20 de febrer de 2018

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!

Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!

Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

Curraià blanc

CEPHALANTHERA LONGIFOLIA - LLADORRE - IB-726 (Curraià blanc) per Isidre blanc (Obra pròpia) [CC BY-SA 4.0 (https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], via Wikimedia Commons
Isidre Blanc

Cançó de l'aigua

Starr 080304-3229 Myrtus communis per Forest & Kim Starr [CC BY 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/3.0)], via Wikimedia Commons

Vora d'una síquia,
dins un olivar,
la verda murtera
ses flors va badar.
La murta florida
soleta s'està.
Qui n'hi ha cullida?
Qui n'hi cullirà
de flor a la murtera
de dins l'olivar?
L'aigua de la síquia
cap avall se'n va,
canta que te canta
son etern cantar...


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

18 de febrer de 2018

Núvols

Blava,
condenses la immensitat del clos
als iris.
Contemples
com els auguris van enganyar-te.
T'encomanes al silenci,
i conclous
les respostes amb un gest.
Has après dels núvols.



Sandra Domínguez Roig, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans, 2013

Un glopet d'amor

Un glopet d'amor
   m'ha fugit enllà
sense preguntar-me
   on podia anar.

No em dol; sé que al regne
   de l'inconegut,
ni l'esquitx més ínfim
   d'amor, no és perdut.



Joana Raspall. 46 poemes i 2 contes, 2013
Il.: Àfrica Fanlo

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

17 de febrer de 2018

Venen les matemàtiques

Venen les matemàtiques
talment com les onades
que moren a la platja.
Pots saber-ne l'alçada,
la força i la freqüència
fins que toquen la sorra
on has fixat els peus.
Tan sobtós i incessant
com aquest moviment
són els versos, però
proves de calcular-los
conscient que la tasca
és d'allò més incerta.
I vas pujant escales
de baranes polícromes
fins al lloc on l'amor
(talment com les onades)
no para d'extingir-se.


De Llibre de les meditacions, 1973

Feliu Formosa, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual, 1992

16 de febrer de 2018

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Poema d'hivern

Planava la temptació de rendir-se
(La guerra bullent. La pressa)
I tu eres a la Rússia,
mirant cada cosa.
Encara que no hi hagués demà.
En el paisatge, pretextos
per distreure el fred i continuar.
Llavors arribà l'hivern,
el febrer és inconstant
i et ve a veure. Vaig mirar dintre meu:
els dies no passen en va.


María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia, 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

La ruta de la seda

Miràvem les blavoses 
muntanyes orientals, enceses per la torxa
vivent del sol,
la suau calitja que ocultava el mar,
l'enramada on llanguien 
grans flors purpúries.
Vèiem el riu fluint, a poc a poc,
cap a les aigües blanques
i el jonc on s'afanyaven mariners
amb inútil esforç per esquivar
el balç que migpartia el seu camí,
pacient treball de l'arna
entre els plecs de la seda.
No hi havia riberes ni en els camps
s'enfilava l'arròs. El cel era un calfred
en la tempesta.

 De Les aus, 1988


Margalida Pons, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual, 1992
Ed.: Jordi Balcells, Albert Roig

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional

                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduirira, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.



Jacint Sala. Filferros de llum, 1994
Il.: Montserrat Pujol

15 de febrer de 2018

I que te'n recordes

I que te'n recordes
vell amic Guillem d'Efak
invent i simulacre?


Ara l'amor me diu que és primavera
just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impusar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l'ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m'han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l'amor me diu que és primavera
i jo m'ho crec. Me'n ric del calendari.



Guillem d'Efak. Obra poètica, 2016
Pr.: Bernat Nadal

11 de febrer de 2018

Lliurament a domicili

Un home entra en bicicleta
a la meva sala d'estar
orellut i xop
d'oli i d'aldarulls
nas gros i pantalons estripats
baixa de la bicicleta
boca enorme però no diu ni piu
una taca d'oli al terra
potser ja no entenc la gent però
què vol aquest home
se m'acut que podria oferir-li suc de poma
i llavors fa malbé el silenci
mira guenyo al voltant i diu:
¿és vostè que ha demanat una revolució?



Sigurbjörg Þrastardóttir, dins 


Reduccions : revista de poesia, núm.: 86,  p. 53 ; Tr.: Francesc Parcerisas



EL COR

EL COR és
un llac de sang.
La carena del vaixell
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.



Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua, 1995

8 de febrer de 2018

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

Belerofont, dalt de Pegasus, venç la quimera

                                            Crater del s. IV aC.
                                            Nàpols, Museu Arqueològic


Aquest captard la por s'ha fet petita
i s'ha plegat en quatre entre els llençols.
Sanefa en brocats d'or, en llit de faula,
escolta el batre d'ales dels cavalls
que han encauat la nit a les estances
més altes del repòs.
                               És de debò
que ara et puc dir per on podràs entrar
a casa aquesta nit: em trobaràs
ben nu en el malendreç.
                               A cada un
dels gossos, si et lladraven, els he dit
el llast de cada vers on he viscut.



Jacint Sala. Filferros de llum. 1994

3 de febrer de 2018

Visc i torno a reviure

Part de l'exposició itinerant: 'Visc i torno a reviure' de la poeta Montserrat Abelló. Biblioteca Montserrat Abelló - Barcelona per Teresa Grau Ros
«Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula.
Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades»
és la divisa de la poeta i traductora
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014)
que solia llegir en començar cada recital.

vestida de tu

de les teves mans
la tebior a la pell.
Em faria un vestit de tu
per així poder-te dur a tot arreu.
Perquè és quan em cobreixes
que me sent més vestida.
Quan mori vull
que m'amortallin de tu



De Disseccions emocionals


Maria Antònia Massanet, dins,

Donzelles de l'any 2000, 2013
Ed.: Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

1 de febrer de 2018

Blancvestida

Blancvestida, l'aurora enamorada
sembla que fa memòria de la nit.
Sa cabellera és fosca. Sa mirada
amaga un pensament indefinit.

Ara es despulla a l'ombra de la balma,
i presa en l'estretor del mallot verd,
com l'atzavara es mou amb tota calma,
fina dins l'aire, el llavi mig obert.



Josep Sebastià Pons, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone



Enfinestrada a l'orient

                          Enfinestrada a l'orient, l'aurora
                          Jacint Verdaguer, "La pomerola"



Enfinestrada a l'orient, l'aurora
em desvetlla sovint.
                                D'un cop desfà
dolços enganys, paranys nocturns i tristos.
El silenci em murmura algunes coses
que el dia em portarà: quefers, somriures
i veus d'infant potser i el so insistent
del telèfon.
                   Sé allò que no em durà,
que enyoraré mentre em bategui el cor.
Però no puc saber si vindrà encara
l'ocell que més desitjo aquest febrerー
el cop d'ales esquives d'un poema.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Ed.: D. Sam Abrams



30 de gener de 2018

La melodia

In its heyday per Marina del Castell a Flickr
Voleia per l'aire una melodia
que no és per a mi.
La capto; l'escolto;
me n'impregno l'ànima...
però queda intacta,
no perd ni una nota,
i fa el seu camí.



Joana Raspall. Concert de poesia, 2004
Il.: Marta Balaguer


28 de gener de 2018

La família Punt-i-coma

Una vegada un punt
es va fer amic d'una coma:
dels jocs infinits,
van venir casament i confits.
De nit i de jorn
voltaven pel món
sempre de bracet.
«Una parella ideal»,
deia tothom,
«fa goig de veure
la família Punt-i-coma».
Al seu pas perfecte
i en senyal de respecte
fins les majúscules
es feien minúscules:
i si una, maldestra,
d'ajupir-se no en sap
el llapis del mestre
li tallarà el cap.



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Tr.: Pau Vidal
Il.: Bruno Munari

El nen de la rutlla

Escultura: El nen de la rutlla (Guinardó) / Joaquim Ros i Bofarull (1906-1991) per Teresa Grau Ros
El nen de la rutlla  - Guinardó - Barcelona - 27.01.2018

Catalunya, Catalunya

Imatge amb les lletres: POEMA (a Reduccions : revista de poesia, núm. 86) per Teresa Grau Ros
Plugims de llibertat
s'escampen damunt teu.
La vida refredada pels hiverns gelabrosos
ha acabat esclatant dins teu esponerosa.
Les flors abans marcides de cop s'eixoriveixen
del llarg son xafogós.
Ragen del teu alè
com pètals d'una flor
un doll d'ànimes noves.

Catalunya, Catalunya
No deixes mai d'estendre el teu ample brancatge
envers aquells ocells ferits i alatrencats
que els caçadors empaiten.
Mai deixes de teixir
amb el fil de mil mots,
ni mai de donar beure als cors assedegats.
Esbatanes els ulls que romanien clucs.
El teu do més preuat és tot reblert d'amor
Assacies els ulls dels qui amatents t'admiren
i de tothom qui aculls.

Catalunya, Catalunya
Terra de destí obert
que sega mil cadenes
cap a un nou horitzó que ara fa renéixer
nous altres segadors.
Tot i que el camí és llarg
l'esperança és més forta.
Ta força sorgeix d'ella
perquè ets nascut poema
que entrelliga els seus versos
que el temps ens ha escrit.
Com s'exalta el meu cor
sentint com ara arriben
tambors de llibertat!


Tr.: Carles Castellanos i Llorenç
Pr.: Carme Arenas

No vull tornar a fer poemes precisos

Retorn / Glòria Coll Domingo (Llibre de poesia) per Teresa Grau Ros
No vull tornar a fer poemes precisos
diccionari en mà
esborrany paper llapis
revisió espera
ordenar tornar a ordenar
deixar-ho en repòs
tornar a agafar el diccionari
posar títol trobar títol canviar títol
ordenar reordenar
no vull tornar a escriure poesia clara
em convé parlar
convertir
la meva vida en poema
no vull fer poemes
he de viure
viure en poesia
i que se'm perdonin les paraules

potser amb tot això
el paper ja no em serveix
el paper no em serà vàlid
potser els papers ja no valen
potser cal que tots visquem
potser cal que tots visquem



Glòria Coll Domingo. Retorn, 2017
Pr.: Gemma Gorga

27 de gener de 2018

Ressol

Et vaig dansar sol i de ràbia
amb el crac de les dents.

Visc a to de tu
i amb tu, em recordo
amic de l'ombra
i viu per misèria.

Canviem com fulles d'afaitar de les barates,
no recordes mai que duren tan poc. Tan sols t'hi trobes,
com quan t'anunciaven el mite del teu joc amb la resta,
en suma,
no res.

Mentre em faig gran i ample
camino sol.

De manera previsible, ara començo a veure-ho,
-Ets prou amunt per caure? Au doncs! Avall
i fes consell a la gravetat,
que ella
sempre té raó.



Núria Martínez, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm.: 76, p. 34


Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
L'Óssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí,
a esporuguir les polles d'aigua.
D'una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.


Rosa Fabregat, dins,


Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí


26 de gener de 2018

Recolliment

Lluny, allà dins asprives muntanyes
que mai petja del món ha tocat,
d'un desert en les verges estranyes,
mira el cel un verger ignorat.

Allà brolla la font de la vida,
allà s'obri lo lliri d'amor;
veu d'oracle pel món no sentida
té allà el bosc en secreta remor.

Aigua hi corre, tan pura, tan pura
que los àngels s'hi van a mirar;
qui una gota en tastàs, oh dolçura!
mel del món no voldria tastar.



Miquel Costa i Llobera. Poesies, 1992
Dibuixos: Albert Rocarols


25 de gener de 2018

Ametllers

Vora el terrer, sota un cel que convida
al deixament, s'enlairen les banderes
dels ametllers, somnien primaveres
entre el lletós regal de la florida.

Neu vegetal, caduca, neu amb vida
que canta la cançó de les darreres
ofrenes, les arrels saben fumeres
sense foc que deixà l'aigua escondida.

La closca de la terra rememora,
mannà de pètals blancs, les assutzenes.
Jo present les violes dels crepuscles,
i em venç aquest requadre d'ulls enfora,
mentre la vida xiscla per les venes
i em sent el temps clavat damunt dels muscles.


Jaume Bru i Vidal, dins,

Ed.: Joan Fuster

Quan vinguis

Porta'm el cel ardent d'un dia clar
amb el vent que es passeja enmig dels àlbers
i desnua les branques despullades
per fer-les estremir.
Porta'm la llum d'hivern de cada casa
i els teulats encerats per la glaçada
que ha pertorbat la nit.
I les fulles que riuen, encalçant-se
com nens esperitats, i la remor
del mar de fons que el cos emplena d'ànsia
i l'aire fa encongir.
Porta'm els brams que ofeguen la cursa de les fulles:
els roncs sords dels motors i els cops de maça
dels paletes que calcen fonaments.
Porta-m'ho tot, no et deixis res, amic:
faré de cada instant un gest que aturi
la ventada, les cendres de la nit.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana, 2001

23 de gener de 2018

Matí

                     Santa Maria La Longa,
                              26 de gener de 1917


M'il·lumino
d'immens




Giuseppe Ungaretti, dins,

Tr.: Narcís Comadira

Poesia italiana contemporània : antologia, 1990

Aquest mar que sabem

Aquest mar...
                      ¿Quantes càndides criatures s'enduu
de la ciutat, a l'hora més tènue del capvespre?
¿Quants nins clamen al bosc llunyaníssim del mar?

Es perderen al mar i ploren, jo ho sé bé.

(Jo sé bé que hi ha dones
en la platja, que prenen amb els dits cada ona
i l'alcen, com si fos un cobertor primíssim

i poguessen trobar el goig íntim del fill).

El mar és com el pati d'un col·legi, un solar,
el cel ample que es veu damunt de la placeta,
sense motos ni guàrdies i sense voravies.
El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar...

(Tornarem altre vespre i tot serà distint.
Veuràs tu com Déu fa que tot siga com vols).


Vicent Andrés Estellés, dins,

Antologia de la poesia valenciana : 1900-1950, 1994
Ed. Joan Fuster

21 de gener de 2018

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
        amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
        i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
       una papallona
s'hi espolsa les ales,
       i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
       hi escriuen les faules
que cap ull humà
       sabria llegir.
El vent me les conta;
       les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...



Joana Raspall, dins,


Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

19 de gener de 2018

Mallorca

Serra de Tramuntana, Mallorca per Maria Rosa Ferre a Flickr
El rei més ben plantat, Jaume Primer,
mira la mar d'un tremolor que brilla
i el tempta el camí blau vers la dolça illa
on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,
l'embravida verdor, cobreix i abilla;
l'onatge fa sageta de la quilla
disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial
i conreada per catalans braços,
la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços
fins esdevenir geni universal,
de Turmeda i de Llull seguint els passos.



Albert Pera i Segura
Mataró


Carmela

Carmela / Jaume Plensa (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Una poesia és un instant atrapat. Un moment viscut
ple de màgia i bellesa capturat en paraules.



(Fragment del pròleg)



Francesc Escribano, dins,

Tres anys de poesia marinera, 1999

18 de gener de 2018

Sàpies fer bell el que tens davant

«Sàpies fer bell el que tens davant teu
i el que tens et serà just el que et cal.»
Això m'ha dit en somnis una veu.
He despertat. Davant m'era la mar
i una petita barca anant-se'n lluny.
La mar, la mar..., i jo: res més, res més.



A Làrissa, núm. 5

Josep Piera. En el nom de la mar, 1999

14 de gener de 2018

Examen escrit

Fulla d'arítjol (Smilax aspera) per Teresa Grau Ros

Prou que et voldria ajudar
quan et mossegues els llavis
perquè no et ve a la memòria
com s'escriu «cor» en anglès.
Pots mirar-ho al diccionari.
En català, no caldria,
perquè és un mot que nosaltres,
sense esforç, tenim après.



Joana Raspall. Concert de poesia, 2004
Il.: Marta Balaguer

Nova balada del Cap de Creus

Il·lustració de Roser Capdevila de la poesia Nova balada del Cap de Creus de J.V. Foix per Teresa Grau Ros
Roser Capdevila

Poesia Nova balada del Cap de Creus de J.V. Foix per Teresa Grau Ros
J.V. Foix
                    Dins:     Viatge poètic per Catalunya, 2014

Futur esperançat

neix un nou dia (II) per Anna a Flickr

La lluna vessa claror platejada
sobre l'ona turgent que amaga el peix,
el de l'escata que brilla irisada
i omple la xarxa amb abundor i escreix.

Ric de la pesca, en ser la matinada,
brut de sorra i suor, de sal i greix,
el rude home de mar veu a l'entrada
muller que vetlla i fillada que creix.

Talment els fills contempla Catalunya:
cadascun d'ells o ploma o eina empunya
i del demà travessa el dubtós mur.

És el treball que comporta riquesa
l'única clau que ens obrirà amb certesa
la porta esperançadora del futur.

De Catalans en mar



Albert Pera i Segura
Mataró
Segon premi 1996


Dir.: Vicenç Roca i Garrigó
Il.: Joaquim Budesca

Cos indomable

Parsífae / Òscar Estruga (Vilanova i la Geltrú) per Teresa Grau Ros

                         I
A sota el foc sagrat del cel empiri
respira el blau del mar amb veu sonora
mentre abrusa l'estrella de l'aurora
s'inflama en el meu cor el seu cantiri.
I el cos d'aigua modela fetiller,
i amb els corrents gravita la tempesta
com un gegant humit de nua testa,
interpreta tothora el seu paper!

                         II

                                                        Calma
La brisa en vol de somnis et pentina
amb la pinta encesa de claror.
I s'ondula el cabell de la marina
com la goja de mítica faisó.
Però talla el mirall sublim que sura
el frisós aleteig d'un plomí blanc
que cerca l'aliment amb desmesura,
en el blavís cristall, sense entrebanc!

                         III

                                                       Maregassa
Ona perduda que t'arrisses verge,
de blanca espuma, amb rumb, devers la costa
trenques el teu orgull mai no ferit
en infinites llàgrimes del pit.
I brames amb el vent més invencible,
com un sol cos navegues oceans;
bolques navilis, barques, naus, golut,
com un mestre d'art bèl·lic absolut!

                         IV

                                                              Platja
M'endinso en aquest mar que idealitzo
per la seva esotèrica natura,
i sento el remoreig del líquid fluid
que em xopa l'esperit de sal teúrgica.
I aquest diàfan regne submarí
m'acarona la nua pell de fembra
i sóc lleugera amb el seu tacte aquós
dins l'abisme profund del foll redós!

                          V

                                             Corrents marins
El blau intens navega l'horitzó
amb el frenètic curs de la marea
i el vent infla les veles sense por
del meu vaixell perdut en odissea.
Perquè no trobo el port on ancorar
els sentiments en aigües més serenes.
Vago de mar en mar cercant un clar
que m'alleugi el bagatge de les penes!

                           VI

                                               Aigua turquesa
Immergits els meus ulls en transparències,
contemplo fascinada el seu poder
magnètic que dibuixa l'aigua viva
amb el pinzell impetuós del somni.
Perquè del líquid ventre em dona un hàlit
d'aquell immens tresor que vibra exòtic,
i em faig mirall encès de llum turquesa
mentre aspiro l'encís del mar hipnòtic!



Anna-Maria Ticoulat
Ciutadella / Menorca
Finalista 1997    


Dir.: Vicenç Roca i Garrigó
Il.: Joaquim Budesca