22 de juny de 2017

Quan plogui

Quan plogui ajuntarem fang
entre aquest mur de ciment
i el riu. Terra seca, terra
molla i els rastres dels qui
hauran baixat a abeurar-se
amb una aigua renovada.

No caldran galledes ni pales:
vora aquests camps que ens agradaven molt,
vora aquesta cisterna buida,
hi aixecarem càntirs.


Misael Alerm. Vell país natal, 2014

21 de juny de 2017

ESDEVENIR

                    "...e ço que·m fuig incessantment acas
                  e·m fuig aço que·m segueix e m'aferra."
                                          JORDI DE SANT JORDI


Esdevenir en el camí imprecís
cap a algun lloc, talment la papallona
fent via amb singladura vacil·lant;
com l'esclafit incert, fugint frenètic,
arrabassant seny i teulades, foll.
Vivim, i els fets són fets mentre flueixen:
així el torrent que, en l'agitació
del temporal, s'obre camí perdent-se;
així el somni que transporta llum
als ulls des d'una nit que bull, efímera,
i ens fa ser temps i, amb tot, intemporals;
també els petons que, amb fatiga amorosa,
estrenyen, llacen, i tallen l'alè;
així la tos d'un fill fent-se abraçada,
de la memòria força constant.
Fred i escalfor, olor i fortor, la terra;
tot és rebre i donar, bescanviar,
captius que som d'instants i trencadures.
Així l'ensopiment, l'amor, l'ocell,
tumor i carn, profunditats marines:
tots m'habiteu i us deshabito tots,
que allò que em fuig incessantment acaço,
fugint d'allò que em vol, sempre, aferrar.
Saber esperar, fer vida als intersticis,
de l'obertura franca al tancament,
i de l'andana a la fi del viatge.
Sento xisclar falcies al cel blau,
veig feinejar els meus pares al terrer
i l'estelada nit no m'és repòs.
Mudar, modificar, desfer i refer.


Jordi Sala Morell, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm 107 (juny 2016)

Cançó de bressol a Luca que avui fa quatre anys

Vespreja i la llum
s'escaira  plana avall.
Res es retalla
en la carena
blavosa de nit
i, esvaïda la mirada
en miratge d'eclipsi,
tot és remor.
Cançó de bressol
per al nin que plora,
cançó d'amor
per a qui se'n dol,
cançó enfadosa
pel qui badalla,
cançó de joia
pel qui gaudeix
cançó nocturna,
per a qui s'adorm.
La lluna descansa i,
per aquell qui vetlla,
tot és remor.
Si afines l'oïda
la terra canta
l'antic oratori
per qui no té son,
ressonen els misteris,
el salm profà de l'enyor.

                          13 de gener de 2012


Magda Bosch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm 107  (juny 2016)

20 de juny de 2017

Estança per al meu pare

Tu tenies paraules
amb trampa.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb una poesia.

Tu tenies paraules
a mitges.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb històries possibles.

Tu tenies paraules
vendibles.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
escoltant-me.

Tu tenies paraules
intel·ligents per a la vida.
I jo m'enfadava,
i tu m'aturaves
amb un joc de taula.

A tu
se't van aturar de cop,
les paraules.
Van quedar sospeses en l'aire,
rebregades dins d'una caixa.

Ploràvem.

Ara poleixo paraules,
els desincrusto la sal
de les antigues llàgrimes.

I són meves.

Volen soles,
globus transparents
lligats a manetes fortes.
Fondes arrels a la meva terra.


Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)

Enllà del foc

                               Barranc d'Atanasi, Ròtova, la Safor


Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.


                      Per als companys i les companyes de l'Ecomuseu
                      Vernissa Viu, primavera de 2011


Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016

18 de juny de 2017

18

Guarda la teva sàlvia per a les arrels i els dits per a la
    collita.
I després atura't a contemplar el fruit, com creix
    lentament,
les tardes que s'allarguen fins a l'estiu. Que et sigui
    rodó,
dins la mà tancada, i en ell reconeguis el gust i el
    perfum

abans de tocar-lo; mossega'l tota l'estona amb els ulls:
és en ells que la polpa fa més set i la pell respira
amb el fulgor de la cera. I no consentis vent, ni
    abelles,
ni que la mirin altres ulls, molt més petits,
com els de les aus quan tornen de l'hivern. Deixa

el teu nom en el verger durant la nit: hi ha mans que
    mai
no dormen i l'espera pot tornar els fruits ociosos.
Però per a ningú més aquest torna gran, a la teva boca
    promès.

Embolica-ho llavors amb la veritat abans de partir.
Cerca'l en els teus somnis. Mostra-li els dits
que un dia li confiaràs.

I així el temps el tornarà sencer al seu temps,
    vermell
i tendre, dolç, al gruix dels llavis.


Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

Joia

Dolces creences
ensucren les muntanyes
de benaurances.


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Diada

Representació de la ciutat de l'Alguer per Teresa Grau Ros
Coneix un caminet de campanya
qu'és amic dels joves en amor;
qui hi passa salut i pau guadanya
i trobarà carinyos sense por.
...

(Fragment)

Antoni Ballero De Candia, dins,

Projecte gràfic: Margherita Sechi


De la calàndria escolto

De la calàndria escolto   l'albada matinera
i el cant i crits de juli    de nines i d'aucells.
Oh! amb sa capella baixa    del cel la primavera
per assajar en terra    los divinals concerts!


(XIV) 

III. Cant de Primavera, p. 146


Jacint Verdaguer. La Pomerola, Primavera, 2013
Ed. Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer

Veure

Veure entre els trencs del poema l'interior del seu autor.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

15 de juny de 2017

Tan bell el crepuscle

Tan bell el crepuscle
que la rosa s'uneix
al sol ponent.
Un  poema mesura l'embriaguesa.



34)

Jad Hatem, dins,

Promenade des Anglais

                                              22 de setembre


Olor de mar fixada en l'ancorar
per sempre més. Abans enyoradissa
dels molts vaixells que salpaven de Niça.
Ara ja no. El mar és un demà
que va i ve, un passeig: la brevetat
com a virtut -rica, densa, precisa-
per festejar la dolça calma omisa,
ce son des anges clair, sens tempestat.


                               La badia dels àngels, 1990
                                         T., 1990-1992


David Paloma. Amb tot el blau del mar, 1993

Pr.: de Salvador Comelles
Il.: Joan Badia

Atracció de l'escriptura

Del pensament que ens pren l'alè,
a la recerca d'escriptura, servents
de l'art de la paraula, o de la llum.

Si del llenç fas arpa, i del signe so,
li sumaré els mots que el dotin
de ressonàncies, lletra per lletra.

Del pensament a l'escriptura, amic,
de la paraula, a la llum i el traç.

                                   6 de gener de 2014

Magda Bosch, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 34

14 de juny de 2017

Jo sóc el poeta

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de
la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i
poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]


Walt Withman, Poemes inèdits, dins,

Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 59

Estadi

Alguns estats funcionen i prou.
Heus ací el meu cas actual.
Les coses bones pugen,
això ho saben bé els estadistes,
i tots hi tenim un lloc petit de dos per dos,
en aquest gràfic verd i pulcre de bata.
Les mans se m'inflen com un guant de làtex
i podria emmalaltir,
perquè la vida és una pesta que s'estén de cos a cos
i que algun dia ens acaba matant.
Però també hi ha lliris i violetes inclinades,
ànecs que mengen el pa que ens sobra
i molts infants que corren o que ho volen.
La gent segueix mirant-se als ulls
en parlar de coses importants,
i quan ens toca fer-ho a nosaltres
ens sembla que tot el que hem viscut
es mereixia aquest moment
de trànsit i de glòria.


Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada, 2011


Pensem que se'n van aquells paisatges

Pensem que se'n van aquells paisatges
com si fossin primaveres foses
o tardors aclucades
a la ranera de les muntanyes,
i jo dic que no!, dic que no!,
dic que aquells paisatges resten,
perquè hi restem!
Hi són perquè hi som. Rebels
perquè sí, i perquè sí!,
el sí enclavat al moll de l'os,
perquè no són primaveres
ni tardors, que són humus
i negror de bosc. Som nosaltres
a una fulla que canvia de nom,
nosaltres, a la cèl·lula d'una espina, rebel
com un gra al coll, que no són primaveres
ni tardors, que no moren, i prou!
com no mor l'oli ofegat
per l'aigua d'un got, que són paisatges
que van de mà en mà, mercadejant
de nom en nom, de cos en cos,
que respirem perquè respira la llum del sol
i la cara de la lluna, respirant
primaveres i tardors.

(De Paraula de dona, 2001)


Cinta Mulet, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, 2009

11 de juny de 2017

III

Homenatge al Llibre : un poema corpori o poema urbà de Joan Brossa (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Admeto que sovint l'aspecte màgic
depèn d'invencions que provenen
d'unes vivències o uns fets; per tant,
no somrigueu ni us sigui indiferent
si us asseguren que algú ha arribat
al cel servint-se d'una escala.




Garbell

Productes d'espart (Museu Valencià d'Etnologia) per Andrés Marín Jarque a Flickr
Tríptic, I

Es diu del receptacle
el fons del qual és ple
de forats tots iguals
que permet separar
objectes desiguals:
en deixa passar alguns
i d'altres els reté.

Així, després de batre el blat
i separar el gra de la palla,
amb el garbell se'l llança enlaire
perquè en voleï la pellofa
i en caigui la brossa i les noses
i quedi el cereal ben net
a punt de l'envàs o la mòlta.

Si passes pel garbell dies viscuts
a grapats plens i els vas agabellant
deixant que el vent s'endugui els mals moments
i els malsons caiguin en la pols de l'era,
faràs bona collita de records,
de paraules, de cançons, gra de memòria.


Oriol Izquierdo, dins,

La veu dels ulls

Hi ha un llenguatge mai no escrit
orfe de sons
-la veu dels ulls-
que mut incita el diàleg dels amants

no es sotmet a la raó
aquest vell dialecte del cor:
només aquells que s'estimen
el parlen i l'entenen

els laberints de l'esperit
el dolor
irracionals i volàtils
precisen per entendre's de l'engany del crit?

dialoga sovint l'amor
en un idioma silenciós:
tot és dit en un instant
pel llampec de la mirada


Jordi Gabarró. Canvi climàtic, 1996


8 de juny de 2017

EL CLIMA DE LES PARAULES

Tamarinde a la Platja de Grifeu (Llançà) per Teresa Grau Ros
Moltes vegades les paraules
expressen el mapa del temps interior.
Hi ha paraules que es mullen amb la pluja
i queden lliures d'errors i desenganys.
Altres es dilueixen i formen part del sòl,
no sabem si algun dia
arribaran amb saba nova
a les fulles dels dies.

Hi ha paraules que arriben
amb dolços murmuris del vent
que no es queden, se les emporta
i com grans de sorra
del rellotge del temps,
formen dunes de solitud.

Hi ha paraules cobertes de cristalls de gel
que, com flocs de neu, 
cobreixen els cims perquè en silenci
reflexionem prop del cel
i el sol de l'amor, amb el desglaç,
les bategi en el cant dels rius.

Hi ha paraules que s'enfonsen
en els llacs profunds de la tristesa
i l'evaporació de les il·lusions
les cobreix de sal.

Hi ha paraules que provoquen
tempestes, huracans, tornados, tifons,
que destrueixen tot el que troben,
provocant al seu pas por i dolor.

Hi ha paraules que emergeixen amb la llum de la lluna,
plenes de profunds significats,
i arriben a la platja de l'esperança,
amb la veu de les onades, vestides d'escuma.

Hi ha paraules que, com el sol,
il·luminen el dia, escalfen la pell,
creen una atmosfera clara,
fan fotosíntesi a les fulles de l'arbre de la vida,
ens donen vida i ens fan créixer.

(Fragment)


Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

5 de juny de 2017

Un sol batec

Feraç de somnis,
el silenci s'esquinça
en les foneres.
El llevant alça els braços
d'abrivades onades.

Persistent anhel
que el mar frisós punteja.
Envelat d'astres.
Màgic so de tenora.
Sardana d'aigua i vent.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI, 2012

2 de juny de 2017

Pausa

Atura't al pont.
Mira l'enrunada
paret d'una fàbrica.
L'aigua va lliscant
tota emmascarada.
Repenja't al pont
i oblida el soroll.
La claror s'escola
per sota l'arcada.


Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

1 de juny de 2017

LIV

 ha vingut la meua cosina
 i m'ha dut un disc de raimon.

cantava raimon
i cantava la pedra i el vent.

oprimia jo la mà d'isabel.

en acabar el disc
 la meua cosina estava plena d'alegria,
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus o qui siga
que acabe aquesta situació.

arraparia les parets.
isabel se n'ha anat a la cuina

i m'ha dut un got d'aigua.


Vicent Andrés Estellés. Obra completa, 1974 ; v. 2

31 de maig de 2017

Capvespres flonjos

Què hi fem aquí?
                           I la gent que enraona
defora, de què parla?

Se'ns omplen massa de presències incertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.


Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits, 1996
Pr.: Salvador Espriu

30 de maig de 2017

428

Ens avesem a la Foscor -
Quan davalla la Llum -
Com la Veïna quan agafa un Llum
Per advertir el seu Adéu -

Un Moment - caminem insegurs
Per la novetat de la nit -
Llavors - acomodem els ulls a la Fosca
I emprenem el camí - drets -

I així en les més amples - Foscors -
Aquelles Nits del Cervell -
Quan cap Lluna revela cap senyal -
Ni Estel - apareix - dins -

Els més Audaços - van a les palpentes -
I potser ensopeguen en un Arbre
Justament amb el Front -
Però quan aprenen a veure -

O la Foscor canvia -
O alguna cosa de la vista
S'avé a la Mitjanit -
I avança la Vida quasi pel dret.


Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes, 2004
Tr.: Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick


Brots adormits

Encara indefinits,
concebuts però no engendrats;
ni trobats del tot,
ni del tot perduts,
així són els meus poemes
insegurs però esperançats
per aquell moment tan dolç
de plena expressivitat.

Així dormen els brots,
latents i amagats,
abans de florir al branc
encara desfullats;
mes flors, fulles i branques
esperen la claror
al rompent de l'alba
de l'engendració.



Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes, 2000
Tr. Ferran Bach

Llibertat

No dicta l'home el lloc del pont
ni diu on serà la masia;
per l'un és la roca que tria
i per l'altre el cant de la font.



De tot i de res. p. 83


Francesc Català. Poesia completa, 1989
Pr.: Jordi Pere Cerdà

Lluny del país

Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.


(Fragment)


Josep Pijoan, dins,

Àngel Carmona. Antologia de la poesia social catalana, 1970

LA NINA

l'amor és infància en si mateix. Els amants són nens. Els nens no tenen fills
                                                                                  MARINA TSVIETÀIEVA 


Series fill meu
si fossis el pare
del fill de la nina
valenta que dorm
a l'heura incendiada
que creix i s'enfila
pel mur de l'espera
i que duu a coll la criatura
perquè llavors seríem germans
i de cop tots seríem la mare.


Blanca Llum Vidal. Punyetera flor, 2014
Epíleg de Sebastià Perelló

28 de maig de 2017

381

dance per kaz a Flickr
No sé ballar de Puntetes -
Ningú no em va ensenyar -
Però a vegades, en la ment,
M'envaeix una Joia,

Que si Sabera Ballet
Trauria al defora
Un volantí que empal·lidiria una Companyia -
O tornaria una Diva, boja,

I encara que no tingués Vestit de Gasa -
Ni als cabells, cap Rínxol,
Ni en Públic saltara - com els Ocells -
L'Urpa a l'aire -

Ni m'enlairés com un Baló de Plomes,
Ni girara en rodes de neu
Fins a desaparéixer de la vista, en so,
M'aclamaria el Públic -
Tot i que no sap ningú que conec l'Art
Que esmente  - fàcil - Ací -
Ni cap Cartell m'exalta -
Hi ha ple com a l'Òpera -


Emily Dickinson. Amherst : LXXX poemes, 2004

Tr. i ed.: Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick



Blau

Fa molt temps que naveguem en aquest mar opalí.
...
Les crestes de les ones fan cabrioles i bressolen
els gaiatos dels vells, els pits de les nodrisses,
el pols delicat i instintiu dels nens, l'agitació
dels nostres jos més secrets.

(Fragments)


Ramon Cardona Colell. Pont euxí i blau.

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol 2003

21 de maig de 2017

Dia de maig

Cirerers florits per Núria a Flickr
El cirerer se'ns ha mudat
      vestit de lli:
aquest matí del mes de maig
      vol donar el sí.

Les branques són com un punxó,
      de blanc cobertes
fins a l'extrem d'un embolcall
      de flors obertes.

Bufava el vent, queia la neu,
      i ja era bell
però ara n'és més, amb la bellesa
      a flor de pell.

A ple hivern el seu encant
      era un miratge
de la vida, absent com l'ombra
      del seu fullatge.

Ja no és cap figura ombriva,
      cap aparença,
és tot bellesa, amor, vivesa
     i recompensa.

Matí de noces, matí de sol,
      la núvia espera
aquell espòs que li han promès
      que era per a ella.



Tr.: Ferran Bach

el perfil de les muntanyes

el perfil de les muntanyes
paper encolat
la neu-escuma que tot ho cobreix
el confetti
xiulen rars vents a fora
del cel pengen cordes immòbils
tot tan buit
tan estranyament abandonat
ningú, ningú no hi ha
assegut que miri
aquest tros de no-res
el cartró dels arbres nus
la purpurina daurada
d'una blava nit d'estrelles
tan solitària aquesta nit
la lluna balancejant
al bell mig de l'escenari


Anna Dodas i Noguer. El volcà, 2016. 2a ed.

Presentació: Ramon Farrés

Núria Martínez Vernis. Anna Dodas i Noguer 1986.

Pròleg a la 1a ed.: Jordi Sarsanedas

50

El bell ho és tan sols com ho és son rostre,
l'home bo, en canvi, és bell perquè és benèvol.



Safo. Obra completa, 1973

Commiting to Memory

                                                     Per a Winston Wilde

Quan et vaig veure per primera vegada vaig pensar
que devies estar mirant algú altre, algú amb qui
t'havies de trobar en una estació. Semblaves tan content
que l'home de darrere meu hagués tornat,
com si li haguessis de portar totes les maletes
fins que esdevingués ingràvid. Com ara portes
les meves, perquè era jo el qui baixava del tren.
¿Com sabies que havia estat viatjant
en cercles, que havia viatjat tant que ja no quedava
ningú que em vingués a buscar?
Que havia passat tant de temps mirant d'evitar
l'aigua que vas semblar-me un miratge,
fins que et vaig beure.


Paul Monette, dins,

Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Compilació de Lawrence Schimel

20 de maig de 2017

Sense temps

Fent tard aquest matí d'entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l'un al costat de l'altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s'aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.

De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2017
Tr.: Jaume Subirana


What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció   sencera


De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2017
Tr.: Jordi Cerdà Subirachs

Dir. del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Potser vindrà un temps

Potser vindrà un temps en què
coneixeré tot gest teu.
En aixecar el cap sabré
si estàs cansada o irreverent
o tan sols desitges una moixaina.
Un temps vindrà en què la certesa
serà més aclaparadora que el misteri.
I vindrà un dia en què
agafaré la teva mà nuosa
amb l'esperança de ser jo el primer
que deixi per sempre la presa.

Inèdit


Paolo Agrati, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2017
Tr.: Ursula Bedogni

Dir. del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Les nous del berenar

Una fonteta raja al peu de la noguera.
Allà van cada tarda a berenar els infants:
potser la font n'imita els salts remorejants.
I la noguera, a tots, els fa de mainadera.

El més petit de tots a sos germans digué:
-Les meves nous, les meves, jo vull picar-les ara-.
Fa, saberut, el gran: -Si en vols, les picaré.
Tu no, perquè en eixint de casa ha dit la mare:
A Mirtil no li deu el roc: és tan petit!
Quan pensa de picar la nou, es pica el dit.
-No ho creguis -fa el menut-. Agafo el roc, veuries,
sense cap dit a sota. -Ningú no el creu de re.
Com el que fa de gran es plau en tiranies!
Mirtil pica de peus i crida com un be;
i, amb el rebec, les nous, per terra cauen totes.
El gran gira l'espatlla dient: -Tu sempre botes-,
i ja oblida, amb aire superbament serè.
L'altre germà, però, que de reüll se'ls mira,
veu que Mirtil, picant de peus, en dansa d'ira,
sense saber-ho, esclafa les nous que li han caigut.
I va vers ell, distret, com de no res temut.
Pren cada nou, la menja (ningú no se n'adona).
Car, si amb plaer s'empara del guany de cada estona,
no hi escarafalleja ni se'n gloria pas.
Que el seny defuig, alhora, topades i escarràs.


Josep Carner. Els fruits saborosos, 1998
Ed.: Esther Centelles