Bengales

Tant de bo tenir bengales
per llançar al cel els senyals
de la pèrdua, de la desfeta
o de l'abandó.
Tant de bo fer esclatar una llum encegadora
contra la negror dels cels oceànics,
miralls estèrils de vastitud incommensurable.
Tant de bo saber-se sobre un rai,
almenys, i saber que sures,
i que respires,
entre quines substàncies vius.
Tant de bo anar proveïts
no tant sols de coneixement,
sinó de la força necessària
per al reclam de tendresa,
com el gat que acaricia ara un turmell,
ara se t'enfila falda amunt
per a engegar el seu motoret de compartir plaer.

Tant de bo tenir bengales.
Tant de bo saber com fer-les servir.

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Dins del llibre:

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

Miquel Martí i Pol. Bon profit!. 1986

Il·lustrat per Carme Solé Vendrell.

Seré

Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.

Com una font, seré
o erma com la mancança.

El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.

D'Ombra de veu.

Laura López Granell.

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI

com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa

Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.

Elogi de la innocència

La gràcia rau
                      en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
                 de les pregàries interessades.
Els déus malfien
                            dels golafres apetents
i els senyalen
                       amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                           aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                          esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
                                            entre
desesperats i esperançats i vulnerables.

 Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.

La bondat del mes de juny

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Les gàrgoles

Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.

Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia.

Naturalitat

S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.

De: La lutier.

Nati Soler Alcaide

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

Passejo vora l'estany

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.

   Sota el cel blau,
 enllà de l'aigua llisa
   i el verd dels boscos,
com un núvol caigut,
tot blanc, el Canigó.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

quin nom

Ara
no em pregunteu quin nom em dic.
Doneu-me'n un que no em desassossegui.
Em vesteixo de noms segons el temps
que fa,
segons el planisferi. Avui no sé
quin és
el nom que m'han posat;
potser em dic Altair, Volva de Temps.
Res més. Sense boll,
sense entranyes. Potser avui em dic Nus,
Terratrèmol o Cinta de garbí,
Obús, amb massa càrrega. Ja no
podré portar el cor a la mà
per por de la metralla
dels noms, dels vents
que em llancen.
No em pregunteu avui quin nom em dic:
avui m'han batejat amb cordes,
amb una espasa, amb foc.
Amb meteors.
Amb lava.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 2021

Pròleg: Nusos de sorra de Lluïsa Julià.

Pròleg de Francesc Parcerisas (1987).

Una tassa

Una tassa mig buida, el llit desfet,
un llibre obert damunt el comodí.

Les finestres enlairen draps d'adeu.
El vent tanca les cambres del matí.

El buit ressona encara pels racons.
Les fulles ja cobreixen el camí.

Avui m'ho prendré amb calma, un poc de música,
quatre passes tornant de cap a mi.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

L'òliba

És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.

O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Dolmen

Als inicis de l'escriptura, algú dedica una part de la seva vida a
fer el seguiment d'una roca. A escriure les seves impressions sobre
aquesta roca. El segueix un altre escrivent, i un altre, i així
successivament. Si això s'hagués fet, ara tindríem un document
escrit al llarg de tres mil anys sobre la biografia —en curs—
d'una roca. Els seus moviments, les seves erosions, els seus
paràsits, l'acumulació, la maduració i la pèrdua i la recuperació
de les pàtines... I, com un palimpsest, el pàl·lid reflex de les
vides de tots els escrivents que haurien pres el relleu, al llarg
de tres mil anys, en la tasca de narrar la peripècia i vicissituds
d'una roca. Un mineral com a nucli i milers de vides humanes
al seu volant, orbitant en l'escriptura, traçant trajectòries en
tots els sentits, a l'entorn de la roca impassible. Una cultura.

Sebastià Alzamora, dins

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 37

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

La vida, malgrat tot, és bella

Des de la terra, que espera,
m'allunyaré i alçaré la mirada
per veure el cel i els estels.
Les nits sense lluna
seguiré el camí de la Via Làctia,
i pensaré,
com sempre he fet,
que la vida, malgrat tot, és bella.

De: Esparsos.

Zoraida Burgos Matheu

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

L'enganyapastors

Els qui vindran, temps a venir
veuran un dia el que veig ara:

La neu com brilla al dematí,
la neu deserta de la tarda.

Gota sorgida del mirall,
un raig d'estela tot just nada.

I el vol de l'enganyapastors,
que al mateix punt de l'aire passa.

De Contrapunt.

Josep Sebastià Pons. Poesia catalana completa. 2019

Introducció, edició i notes a cura d'Eusebi Ayensa.

Epíleg de Pep Vila.

En la Pau no hi ha mirall

En la Pau no hi ha mirall,
ni tristesa, ni carència, ni engany.

Sols essència i veritat,
plaentment, força de voluntat.

En la Pau no hi ha mirall,
sí!; recolliment, balanceig i moviment.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.

Il·lustrat per Sònia Estévez.

Estimes els esculls

ESTIMES els esculls del mar de sempre,
perquè l'esglai del risc t'allunya de la mort.
Et plau el clapoteig de l'aigua en els niells.
Percepcions, com els batecs del cor,
indicis de vida.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Ací

Seguim el moviment harmònic,
ingràvid, d'una trajectòria.
Comptem amb les certeses mínimes
en cada intent que torna i va,
que va cap endavant i torna,
que vacil·la en la recta, ondula,
que s'acosta i se'n va, que torna
entre l'ahir i els fets. Ací.
Entre l'ahir i la pregària.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.

Sense poemes

Sense poemes,
els sofriments serien
tan tenebrosos
com, de nit, la tempesta
en un mar sense platges.

De: Tankes, XLII.

Escrites entre els anys 1965 i 1988.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Les veus

Plana sobre nosaltres una ombra de silencis

T'injectaran en vena
un temor que no et pertany
Abans de saber qui ets
molt abans de saber-te dona
amb tots els tons de l'ultratge
et vibrarà la sang

Temps era temps
i ara, i demà encara
la sang es revolta i la terra s'agita
endins nostre i sota dels peus

Sents la crida?

És ella, la desconeguda
silenciada,
la mare de l'amiga
violentada
l'àvia
violada
la nena
maltractada
la veïna
assetjada

Tots els tons de l'ultratge
udolant
sovint en silenci
a voltes cridant

Dempeus i sense por
alcem-nos bellament
que la sang revoltada
enterri aquell temor
A tot arreu les veus
i les mirades clares
amb l'arrel ben present
i amb la mà a la brida
sabent
que la nostra
mera
presència
és 
subversiva

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

No sabràs

No sabràs mai les vides esgarrades,
els desigs malgirbats, els somnis fosos,
els impulsos cucats, l'ardor somorta,
les carícies mudes, esvortades
només per la buidor d'una paraula
indigna: la paraula dignitat.

Feliç aquell qui es reconeix indigne
d'entrar dins cases d'altri, respectables,
i amb peu lleuger visita el propi cor.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Sonnet 106

Llegint en cròniques de temps marcits
descripcions d'éssers clars i diversos,
i, per lloança escrits, els bells vells versos
de nobles dames i d'amants ardits,

veig que, de mans, peus, llavis, ulls, i cara,
en el blasó de la més gran beutat,
l'antiga ploma hauria sols contat
una beutat com la que tu tens ara.

Del nostre temps, volent-te endevinar,
ses lloances eren sols profecies;
mirant-te amb ulls d'endeví, el seu cantar
no perfilava mots ni melodies.

Als qui, per a admirar-te en aquest dies
tenim ulls, mancan's llengua per lloar.

                                               9/XI/1938

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

William Shakespeare (1564-1616).

Sonet petit

                                      A l'Aran

Papers, bruixes, caragols, llunes, dies,
mapes, culleres, baldufes, llumins,
cases, puputs, conills, al·legories,
camines, remenes, pertot, endins,

cadires, tambors, fogueres, bubotes,
llimones, preguntes, alzines, mons,
dimonis, forats, muntanyes, granotes,
estires, arronses, demanes, dons,

troques, pals, poemes, finestres, peixos,
abismes, cels, aproximats, mateixos,
obriülls, punyeteres, llops, Noès,

places, rodones, pinyols, sols, follets,
cistells, pallasses, molins, alfabets
diferents que importen —i ho has après.

Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions d'Alba Rivadulla.

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Divisa

Soc cos desfermat
raó masegada

Soc llibertat guanyada
en el meu clos:
l'exigència diària
d'alimentar tres cors

I amb mi, en mi
respiren
els cossos i els nusos
de tots els que són
i els que no

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort.

Postfaci: Núria Pujol Valls.
Portada: Clara Gispert Vidal.

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç.

Mecànica celeste

La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.

Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022

Pròleg de Joan Todó.