16 de febrer de 2017

DICTAT

                                           Tota felicitat és una innocència.
                                           Tota felicitat és una obra mestra.
                                              MARGUERITE YOURCENAR


I ara, sense frissar,
i amb bona lletra, escriu:

"Arreplegaré els macolins
de la meva innocència esmicolada
i, sense oblidar-ne cap ni un,
la reconstruiré amb paciència."

Des d'ara aquesta obra d'art
l'anomenarem felicitat.

                       28-2-1991


Guillem d'Efak. Obra poètica, 2016

12 de febrer de 2017

Camins a punta de dia

Ben protegits encara per la son,
covats entre silencis d'hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tant demà
a punt d'obrir els ulls

i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.

                   Per a Josep Piera, gener de 2015


Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Nota sobre l'autora: Manuel Forcano


Elogi del poeta traductor

... veure i aprendre, això és,
segons l'eterna fórmula que
resumí els viatges d'Ulisses.


(Fragment)


Carles Riba. Obres completes, 1967, v. 2

11 de febrer de 2017

Davant la neu

Com és de bella la muntanya de Zhongnan
El seu cim cobert de neu forada els
   cabassets de núvols
El bosc brilla sota un cel serè, blau
A la ciutat, al capvespre, el fred esdevé vigorós


Zu Yong (699-746?), dins,


Cibersíndrome de Stendhal

Asfixiant la bellesa
         tanta i aquí
         tota i ara

Quan no em vigilis
m'ompliré les butxaques
         de pètals



Montserrat Costas. La murga, 2013
Il.: Rocío Rodríguez

Ets l'esdevenidor

Ets l'esdevenidor, l'aurora immensa
sobre les planes de l'eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s'eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d'ella l'últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.


Joan Vinyoli. Versions de Rilke, 1984

II

   L'aigua perfila
carícies a la riba.
   El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.



Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

9 de febrer de 2017

Joventut

Joventut i pocs anys fan lleugera la pensa de l'home,
   fan desviar el cor de molts cap a la perdició.


Teognis, dins,


Poesia lírica grega : elegies i iambes, 2016



La felicitat

Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar -m'intriga- quan parlem d'allò
que s'enyora, s'alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s'arrisca, s'interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s'imagina, s'immola,
es transforma, es nega, es creu, s'enfronta,
s'irradia, es dubta, es pressent?
D'allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...


Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig, 2009

5 de febrer de 2017

TEMES VI, Al vent tramuntanal

fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
       A. MARCH


Fent el trajecte del passeig
solitari
a la massa específica
avinguda present,
desigualada en l'hora
de termes i paratge,
ben agafat el nus
que subjecta les veles,
et confiaré la sort
que imagina el viatge.


Margarita Ballester. Els ulls, 1995

De com es pinta un bosc (els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L'arruga d'un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çó que el fa
ser soca, precisament).

(Inèdit)


Josep Pedrals, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008


Poema

Vaig viure en el primer segle de guerres mundials.
Molts matins estava més o menys embogida.
Els diaris arribaven amb relats sense solta.
Les notícies rajaven per diversos canals,
interrompudes pels intents de vendre productes a qui no veien,
i parlava amb els amics fent servir altres mitjans.
Ells estaven més o menys bojos per raons similars.
A poc a poc agafava paper i ploma i
escrivia poemes per a altres no nascuts i no vistos.

Durant el dia em feien pensar en aquells homes i dones
valents, que establien comunicacions travessant grans
          distàncies,
pensant en un viure innominat de valors gairebé increïbles.
A mesura que els llums s'enfosquien, i els de la nit s'encenien,
intentàvem d'imaginar-nos-els, tractàvem de trobar-nos
per construir la pau, per fer l'amor, per reconciliar
el dormir amb el despertar, a nosaltres amb els altres,
i nosaltres amb nosaltres. Tractàvem per tots els mitjans
d'arribar als nostres límits, d'arribar més enllà de nosaltres,
de deslliurar-nos dels mitjans, de despertar.

Vaig viure en el primer segle d'aquestes guerres.


Muriel Rukeyser, dins, 
Cares a la finestra, edició, trad. i pròleg de Montserrat Abelló



4 de febrer de 2017

CORNELIA

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Isard

Reposa, blanc, vora la riba.
Inútilment empeny el vent
una trèmula imatge captiva
del somni i de l'aigua que serva i observa
l'absent damunt l'herba.
És per ell el creixent de la lluna.
Desisteix fins el vent
entre dues blancors i en la calma llacuna.
Pel repòs més profund de la bèstia dorment,
dins la fronda, alt i sol,
vetlla, rar i diví, el rossinyol.



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987
Pròleg i edició: R. Pinyol-Balasch

2 de febrer de 2017

Cabuda

... 
tan sols nosaltres dos, amor meu
no cabem dins meu ni dins teu
com tota la gent ha de no tenir cabuda
per créixer


(Fragment del final)


Arnaldo Antunes,

Nit de poesia al Palau, 
XXVII Festival internacional de poesia de Barcelona, 2011
Tr.: Melcion Mateu i Adrover

31 de gener de 2017

Arrels de la terreta (Xirivella)

Vinc de terrossos,
per això els reclamava.
Vinc del sud, terra
de dolçainers, paraula
bella i ataronjada.


Alberto Carrasco i Guasques,

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002





Cançó de la conformitat de cada moment

Tendra llum del dematí
blanca i daurada:
jo et pogués servar en mi
a migdiada!

Sol ardent en plenitud
de l'hora calda:
qui et tingués al vespre eixut
dintre la falda!

Cel diàfan i estrellat
de nit primera:
ai, la fosca soledat
que ve darrera!

Dolça pau de l'alta nit,
profunda i pia:
tu finant, serà el brogit
de tot un dia.

Dolç Amat -oh, no et dolgués!-
adesiara
l'hora trista ha fet després
l'hora més clara.

I és la joia del moment,
que ens aconhorta,
com la lleu sentor que el vent
duu i se n'emporta.



Clementina Arderiu. Contraclaror : antologia poètica, 1985

BERGHAIN

Pollancres puntant fugues de riera
i una certa capacitat per la distància.
O una blanca línia divisòria: polsim
enllà del marbre sagradíssimament borni.


Maria Sevilla. Dents de polpa, 2015

I

Escolta l'arbre vell, escolta
el panteix de l'asmàtica saba; i observa
l'estremida caiguda d'una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga't per última vegada,
si és que has entès la Faula.


Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

VE BAIXA MAJÚSCULA

En el silenci fecund d'una biblioteca
evoco
el teu indret natal: el meu.
La font trobada: la llengua retrobada: el teu llegat.
A trenc d'alba
encaues els dubtes, aïlles l'error.
En els fulls paginats
abunden cingles, xòrrecs, rieroles, biots i vimeteres.
Hi nien gafarrons, pinsans, caderneres, verdums,
sobretot rossinyols.
Clares vegades la paraula ha estat tan ben atesa.
Perceps el prodigi.
Proclames l'encert.
Abans de fer-se't fosc,
els jerarques t'argelaguen abruptament.
Així les coses.
En el jardí nocturn, gemmes celestes.

(Una estona/ a can Tona/ ens ho dóna/ entenent). 


                                           (A Jacint Verdaguer)

Anton Carrera, dins,

Sóc en l'antiga llar de, 2009
Il.: Natividad Ayala



Fruita madura

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.


Joana Raspall. Batecs de paraules, 2013


Humil, la idea

Humil, la idea
s'empetiteix en forma
de mot, per dar-se.


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Sols el glop d'aigua

Sols el glop d'aigua
ben transparent i pura
desassedega.


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Ben poca cosa

Ben poca cosa
basta a l'amor: sols creure's
una mirada.


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

L'orquestra

Per la nit, quan sec al llit,
miro per la finestra i veig una orquestra.
Una orquestra d'estrelles
que són meravelles.
Cinc toquen el violí
i se sent un so molt fí.
Quatre toquen el trombó,
neix una dolça cançó.
La flauta va sonant
i la lluna ho va escoltant.
Els cants de la resta i la seva alegria,
transformen la nit en la llum del dia.
La nit és humida i fa molt de fred,
tanco la finestra, estiro la roba i em quedo adormida.
Aquesta nit he somiat,
que els petons de les estrelles
al meu llit han arribat.


Anna Capella Ricart
2n cicle d'Educació Primària
CEIP La Sedeta


Jocs Florals Escolars : certamen literari : Gràcia 2006

29 de gener de 2017

Poema

Paraules que se les emporta el vent
Ones que se les endú la mar
Endins, sorra en moviment

Mirades que volen entrar
Al llibre que tinc a la mà


Helena Palau Riera
3r cicle d'Educació Primària
CEIP Josep Maria Jujol


Joc Florals Escolars : Certamen literari : Gràcia 2006, 2007

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.


Havanera escrita per Glòria Cruz i musicada
per Càstor Pérez. La interpretació és a càrrec 
de Càstor i de Sílvia Pérez Cruz (filla dels autors
d'aquesta havanera. 

Sota les teves mans

Les arestes s'han fos
sota les teves mans,
fetes a amanyagar
la carn dels besos,
tèbies
del sol que les escalfa
sense endurir-ne el tacte.

                                    1957

Xavier Amorós,

Poemes inèdits de Xavier Amorós : 1940-1959, 2000;
tria i estudi de Xavier Amorós Corbella


El camp encara

Vestida d'herba
sota la nit tranquil·la
sobre la terra freda.
El camp, encara,
dins el sobrant de mar
envolta l'illa.


Margarita Ballester. Els ulls, 1995

58 cartes de joc

         (Aquest poema, el veig així)


58 cartes de joc
28 fitxes de dòmino
Un parell de guants
Les 4 fases de la lluna
84 setmanes
2 vagons de funicular
Les 7 meravelles del món
5 notes musicals
5 continents
2 daus
3 dies de Carnaval
26 lletres de l'alfabet català
24 hores
Col·lecció de 12 cromos
Els 9 planetes
50 províncies d'Espanya
Tancat d'1 a 3
L'Sputnik III ha acomplert 10.000 voltes
a l'entorn de la Terra.


Joan Brossa, dins,

Àngel Carmona. Antologia de la poesia social catalana, 1970

25 de gener de 2017

Bon dia, memòria

Bon dia, memòria,
porta'ns altra vegada
el record que, de cop,
ens torna un món sencer,
porta'ns el temps que ens torna
altres vides i altres
goigs i remordiments
i un poquet de certesa
que no som sols ni absurds,
que ens movem
en aigües de sentit,
vides afins,
vides dispars unides
en un breu clapoteig
dins la mirada líquida
de Déu.
Bon dia, memòria.

Ric per vides de pocs,
ploro per ulls de molts,
parlo per boca de tots.
Ja no parlo per mi.


Narcís Comadira. Usdefruit, 1995

El dibuix de la coberta és de Narcís Comadira,
a partir d'una peça d'argenteria atribuïda a
Georg Jensen.

Si em mor

Si em mor,
que el cant siga realitat,
les esperances siguen fets
i que d'altres continuen
el que nosaltres continuem.
Si em mor
- quin absurd descans -,
ja per sempre
lluny de tot el que més estime,
lluny de tot el que més vull.
Si em mor,
que el cant siga la realitat.
Si em mor,
que el nostre treball
haja guanyat.
Si em mor.
Si em mor.


Raimon, dins,

Àngel Carmona. Antologia de la poesia social catalana, 1970



22 de gener de 2017

Les veus del silenci

Tanques la porta... encara resten enceses,
les cendres de la xemeneia.
Ningú transita pel carrer a aquestes hores.
Un aspersor desperta sobre la gespa i
ignora la rutina d'aquesta.

En la pausa de l'escenari, viu el cor d'un home
que camina, fins qualsevol part; que dubta,
mira enrere i descobreix un nou so...
Sota el trapezi de la seva existència, sent el silenci.

Els arbres, a la vora de la carretera, calmen el plor
d'argent, meitat cerca, meitat assossegament.
Un lloc per l'oblit, records enfosquits per la boira.

Arrencar el motor i, una sensació de quietud i deriva es fa teva.
Tanques els ulls... Sents, a través de qualsevol emissora,
la veu d'algú que sembla conèixer de tu, més que tu mateix.
Tornes a assaborir, en la teva boca, el gust ocult dels records.

Cada matí, cada carretera és per tu la línia que separa
l'avui i el demà. Sents, sota el sosegament d'aquest llarg viatge,
una paraula que es transforma en el vel espès i tranquil que cau
endevinant l'horitzó.

1er. premi juvenil A

Paula García Solís
IES Joan Oró

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

17 de gener de 2017

14 de gener de 2017

En el crepuscle...

En el crepuscle,
roig, el núvol de posta
l'astre delata:
pregoner de la flama,
enyora albes de nacre.


Margalida Pons. Les aus, 1988

Al meu pare

Vas treballar, edificant persones,
a poc a poc,
entreteixint els graus del sentiment
i el rigor lògic.

Vam ser companys
en temps dels ametllers en flor.
Després, ja en el ponent de Delfos,
vas escrutar l'oracle,
el ple sentit de cada cosa.

Et sento al meu costat,
les nits d'agost,
sota la llum polar de les estrelles.

M'han dit que has estrenat un nou somriure.
Dringueu, dringueu, campanes.


Xavier Renau. D'amor i de batalla, 1999




Tragí de vents que van i vénen

Tragí de vents que van i vénen d'un
palau gris, ens pengen, amb claus de cel,
un somni vell a cada finestró.
Noms d'una antiga aliança pactada
quan el temps embolcallava les nostres
veus en una abraçada breu, immensa.
No entrarà cap malson per les escletxes
ni sentirem la nit queixar-se a cap
estel. Ajocarem entre les pells
els millors mots que tingui la tendresa.


Josep Piera. A plena pell, 1989

Pròleg: Àlex Susanna



Segueixes un itinerari

Segueixes un itinerari
ple de revolts, d'artificis,
sense saber on et mena.
Voreges límits
- limiten, de debò, els límits? -
fins a adonar-te que el camí
només existeix en la ment,
el portes a dins: el dius
amb mots, amb silencis,
amb allò que escrius.

El camí el fas i et va fent.


Antoni Clapés. In nuce, 2000

A la coberta "Immenso es el silencio" 
85 x 8 cm, 1999 de Kirsa Andreasen

Epíleg de Víctor Sunyol

12 de gener de 2017

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940

(Fragments)

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana, 2013



Prefaci en blau

              I.

llàgrimes de primavera
emmudeixen els teus llavis
ressona blau al baix ventre

s'esvaeix el temps

blau intensament suau
neu que es fon als teus ulls
brolla silenci

              II.

neu que es fon als teus ulls
les llàgrimes brillen
floreixen blaus a l'aiguaneix

degoten sons

deixa el blau vibrar
la temperatura s'esquerda
clarors silencioses


Núria Armengol, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 105-106, juny 2015. p. 24