Tema amb variacions - XI -

Si em prenies un sospir
un altre se'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - X -

Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya,
em portes en despertar
tota la meva enyorança
d'una campana clement,
d'un riu que tot cantant passa;
del cel blau, del cim nevat,
d'aquella tranquil·la estança...
Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya
i em portes l'enyorament
d'un rostre i una mirada!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IX

Si vas dar-me uns moments clars,
ara en tinc la melangia.
Si les boques van florir,
ara hi creixen les espines.
Si l'amor fou somrient,
del dolor feia collita...
Mes no em planyo dels estels,
ni de la rosa marcida.
No sospiro pel secret
d'aquell doll de plata fina;
ni m'espanta el camí sol
que segueix la meva vida.
De la joia d'uns instants
la foscor s'amorosia.
Si el dolor posà sa veu,
la cançó n'era enriquida...
Vas donar-me uns moments clars,
m'has perfumat tots els dies.
Pura font del meu jardí,
com no estimar-te podria?


Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - VII -

Presonera d'uns instants
ara faig la meva via
entre records i perfums
d'uns estels de plata fina,
d'una cançó del torrent,
d'un ametller que floria...
Presonera d'uns instants,
l'enyorança n'és tan viva,
dolç amor que no va ser
sinó el somni que es fonia!...



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - V -

Vas donar tot el perfum,

oh rosa, al florir de l'alba.

El jardí restà embaumat,

tu fores un xic més blanca.

Agonitzes lentament

i cap brisa t'acompanya.

Vas donar tot el perfum

al dolç amor que passava.

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IV -

Em prengueres un amor,

jo de grat te l'ofrenava.

La joia d'aquells instants

l'absència l'ha feta amarga.

Em prengueres un amor,

no m'he n'has donat un altre.

La primavera somriu,

ni tan sols me l'he mirada.

La cançó del rossinyol

m'esgarria les paraules

que acompanyen el record

d'aquelles hores passades...

Em prengueres un amor,

m'has deixat enamorada.

Segueixes el teu camí

jo resto sense esperança.

Em prengueres un amor,

quina tristesa més ampla!

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - III -

Infla les veles, veler,

deixa enrere ports i platges;

tots els camins són oberts

a la joia i als oratges,

        ai dolor!

Illes verges de neguits

d'un cel suau com la seda;

boques roges, ulls brillants,

el que hi arriba s'hi queda,

          ai amor!

No t'aturis en cap port

ni cerquis joia en la terra.

Aquell rostre benamat

ni t'enyora ni t'espera,

         ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Tema amb variacions - II -

Es troben en la cançó
el riu i la lluna clara.
Festeja la neu del cim
amb l'estel que l'acompanya.
La plata dels olivars
espera l'argent de l'alba.
          Ai amor,
qui fos amb tu, bell amor,
          en l'hora calma!
La verdor flonja dels prats
es perfuma de rosada.
Arriba pausadament
el sospir de la campana.
Un rossinyol encantat
en els somnis em bressava.
         Ai amor,
si em besessis, dolç amor,
         en l'hora blana!


Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Introducció

Salvador Espriu ens ha llegat un món
literari bastit al voltant de tres mites:
Sinera (Arenys de Mar), amb el seu
entorn de poble mariner i l'àmplia i
diversa galeria de personatges que li
donen vida, que literaturitza la Catalunya
profunda; Lavínia, que mostra més
aviat la vida burgesa de l'urbs (Barcelona)
i de Catalunya amb els seus conflictes
quotidians i polítics, i Sepharad (la
península Ibèrica), que denuncia, a partir
d'alguns paral·lelismes amb la història
del poble hebreu, les lluites civils i
les conseqüències subsegüents. En definitiva,
una crida a la tolerància, al diàleg, al
respecte i a la pau, des de la responsabilitat
i l'autoexigència.


(Fragment)



Introducció i antologia: Antoni Prats


Salvador Espriu. Poemes i narracions, 2012

La gratitud

La gratitud és la forma de cortesia

més exquisida.

Jacques Maritain, filòsof francès, dins,

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
il.: Inés Luz González

Salutació a Jorge Guillén, abans de la seva mort

Esdeveníem
esguard orbat pel ferro
roent del vespre.

Ara començo
a davallar pel somni.
Una sobtada
hostilitat de proes
me'l van rompent a trossos.

Despullat, l'aire
s'adorm al llit amplíssim
d'un sol de posta.

Se'm fa més clara,
quan en nit m'empresono,
la resplendor de l'alba
del vinent dia.
Escolto el serè càntic
que vol alliberar-me.

Regalimosos
salts de dofins plategen
la llunyania.

Els rems s'endinsen
per quietuds de l'aigua.
Nauxer, governa
pors abissals que sotgen,
enemic batre d'ales.

Salvat, acull-te
a l'alta llum d'uns versos
que tant estimo.

Salvador Espriu. Poesia, 2013;
 a cura d'Olívia Gassol

XX

Arços i grèvol,

oculta neu, prim aire

de tramuntana.

Hivern del mar: sol fràgil

damunt platges desertes.



Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mira-te,
provaran d'escoltar-nos.





Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.



Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

Per a una "suite" algueresa

Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987

Salvador Espriu

Una gran seguretat imprimeix caràcter a aquesta
joventut universitària. Seguretat que deriva de la
confiança en els que els precedeixen. L'oposició
generacional que es produeix de manera automàtica
no afecta la condició humana: els mestres poden
equivocar-se, però no menteixen. La major duresa
de judici pot anar acompanyada de respecte i
encara més d'afecte. El món és ample i ric en
diversitats estètiques i la intel·ligència prou
generosa per confiar en la dialèctica.



Fragment.




Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

Per als amics de "Mostra"

Contempleu a poc a poc,

en velles xilografies,

segles morts, cendrosos dies,

un allunyat món barroc

i senzill alhora, foc

secret, claror tancada:

s'alçaran a la callada,

tot de sobte, del caliu,

flames, llum, l'art sempre viu

molt al fons de la mirada.

Salvador Espriu.

Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

M'han demanat que parli de la meva Europa

    Cum grano salis.
    A Joan Crusellas


...
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.


Fragment.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú

Formes i paraules

          XIII

Vibraven sempre,
just ferides per l'aire,
ombres de cordes.
Torbs i serpents i guerres
a poc a poc s'encalmen.

         XIV

Dòcil forma, qui gosa
desitjar que pentinis
els teus cabells?
Deixa que siguin lliures,
perquè desvetllin l'aire
i l'or mai no tramunti.

       XV

Enllà, darrera
apagats focs d'estrelles,
lleu el silenci.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Formes i paraules

Aproximació a l'art d'Apel·les Fenosa,
en homenatge

A Elvira Farreras i Joan Gaspar,
amics meus de sempre.


Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que soc i guardo.

         II

Ben endinsada
en fang, en bronze, pujo,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.

        III

Velers d'aranyes
solquen graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.




Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú