19 d’octubre de 2017

Un matí de pluja

Una dona jove en cadira de rodes,
amb un ponxo de niló negre esquitxat de pluja,
avança empenyent-se pel matí.
Has vist els pianistes
corbar-se de vegades endavant per tocar les tecles
i llavors alçar les mans, fent-se enrere per descansar,
i tornar a inclinar-se per tocar, just quan l'acord s'apaga.
És així com aquesta dona
toca les rodes, i alça els dits blancs i llargs,
els deixa flotar, i es corba una altra vegada per tocar
just quan la cadira s'alenteix, com si es fes un silenci.
Amb quina destresa fa els acords
d'aquesta música difícil que ja domina,
la cara xopa i bella en la seva concentració,
mentre el vent fa passar les pàgines de la pluja.



Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes, 2017
Tr.: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

Quan el sol mor

   II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,


Poetari, desembre 2013, núm. 4, p. 60



17 d’octubre de 2017

Cavaller capturat

Empresonat dins d'un castell em sento
cada batec més fort que l'anterior.
El cor em diu: segueixes estant viu.

Emmanillat i amb l'aigua al coll observo
a uns cocodrils que em volen devorar viu
però el cor em diu: segueixes estant viu.

Sense l'escut i desarmat l'espasa
ja no em podrà salvar de l'enemic
però el cor em diu: segueixes estant viu.

Si tanco els ulls el sol erm surt per dintre
i el seu alè m'encén de nou l'honor.
El cor em diu: segueixes estant viu.

Cavallers hem de ser valents.
Als cavalls que ara és el moment.
Si lluitem amb rauxa i seny
la nostra terra ningú ens la pren.

Al meu país també hi ha castells
però els fem amb faixes i un munt de gent.
I de princeses anem sobrats.
Canten cançons per nens
i els hi expliquen històries
perquè estiguin contents.

Cavallers hem de ser valents.
Als cavalls que ara és el moment.
Si lluitem amb rauxa i seny
la nostra terra ningú ens la pren.



Macedònia. Flors, 2013

La manera


La manera de percebre és no esperar percebre.




Laia Noguera i Clofent. Ah! 2013
Tr.: Carles Hac Mor




15 d’octubre de 2017

La ravenissa

White Wall-rocket per Katja Schulz a Flickr
Aquesta olor de mel que fan els camps,
aquesta olor suau i fonedissa,
vol dir, no que treballin els eixams,
sinó que ja floreix la ravenissa.

Sabeu?... la ravenissa: aquella flor
que ve darrera el xàfec, quan la trompa
dels vents saluda la tardor,
i el gras setembre ha desplegat sa pompa.

La ravenissa!  - Aquella flor que escau
a l'erm eixut i al senderó de cabres:
que tan bé lliga amb la tendror del blau
i amb l'agonia displicent dels arbres.



Trinitat Catasús


Les flors, 1988

Selecció: Eulàlia Valeri
Il.: Nenen Ruiz

Jo també havia observat que

Jo també havia observat que, per bé que tenien 
el mateix nombre de síl·labes, la pronúncia 
d'una de les frases semblava més llarga. Tres 
síl·labes no igualaven sempre tres síl·labes. 
Allà hi havia un indicador que en cada llengua 
el temps podia, a la vegada, allargar-se o 
encongir-se per tal de facilitar el desxiframent
de la incòmoda monotonia d'allò quotidià
i de l'enigma tenaç de les passions.



La capture du sombre. Montréal. Lémeac, 2007


Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món, 2017
Tr.: Antoni Clapés

12 d’octubre de 2017

Davant

Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.



Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002
Il: Eulàlia Sariola

Amb el somriure

Amb el somriure
de dolces violetes
el bosc ens crida.

             *

             Majestuosa,
             l'arrogància dels cignes
             ens interroga.

                         *

                        Si fos, la rosa,
                        tal com tu i jo volguéssim,
                        no fóra ella.




Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé

Entorn

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l'alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.



Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004

Int.: Feliu Formosa
Il. de la portada: Lluïsa Cauhé

Tardor

Jocs de colors queden darrere l'ombra.
Donen entrada a altres cançons que, amb gaudi,
venen a dir-nos que seran la nova
                   llum del conviure.

Dansen les fulles com rogenques notes;
sons de l'autumne, endormiscats encara,
obren els ulls a dins els jorns fredosos
                   plens de recances !



Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia, 2003
Pr.: Josep Colet i Giralt
Int.: Montserrat Gibert i Llopart

16

Vaig venir al món amb tres giroscopis
de sèrie.
Un al cap, l'altre al cor i l'altre al sexe.
El primer fixava el destí,
el segon traçava el rumb,
el tercer triava els ports.

Era evident que hi hauria
problemes de coordinació.


Estació de sortida


Josep Anton Soldevila. El mur de Plank, 2013

SOLILOQUI D'UN DESCONCERTAT

Nosaltres som els uns, i els altres són els altres.
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
    D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els 
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.



Hans Magnus Enzensberger

(Tr.: Ramon Farrés)


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013

A C...

Quan llegiràs, amoret meu,
aquesta breu
missiva
presa de l'esma dormiré
(si res, potser,
me'n priva)
de que em reposes al costat
ben acotxat.

Demà...
ales al cor per renovar
l'espera:
i una esperança bellament lleial
que tot ho val.

                                      C.
                                
                                      13.IV.1942


Suplement. Vuit poemes inèdits, p. 303


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012

10 d’octubre de 2017

Aprenentatge

                               Rossinyol, petit glossador
                                                             Seferis


Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams

7 d’octubre de 2017

TALISMANS

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.



Enric Sòria. Compàs d'espera, 1993

6 d’octubre de 2017

Calaegos

                                    El bé és la conformitat amb la natura.


On abeuren les egos desbocades,
on corren les llebres i sangren els cans.
Aquí on canten les serps i només s'endinsen les fures.
On finalitzen les obres del mar,
on finalitzen les obres de l'amor
i natura n'és ben conforme...



Guillem Soler. Calaegos, 1991
Pr.: Blai Bonet

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

            Fruita madura,
            la meva terra gesta
            llavors de vida.

                         *

                         Cada mirada
                         troba una hora distinta
                         al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita


Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa

RESCAT DE VIDA

        Podries ajudar-me, pensament...
                        Esther Martínez-Pastor


Quan són les tardes escapçades
per l'hora fosca i ploren degotalls
de fulles seques,
vull trepitjar la pluja que m'empeny
el pensament, per evocar
tots els murmuris del silenci.
Tots jauen dintre aquest bressol
del vell diàleg
que ens han robat la veu i l'artifici
del nou progrés.
Embriagats per tants d'avenços,
l'orgull és flama
que fa bullir ments indefenses.
Però una mà furtiva
d'anhels interiors vol engendrar,
dintre dels ulls,
l'art de les postes de tardor.
I aquell calfred de trepitjar les fulles
potser farà cantar la muda llar.
I tal vegada ens torni els mots
que vàrem perdre
i rescatem mortes paraules
encara vives sota el pensament!


Carme Raichs. Mosaic poètic, 2003

Pr.: Josep Colet i Giralt
Intr.: Montserrat Gibert i Llompart

Base sisena

Base sisena. Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior. Dins Les Bases : pinacoteca poètica d'estampes d'una època / Maria-Lourdes Soler i Marcet ; pròleg de Josep M. Ainaud de Lasarte - Fotografia de Teresa Grau Ros
Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior.


Maria-Lourdes Soler i Marcet. Les bases : pinacoteca poètica..., 1992
Pr.: Josep M. Ainaud de Lasarte

3 d’octubre de 2017

Dins la llavor

Dins la llavor, latent,
el crit que es desarrela
i aquell neguit amb què
es desengruna tota espera.

El boll del blat
enterboleix els ulls
i fa que tota esperança
sembli vana; però
ens erigim en somnis,
en esfinxs.
Granítiques, dures, entossudides
en les nostres quimeres,
amb una espurna viva encara;
altrament ja no seríem
sinó una pedra en el temps.


Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Ed.: Oriol Izquierdo
Il.:  Roser Bru

1 d’octubre de 2017

Quan ja de petit

Quan ja de petit
m'abandonava a jugar
era un secret tens.
Avui, amb plomatge antic,
conec el poder de l'art.

Mostra't tal com ets,
no creguis que hi pots tornar.
Com l'ocell a ple
vol, torbat, però a la mar
torna-li el manllevat cant.


Joan Fortuny. Vent de tardor, 2002

30 de setembre de 2017

Desmesurat estiu

Aquest astre vital és un volcà
que des del cim més alt, febrós eixuga
tot el que troba al pas: arrels i fruits
del temps sucós, jardins, esponeroses
arbredes, deus secretes, fins el ventre
dels prats daurats per ell; també aiguamel
del rusc d'amor; el llac de les carícies,
la dolçor de la molsa dels teus llavis...

Sense remei m'atrapa a mi ancorada
als somnis més plaents de l'estiu de la vida.
Tot davallant m'engola la tendresa
de la cara, les mans em nua amb mandra
i, clos l'alè del pit, va fent estralls per dins.

I em sento un vegetal al cor del meu desert,
com una pell de serp.
El vespre ombriu, amb festes, m'aixopluga
i em deixo anar als seus braços al ritme d'una allau.
Albiro, lluny, el núvol fugisser.
De soca arrel m'estiro al cel i crido
sense veu la tempesta: i de l'aigua, un miracle,
arribarà potser?
Potser com al vell om em naixerà una branca...
Tal vegada a la gola em restarà
l'ametlla amarga...
Encara que només he de ser cendra,
els núvols portaran veu de pols còsmica,
que cantarà els meus versos catalans
i dins el cor d'algun lector ignorat
esdevindré harmonia d'un goig nou.


Tònia Torrelles. Pleniluni a l'hivernacle, 2016
Pr.: Miquel-Lluís Muntané
Il.: Antoni Picas

UN ANIVERSARI FELIÇ

Aquest vespre, m'he assegut vora una finestra oberta
i hi he llegit fins que el sol se n'ha anat i el llibre
ja no era més que una part de la fosca.
No m'hauria costat gens encendre un llum
però volia conduir el dia fins a la nit,
seure tot sol i allisar la pàgina il·legible
amb el fantasma gris i pàl·lid de la meva mà.


Ted Kooser. L'ocell matiner i altres poemes, 2017
Tr.: Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

No puc

No puc, Rafel, guardar semblança amb mi
mateix, ni estendre prèdica sincera
de la llei meva ni del meu costum,
des del moment que m'ha estat exigida
la tasca estrènua de transfigurar
el meu paisatge en un altre d'impropi.
Ans al contrari, hauré de trobar el goig
en la renúncia a certa convenció
d'aproximar una fe al meu sol llinatge,
car de la casta de l'home en fa mofa
el sentiment. I d'aquesta premissa
nova en diré aura, perquè m'ornamenta
tot el contorn d'una idea magnífica,
d'història arcana, que és la d'estimar,
i que impel·leix a seguir el seu dictat
amb una empenta de dubte i de regne,
en sincretisme estrany d'anhel i essència.
Mes tu, Rafel, no creguis tots els tòpics:
l'enamorat pot ésser un miserable,
un malastruc o un molt perfecte estòlid.
Però això sí: l'enamorat, a força
d'assedegar-se i d'assaciar-se, a força
de fer distància del seu cos per l'altre,
o encara a força de malvendre els anys,
l'enamorat, dic, basteix sempre vida.


Sebastià Alzamora. Rafel, 1994

Pr.: Miquel Àngel Riera i Nadal

La nostra marxa

Bateu les places tropell de rebels!
Cap a dalt, fileres de caps orgullosos!
Nosaltres amb la riada d'un segon diluvi
rentarem les ciutats del món.

El bou dels dies és bai.
El carro dels anys és lent.
El nostre déu és la marxa.
El cor és el nostre tambor.

Hi ha or més celestial que el nostre?
Quina vespa de bala ens pot picar?
Les nostres armes són les nostres cançons.
El nostre or, les veus que sonen.

Jeu al verd prat
fins a cobrir el fons dels dies.
Arcs de Sant Martí sotmeten amb la brida
els cavalls ràpids dels anys.

Vegeu, les estrelles s'ensopeixen en el firmament.
Sense ell les nostres cançons teixim.
Eh, Óssa major!, exigeix 
que al cel ens hi portin vius.
Canta! Beu l'alegria!
Primavera, omple les venes.
Cor, redobla!
El nostre pit és cuir de timbals.



Joaquim Horta i Manuel de Seabra (tr. del poema)


Vladimir Maiakovski, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

Sóc la seva ombrel·la

Sóc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.


Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003

UN PI

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
jo llegia en llengua estranya
-només en capia un bri-.
Jo llegia de muntanyes,
de rius i del mar veí:
tota cosa m'era nova
i un pas m'obria un camí.
Jo era infant i ciutadana
d'una ciutat sense fi,
on el sol és cosa rara
-ai, qui un clap en pot tenir!
No s'albira a la finestra
sinó un tros de cel mesquí,
i a la nit la lluminària 
fa els estels empal·lidir.
D'altres verds jo no sabia
ni altres arbres coneguí,
que la palmera i el plàtan
i aquell roure que es neulí;
i jo em deia de vegades:
¡què cosa deu ésser un pi?
Doncs un dia a la muntanya
el meu pare em conduí:
mai podria recordar-ho
tantes coses que vegí:
només una que em colpia
-cap altra tant no em colpí-.
A un revolt de la sendera
un arbre em va fer estremir:
-Pare, mira quin bell arbre!
-era alt, retallat i fi-
¿quin és aquest arbre, pare?
I diu mon pare: -És un pi.

Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
i ja no m'eren ocultes
tantes coses com ahir:
coneixia la muntanya
i del cel més gran bocí;
aquella claror tan ampla
se n'entrava dintre mi.
I a ciutat jo retornava,
i a ciutat jo romanguí
i aquelles coses dels llibres
que no podia capir
ara m'eren totes clares.
Clares com les veia allí
dintre la claror tan ampla
que embolcalla aquell pi.


De: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012
Ed.: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

CANÇÓ

Jo faig els versos per virtut
d'aquell per mi més dolç que l'aire;
que amb ell mos versos he viscut
i me'ls coneix caire per caire.

Jo faig els versos per l'amat,
que me'ls entén i me'ls estima,
i en paga em dona, enamorat,
un bes per cada nova rima.

Jo faig els versos per l'espòs,
que me'ls acull com la fillada
que fos sortida del meu cos
i molt de mi hi hagués posada.

Jo per al mestre ara els faria,
que quan tenia alguna por,
«Fes versos -diu-, amiga mia,
que cada dia els fas millor».

                                       Abril 1917



DE: L'alta llibertat


Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012
Ed.: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

28 de setembre de 2017

EFECTES

No és a la nit sinó al capvespre,
a l'hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d'un cable elèctric
es posen d'acord i aguanten l'alè,
apreten les ales i se'ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
som
a punt
a punt
a punt
de travessar el cel i creuar el continent.

La força de l'impuls
reverbera el fil elèctric,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú
entén el perquè.


Anna Gual. L'ésser solar, 2013
Epíleg de Lluís Calvo

Islàndia

Poeta,
et capbusses dintre de la mar;
el teu pensament,
com una gran dorsal oceànica,
fricciona realitat i somnis,
d'on surt magma interior,
emergint com illa solitària
en cada poema.


Assumpció Forcada. Immunitat, 1990
Pr.: Jordi Pàmias

Que travessa les ones

Que travessa les ones
- ales de mar i vent
en el flux de la vida,
des del fons cap al ras,
des de fora a dins,
carena entre els corrents,
permanència d'aigua.


Teresa Pascual. El temps en ordre, 2002

26 de setembre de 2017

Vent

En la transparència del silenci
he asserenat l'esguard al foc.
Sempre m'han seduït els ulls
per allò que de tacte té la mirada.
Com l'herba quan espargeix tendresa,
un do rar llaura, en mi, meravelles.
M'he confessat instants i he deixat
parlar el vent. Escoltar-lo com s'atansa.
La seva veu fendeix la nit quan els ulls
de la pluja contenen tota respiració.
El seu cos és el meu espai. Sereny
es configura talla perdurable
en illes bleïdores de costums.
Orejada, la vida és rica en possibles.


Joan Fortuny. El gest de l'alba, 1992

25 de setembre de 2017

Direm la veritat, sense repòs...

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.


Salvador Espriu, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta, 2015

Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez

22 de setembre de 2017

Mirall

Ulls que miren serens,
que fan pessigolles a l'ànima.
Ulls profunds i bells,
com un llac en calma.

Ulls com estels.
Sortós aquell, aquell
qui s'emmiralli en ells.




Pr.: Rosa Fabregat

17 de setembre de 2017

LES FORMIGUES

Ara que vaig a dormir
desitjo que les paraules
treballin per mi.

Feu-me pessigolles
sota la pell.

Obriu-me
túnels secrets.


Ariadna Guasch, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 107 (juny 2016)



ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix 
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar.

I contents de no haver creat
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.



John Ashbery. Some trees = Alguns arbres, 2001
Tr. i intr.: Melcion Mateu i Adrover


16 de setembre de 2017

DEL SILENCI

...I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud:
ve quan la gent no l'anomena massa
i el crida l'elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d'aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l'estimem pas massa:
només t'adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.


                                                              09.03.1940



Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972, 2012
Ed.: D. Sam Abrams
Perfil biogràfic: Cèlia Riba

14 de setembre de 2017

RECEPTA DE CUINA

                                  A Elisabeth Hangertner


Afegir una mica de sal cada dia,
fer la pasta amb la farina de les hores,
emmotllar-la sens que quedi
un sol grum o problema.

Posar una copa de passió,
afegir-hi les espècies dels somnis,
treure l'all de l'angoixa,
posar el llorer de les idees.

Que no manqui el julivert de l'esperança,
l'aroma d'un bes de canyella,
la calidesa amorosa del tacte,
la temperatura del cor.

Remoure la cassola amb una abraçada,
tastar la salsa amb una besada,
deixar que bulli lentament
amb la tapadora de la confiança.

Parar la taula amb estovalles
i ornaments festius de litúrgia
i en un gerro d'aigua
les flors del desig.

Il·luminar amb llum càlida
les pupil·les dels ulls, sens pressa,
gaudir amb tot els sentits,
de tota la intimitat que el cor us demani.



Assumpció Forcada. Fotosíntesi, 2004
Pr.: Carles Duarte


Menteixo si dic que he cremat

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no sóc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges, 2004