blavíssima,
mires la mar, el favorable oratge


L'Odissea I, 6

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Ed.: Jaume Péres Montaner

Temps de blau

Bastint, tu,

la democràcia

al cor del dia que vindrà,

crees, conrees i eleves

l'esdevenidor

de la humanitat.

Teresa Grau Ros

Pedra del sol

Era, el teu cos,

pedra del sol.

Un doble espill, la lluna.

La nit, un clam secret.

I els braços, en la fosca,

un canemàs d'argent.

Àvids ulls resseguien

el perfil del record...

Les mans s'endormiscaven

al cim dels dos turons.

Llavis d'argila fresca,

pupil·les d'aigua i sal!

Es gronxava la lluna,

rient, al doble estany.

Als límits de la plana

hi ha un turó molt baix.

Sota la fina gespa,

la flor del panical.

Prou coneixia, dona,

el tímid senderó...

Llaurava, a les palpentes,

roderes amb coloms.

Un doble espill, la lluna.

El cos, pedra de sol.

Jordi Pàmias,

Nou segles de poesia als Països Catalans, 1986

Poètica

ÉS EL SILENCI que has d'escoltar
silenci rera els apòstrofes, al·lusions
silenci en la retòrica
o en allò anomenat perfecció formal
Això és la recerca de l'inútil
dins de l'útil
i a l'inrevés

I el que tan artístic intento compondre
és per contrast quelcom senzill
i tot el complement buit
El que he escrit
és escrit entre línies

Gunnar Ekelöf, dins,

Poetes suecs del segle XX, 1995

Atram

El cel penja d'un fil

El fil no es desfarà

lirà lirà

si tu saps somniar

Joan Barceló i Cullerés. Esbrinem les flors de la terra, 1998

Flora universal

                         A Joan Mª Roger

Hauria volgut ésser inspector de boscos.
Destinat a una província remota
tota la vida anterior no hauria significat
sinó el liquen cendrós esflorat a peu d'arbre.
A l'ombra de l'acàcia predilecta
podria ignorar l'exclusió del paradís:
tota la trama vegetal i la vida densa d'humus
compensarien l'absència de dones
i la manca de geometria. Ja no cercaria
la flor blava ni el jardí simètric:
no fer res, com a destí, el satisfeia.


Valentí Puig. L'estiu madur, 1985

A la porta

A la porta hi teniu roses,

a la finestra, clavells;

al cor, una clavellina

voltada de pensaments.

Corrandes, dins,

Cançoner popular català. 1983. V. 2

Fotografia

La llum fa aclucar els ulls al viatger,

festeja el pas l'herbei sota l'arbrada,

cargola el seu puntal un esbarzer.

A què convida aquest corrent de prada?

Cauen al fons, on s'obre aquest camí,

dues finestres i un foguet de brases

amb cendra i quatre coses per bullir.

A cada flanc sorgeixen noves cases.

Què més puc dir? No ho sé. No se m'acut

trucar a cap porta. Miro la muntanya;

en fa runam, dels murs, la solitud,

i la claror que resta tot ho banya.

La màquina és de les d'acordió,

amb una pera per disparador.

Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

Pròleg de Jaume Pérez Montaner

Dedicat a una xiqueta estimada: en record de les daurades hores d'estiu i el xiuxiueig del mar

Guarnida com un noi per fer tasques de noi,

  Envanida amb la pala: i no se'n sap estar,

Reclama, pel seu goig, sobre un genoll cofoi,

  Tendra, el conte que a ell li agrada explicar.

Roïns esperits del bram i el combat frenètic,

  Ulls orbs per a un ésser tan senzill i tan pur,

Dilucideu, sorruts, si és un viure poc ètic,

  Estes hores, o bé el buit més trist i més dur!

Carinyosa xiqueta, parla i calma l'ira

  Hostil d'uns cors apartats d'un mot consonant.

Ah! Sortós aquell qui posseeix la guspira

  Tan dolça de l'estima del cor d'un infant!

Aneu, penses properes, no em domineu més!

  Wou! Treballaré dies plens i nits en vetlla-

Amb els records brillants del mar, i el sol encés,

  Yups! Que percaçaran els meus ulls en revetlla!

The hunting of the Snark..., 1999

Duet

Inventem-nos un cant.

No són vàlids

els compassos que marquen els altres.

Inventem un nou ritme

amb paraules

que, sortides del llavi que es besa,

són poemes d'un llenguatge nou.

Inventem-nos un cant

on les hores tinguin tons purpuris,

on s'encantin les pauses

en un èxtasi de pura delícia,

de suprema bondat.

Que s'acordin les veus en perfecta harmonia

com la gamma perfecta

de verdors en el prat,

de blavors en el cel

i rojors en la flama...

Inventem-nos un cant

i cantem-lo.

I deixem-nos lliscar amor enllà.

Joana Raspall. Llum i gira-sols. 1994

El nostre pis

Ens guarnirem un pis
                    on l'alegria hi balli,
ben amunt del soroll
                    i el tràfec del carrer;
que rebi el bat del sol,
                    del vent i de la pluja
i tingui l'estelada
                    per fer-li de dosser.

Hi portarem caixons
                    plens d'eines i de llibres,
i l'arma del meu avi
                    que mai no he disparat;
la col·lecció de discos
                    que són el llarg rosari
que junts, tantes vegades,
                    tu i jo hem desgranat.

Ja sé que tu hi duràs
                    també catifes flonges
i les tasses antigues
                   que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
                   tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
                   amb un esguard serè.

T'ompliré les finestres
                   amb testos de geranis,
de clavellers i d'heures
                   que no es desfullen mai.
Tu penjaràs vistoses
                   cortines florejades
per fer de límit entre
                    nosaltres i l'espai.

Viurem el nostre amor
                   sense neguit ni traves,
bevent cada minut
                  amb una fonda set.
Els cossos, sempre nous,
                   estrenaran carícies.
Els cors sobreixiran
                  del clos de les delícies
tan gran i, encara, estret!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove, 1994   

Arbreda d'hores

Ves al fons de les coses amb antena

muntanyenca. Balcó a l'inconegut!

Que peti la bellesa que ens ha dut

colors i resplendors de tota mena.

Remou amb el molí sol i serena;

en doina els grans puntals del contingut;

assaja un devessall, que, si el bull put,

penja una bola més a la cadena.

Penetra al fons de les coses, inclús

sense comprendre-les. Alça't i encara

que no coneguis el ponent de cara

traspassa l'enfilall i busca el nus;

escura el fruit, sonet, del cant que em dus,

branda enlaire l'instant, que en res no es para.

Joan Brossa. Els ulls de l'òliba. 1996

Pintura

Pintura
com a força,
pintura
com a expressió,
esperant que surti
l'interior
del pintor...

Pintura sense entrebancs,
pintura amb títols estranys,
esperant que surti
la inspiració
del meu jo...

Pintura,
força i expressió,
pintura
al servei del pintor,
esperant que surti
una explosió
de color...

Pintura
com a força,
pintura
com a expressió.



Joan Barceló i Cullerés. Esbrinem les flors de la terra : poesia completa, 1998

Himne del centenari del cant coral

Ja en fa cent anys
la gent de Tremp
vivint, cantem!

Cent anys en fa
Que el nostre anhel
és el cantar!

La història ens conta amb harmonia
que els trempolins
amb cants rebem
el fill de Tremp
que a casa torna amb alegria

I els qui són fills d'altres contrades,
amb cor obert,
la veu al vent,
ben constantment,
són ben rebuts amb abraçades.

D'avantpassats la veu timbrada
n'hem heretat
i els nostres fills
siguin espills
de l'aire pur de terra aimada.

I madurats amb jovenesa,
a tot el món
cridem ben fort
amb tot el cor:
Som trempolins d'ànima encesa!


Joan Subirana : en Tremp versat : antologia. 2006

Notes d'un home sorprés

                 *

A migdia quan res no mor

més d'una fulla

se superposa a la seua ombra

Jo estic extraviat en aquest llarg paisatge

nascut de la llum dels meus ulls.

(Fragment)

Jean Tardieu. Una veu sense ningú. 1989

Traducció d'Eduard J. Verger.

Des dels murs

Des dels murs et contemplen amb tendresa

tèbies buguenvíl·lees de sang

de les hores foscants que s'encenien

per tot el cel com un senyal d'alivi.

El poema que escriu la teva vida

és sols un vers molt breu a un altre càntic:

et resta solament un horitzó

al que fas cap guiat per les paraules,

finestres de la nit sobre la mar.

Joan Margarit. Cants d'Hekatònim de Tifundis, 1982
Premi Miquel de Palol 1981

aquesta glòria teva

            ...aquesta glòria teva
prompte serà reduïda; mai més
ja no abusaràs dels gentils amb ton oracle;
d'ara endavant s'han acabat
els oracles, i ja mai més amb pompa
i sacrifici seràs preguntat
a Delfos o a cap altre lloc, ni vanament,
perquè et trobaran mut.

(Fragment)


John Milton. El paradís retrobat, 1994

Vida

L'aigua m'arrossega
car ja m'arrossegà una vegada.
La foscor m'adorm:
Ja m'adormí una vegada a la foscúria.

Abans, però, de la meua primera nit
ones de càlams grocs
abans del primer bany
l'aigua blanca a la vall!

Verd i blanc
el prat, bosc amunt
l'aigua, sender avall
Ja vaig ser-hi una vegada.

Ja vaig ser-hi moltes vegades
Per això estic tranquil
per això lluu el sol
Avui no es farà fosc.



Erich Fried. Al bosc. 1988

Traducció: Andrea Sarah Steinbök

Edició bilingüe: alemany-català

Hi ha una mena de fum

Hi ha una mena de fum en l'aire de primavera,

un fum que omple els parcs, les petites estàtues

de rosa, com si una tendresa es desvetllés,

una tendresa que no cansa, una cosa que cura.

(Fragment)

Sylvia Plath. Tres dones : un poema per a tres veus, 1993
Tr.: Montserrat Abelló

Dafne mezéreum

Deu baies són suficients per emmetzinar una persona.

El rossinyol s'hi aixopluga, les picoteja, se les empassa i,

oh prodigi!, no n'emmaleix. Enigmes inextricables del

món misteriós del verí.

Maridès Soler. Tomb fadat per l'arbrat, 1999

L'equivalent

L'equivalent de què?
                                  Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                                 la nit una pissarra plena
d'estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l'hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l'estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d'aram, pàmpols morats,
vermells de posta.
                             Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.


Joan Vinyoli. Els millors poemes, 1998

Pàtria

Pàtria, et donà ses ales la victòria;

com un sol d'or ton astre es va llevant;

llança a ponent lo carro de ta glòria;

puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.

Avant: per monts, per terra i mars no et pares,

ja t'és petit per trono el Pirineu,

per ésser gran avui te despertares

a l'ombra de la Creu.

Jacint Verdaguer. Canigó, 1967

He d'agafar els pinzells

He d'agafar els pinzells,
barrejar colors
i aquarel·lar l'instant
d'aquesta papallona.
Rosella capriciosa
que se m'escapa.

III



Teresa Roses Sanz, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 127

La palabra de junco

...
La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.

(Fragment)


Cristina Lacasa Begué, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92

Dones (in)visibles

                         2

Com l'alè dels deserts segrega miratges
o el guix cal·ligrafia a la pissarra
murmuri d'ales blanques,
així la singladura d'unes mans:
dues barques que passen
i escruixen dos clavills en l'horitzó.
Rumbs cardinals entre escumes florides.



De: 7 instantànies



Maria Josep Escrivà, dins,


Reduccions : revista de poesia. Juliol 2010. Núm. 97. P. 31

La nena que camina sota els arbres

La nena que camina sota els arbres
no té res més que,
el pes de la seva trena,
un fil de cançó a la gorja.
Canta sola
i salta pel carrer; no sap encara
que mai un bé més gran no el tindrà pas
que aquell xic d'or vivent damunt l'esquena,
que aquell goig a la gorja.

A nosaltres, que no tenim cap més
felicitat fora de les paraules,
i no aquell foc encès, i no la molta
esperança que fa gran el seu cor,
si no és demanar massa, arrabasseu-nos
primer la vida que aquell únic bé.


Camillo Sbarbaro

Traducció de Maria Àngels Anglada.



Reduccions : revista de poesia. juliol 2010, núm. 97, p.55

L'índex de benestar emocional o de felicitat

La felicitat és un sentiment, un estat d'ànim

caracteritzat per emocions de satisfacció, 

grat i plaer. Som feliços quan ens sentim bé

amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.

Fragment

Ferran Salmurri, dins,

Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013. P. 32

Ja no visc en una casa

Ja no visc en una casa:

dormo al ras com un mamut.

Enric Virgili. Mamut, 2004

Com salten les maragdes

Com salten les maragdes

del ventre de la terra,

així, dona, present

diví, l'esclat del riure

saltà, s'envolà ocell

de l'hort clos del teu ventre.

Carles Miralles. La mà de l'arquer. 1990

In memoriam

                                               A Vicenç Burgas

Com ho sabies, amic, que cada hora
era una fulla daurada, tan sols
un miralleig de la fràgil claror,
que tot és vulnerable com les roses
llevat del vent de sempre, el que s'enduu
cada hora i cada fulla i ens despulla,
ens deixa com els arbres a l'hivern
a la teva devesa, com la barca
varada sense els nois. Com ho sabies,
amic, com en deixaves, amatent,
un rastre d'or vivaç en els teus versos...

                                                16 de febrer de 1993

Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
      

t'adorms amb la lluna

t'adorms amb la lluna
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és





Ramon Farrés. El present constant. 2009

Arietta

                                       A la meva néta Núria
              (Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l'alba o al capvespre.

El vol i l'arabesc de l'arietta
guardem per l'alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.


Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996