La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021
Il·lustracions d'Adelaida Murillo
Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes
el nostre viatge sempre incomplet
s'escriurà en un llibre amb fulls
d'esperança
les seves ratlles blaves ens recordaran
l'escola dels anys primers
la nostra recerca prosseguirà
perquè la grandària de l'esperit
no s'acaba mai
————————————————
unsere niemals abgeschlossene Reise
wird sich in ein Büchlein mit Seiten
aus Hoffnung eintragen
seine blauen Linien werden uns die
Schule der ersten Jahre ins Gedächtnis rufen
unsere Suche geht weiter
denn die Größe des Geistes
endet nie
Klaus Ebner. Blaus = Bläuen. 2015
Pròleg de Marta Pérez i Sierra
XVII Premi de Poesia Parc Taulí, 2014
Dalt del cim d'un espadat,
entre crestes del rocam,
emoció, bellesa, art:
un acròbata, l'isard.
Les oques van descalces. 2021
Poemes de Ramon Besora
Il·lustracions de Natasha Domanova
Música de Rosabel Bofarull
Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.
Guillem Viladot, dins,
L'aigua. 1989
Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions de Fina Rifà
A Josep Pijoan
Oh la delícia de les oliveres,
movent-se lleus en un silenci clar
quan se fonen calitges volanderes
damunt la franja rutilant del mar!
I és que llurs copes, fines i lleugeres,
gaudeixen sense a penes murmurar
de la gran complacència de guaitar
limpiditats i volves falagueres.
L'olivera exquisida i detallada
per la clàssica llum és delectada;
i en els fullams qui es mouen blanament,
d'un pacífic oreig tothora empesos,
se persegueixen amb afables besos
el verd humil i el graciós argent.
Josep Carner. Llibres de sonets. 1991
A cura de Jaume Aulet
Música del poema
música de la idea.
Un poema és tota
l'obra:
la teva obra
que escriuen
tots els jo
que hi ha en tu.
Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009). 2020
Epíleg: Víctor Sunyol
Quan bullo un xic d'arròs
o rego les begònies
el que existeix es bada
en l'acció més senzilla.
Tot és planer:
el roure, el bruc,
el clam i la rialla.
L'Univers
es revela en cada instant
que passa.
Però si el penses,
s'enfuig.
Lluís Calvo. L'espai profund. 2020
Epíleg de Lola Nieto
Premi Carles Riba 2019
ara que
els llums resten encesos
i les revistes sobre la taula
ara que
la radio calla
i la pluja sona més fort
ara que
la teva veu és pura imaginació
i el dintre m'empeny
ara que tu ja no ets aquí
començo a entendre't
Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 45
En cada estat d'ànim hi figuren
tots els estats d'ànim, per exemple en la
companyia amorosa de dos hi ha totes
les menes de dissonàncies, solituds,
aglomeracions de gent desconeguda
amb el risc de perdre'ns de vista, així
com totes les petrificacions, els tirars
de l'àncora i el no tocar a terres i els
enyorar-ses en presència.
ÉS COM LA MÚSICA DE
GUITARRA
Dedicatòria del llibre: Als cors flamejants
Enric Casasses Figueres. Canaris fosforescents. 2001
Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l'immarcescible límit de la mar,
el toc d'or a ponent,
bressol que l'illa ofrena
a les darreres llums.
Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d'amor,
a les alliberadores hores.
Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg de D. Sam Abrams
Vindran altres paraules
que ens canviaran l'arena
i l'aigua de la platja
de llum en què vam nàixer.
Si ja no bat la mar
el silenci dels dies,
on deixarem els mots?,
en quins ulls la mirada?
Els estels niaran
en l'esbós del teu rostre
i al bell mig de l'espill
els llavis dels dos somnis.
Vicent Alonso. Cercles de la mirada. 1998
A Raphaël
Minishtikuss,
una petita illa,
em va explicar:
Quan illa sigui adulta,
em portaria amb la seva canoa
fins al sol,
sense oblidar-se
de tornar.
Joséphine Bacon, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 95
Traducció: Eloi Arumí Sunyol
De l'obra poètica: Batons à message = Bastons missatgers de Joséphine Bacon
(Montreal: Mémoire d'Encrier, 2009) escrit en francès i inuit.
Dins de la meua absurditat
i en veu molt baixa
diré, ara que puc,
que soc feliç,
fent un discret somriure
per a la posteritat.
Irene Verdú, dins,
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013
A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig
Quin goig antic, déu meu,
badar una magrana,
despullar-la de vels
i menjar-se gra a gra
tot el sol de l'Egeu.
Quin plaer fresc, amics,
a la vora del mar
esmorzar pa i raïm
sentint el cant d'un gall
que saluda el matí.
Quin somni bru, poetes,
trobar un àngel bell
a la platja en capvespre
que una figa de pala
et pela amb un coltell.
Quin delit fosc, senyor,
des d'un marge collir
un codony de cotó
i acaronant-lo nu
mossegar-li el peçó.
Quin goig de déus, aquest
d'imitar En Carner
amb vaixell per l'Egeu.
Josep Piera, dins,
Llanterna màgica : antologia poètica. 2016
Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.
I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.
I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.
Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.
I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...
Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999
Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.
Poca cosa, res que allunyi
la temença de perdre l'espai
és concedit a l'ànima errant
Però potser, més lleugera,
incerta mentre va durant,
és ella la que canta
amb la veu més pura
les distàncies de la terra
———————————
Peu de chose, rien qui chasse
l'effroi de perdre l'espace
est laissé à l'âme errante
Mais peut-être, plus légère,
incertaine qu'elle dure,
est-elle celle qui chante
avec la voix la plus pure
les distances de la terre
Philippe Jaccottet, dins,
Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 56-57
Traducció: Jaume Piñol
un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.
Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.
En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.
—————————
No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.
No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.
Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.
An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021
poemes: An Alfaya
il·lustracions: Imma de Batlle
traducció de Daniel Barral
Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin airet!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adeu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
—deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.
Clementina Arderiu, dins
Llanterna màgica: antologia poètica. 2016
Selecció, notes i activitats: Carlota Casas i Pep Paré
Il·lustracions: Carme Solé Vendrell
Plovia a Khartum:
desapareixia en fang la ciutat
i la silueta del teu cos sota la pluja.
Vam abraçar-nos com si fóssim l'aigua
dels dies de sequera.
A casa, una vaca amb gep
mastegava davant la menjadora buida.
El menú de la gana
era escurar un os per dinar,
i soparíem els llavis que al migdia l'havien escurat.
Debades somniaven els coberts
les boques.
Al diari una notícia
parlava d'un turista mort en un safari
atropellat per un ramat de zebres:
a les seves últimes fotografies
potes i peülles.
"I si tu no existissis?"
"Un altre vindria
amb els llavis plens d'espines a trobar-te
per sanar i reconciliar-se amb la pols
i la ferum de lleó mort de la ciutat."
Als peus de l'estàtua sense cap
del general Charles Gordon,
vas dir-me que les rebel·lions eren mentida:
"Va ser breu la llibertat
com el zel dels animals en primavera.
I el cabdill dels rebels,
Sulayman ibn Zubayr,
va morir dins una mosquitera
plena de mosquits.
Tot és irreconciliable:
mira aquesta ciutat partida per un riu."
Pel que fa a l'esclavitud,
ho havíem decidit:
aniríem al país dels homes Dinka,
tu, a desfer-te dels grillons,
i jo, a adonar-me que també als canells
i als meus turmells en duia.
Però després d'arrossegar les cadenes
per les muntanyes de Kassala
desistírem. Vas dir:
"Mira atrapat entre músculs
l'esquelet." Un ocell va envolar-se:
el cel cabia en una gàbia.
Són distàncies iguals fetes que per fer,
els camins: el viatge va dur-nos a enlloc.
A Port Sudan
els vaixells dormien quiets en l'aiguaoli
i vam veure gent pagar per una ombra.
Uns homes sants, a Fakia Kingui,
van oferir-nos pocions màgiques
i vam sentir riure els babuïns.
A al-Junaina el sultà va rebre'ns al palau:
era de llauna de Coca-Cola la corona,
però duia al coll
un enfilall de set prepucis
i feia complir les ordres
amb els ulls. A Atbara
un fràgil pont de cordes amb tres homes
va caure al riu de cocodrils
i l'escuma va enrogir-se.
A Meroe, l'antiga capital,
el tren no para ja,
i al seu pas per la necròpoli
les tombes dels faraons nubis tremolen.
De què serveixen a una ciutat
mil anys d'imperi?
Sempre era de nit a les jungles de Kossinga.
Fèiem trajecte: érem paraules
però no dèiem res.
Ens feia por Mokele Embembe,
el monstre xucla-sangs que segueix
cada vegada més a prop
l'esquena de l'últim de la fila.
Tan a prop de l'equador
no reconeixíem cap estrella.
La selva ens confonia
i els poblats portaven noms en un alfabet
que no enteníem.
La pila de la llanterna es consumia:
no deia res de nosaltres dos
el mapa.
Un cop vam dormir dins d'un tanc abandonat
d'una d'aquelles guerres que mai no van ser
però que encara continuen.
Li havia entrat un míssil pel canó
i l'interior estret, de cop,
s'havia fet ample.
"Aquest país, com el teu cos,
és ple de pólvora."
Quan t'inventes el camí
cada passa és perillosa.
Les flors més vistoses
creixen només als camps de mines:
de tant en tant alguna ovella
rebenta en un núvol de pètals de colors.
El nostre amor era un arbre
enmig d'un camp de mill.
De lluny
vam veure acostar-se un guàrdia de frontera:
cercava una ombra?
duia una destral.
Manuel Forcano. El tren de Bagdad. 2004
Premi Carles Riba 2003
Potser d'aquí uns quants anys
tindràs una recança
quan miris a la lleixa
els llibres sense endreces
—allò que passa sempre
quan fas una renúncia
i el cop no ve quan vols
i no l'esperes—
Potser ja no hi seràs
quan trobi un juny precís
l'ex-vot que vaig guardar
com una ofrena
—Allò que cada cop
te'n vols desfer
i el cor t'atura—
Potser serà bonic
qui sap si vindrà sa,
l'enyor de qui ara som
—no sé què n'haurem fet
de la memòria,
no sé ni si en tindrem—
Potser no serà res
farà un mossec de mal
i serà curt
potser serà vermell
potser, de matinada
potser ni tan sols és.
Potser —qui ho sap—
ni passa.
Míriam Cano. Vermell de Rússia. 2020
podent llegir el món,
per què llegir en la seva absència?
toqueu el llibre,
llegiu el paisatge.
podent celebrar les imatges exteriors,
per què construir-ne d'interiors?
toqueu el llibre,
toqueu el paisatge.
Eduard Escoffet. Menys i tot. 2017
A Fina R. Palau
S'infla amb l'aire de la joventut
el globus de la vida,
s'enlaira amb els ideals
mirant paisatges d'utopia
prop dels núvols
seguint el vent.
Quan arriben les tempestes,
cal estabilitzar el rumb,
deixar anar el llast,
quedar-se amb l'essència de les coses
buscar una clariana d'esperança
abans d'arribar a terra.
––––––––––––––––––––––
Se hincha con el aire de la juventud
el globo de la vida,
se eleva con los ideales
mirando paisajes de utopía
cerca de las nubes
siguiendo el viento.
Cuando llegan las tormentas,
hay que estabilizar el rumbo,
soltar lastre,
quedar-se con la esencia de las cosas
buscar un claro de esperanza
antes de llegar a tierra.
Assumpció Forcada. Prisma. 2005
Introducció de Maria-Lluïsa Pazos
Il·lustracions: Gudmundur Karl Asbjörnsson
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla,
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
Gabriel Ferrater
Les dones i els dies, 1968 [Menja't una cama, 1962]
