Asseguts en la humitat del crepuscle somriem cadascú al seu lloc; la música corprèn llunyanies, garbellem els gestos quan ja no hi són: paraules que ens treuen la pols i ens fan més nosaltres, vives espelmes acerant la nit, que ens dirà si aquest és el camí que cal llaurar -canyars de verd silenci- o si cal plegar les canyes i navegar, navegar... Isabel Garcia Canet. L'os de la música, 2010 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
07 de juny 2013
El llenguatge dels cossos
Etiquetes de comentaris:
Bonet [Maria del Mar 1947-],
canyars,
corprendre,
espelmes,
Garcia i Canet [Isabel],
llenguatges,
música,
navegar,
persones,
primavera,
silenci,
somriure,
verd,
viatges
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada