Tema amb variacions - VII -

Presonera d'uns instants
ara faig la meva via
entre records i perfums
d'uns estels de plata fina,
d'una cançó del torrent,
d'un ametller que floria...
Presonera d'uns instants,
l'enyorança n'és tan viva,
dolç amor que no va ser
sinó el somni que es fonia!...



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - V -

Vas donar tot el perfum,

oh rosa, al florir de l'alba.

El jardí restà embaumat,

tu fores un xic més blanca.

Agonitzes lentament

i cap brisa t'acompanya.

Vas donar tot el perfum

al dolç amor que passava.

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - IV -

Em prengueres un amor,

jo de grat te l'ofrenava.

La joia d'aquells instants

l'absència l'ha feta amarga.

Em prengueres un amor,

no m'he n'has donat un altre.

La primavera somriu,

ni tan sols me l'he mirada.

La cançó del rossinyol

m'esgarria les paraules

que acompanyen el record

d'aquelles hores passades...

Em prengueres un amor,

m'has deixat enamorada.

Segueixes el teu camí

jo resto sense esperança.

Em prengueres un amor,

quina tristesa més ampla!

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

Tema amb variacions - III -

Infla les veles, veler,

deixa enrere ports i platges;

tots els camins són oberts

a la joia i als oratges,

        ai dolor!

Illes verges de neguits

d'un cel suau com la seda;

boques roges, ulls brillants,

el que hi arriba s'hi queda,

          ai amor!

No t'aturis en cap port

ni cerquis joia en la terra.

Aquell rostre benamat

ni t'enyora ni t'espera,

         ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Dèiem: la Nit!...

                                     A Carles Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Just érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

J.V. Foix, Sarrià (Barcelona), 1893-1987,
dins, El Price dels poetes: 25 anys, 1995

la poesia,

...la poesia, així que és comunicada,
ja és dels altres -i pobra poesia
la que no pot ser dels altres-,
que la completen i hi troben sentits,
relacions noves, moviments inesperats. (OCC3:287).


Carles Riba, dins,

Reduccions, núm. 100, p.215

Memòria de Rosselló-Pòrcel

Pocs homes he conegut, en efecte, amb una idea tan neta i tan

vigilant del que aspiressin a fer i del que per a això haguessin

de renunciar; de l'ús, en suma, a fer de la pròpia força i de les

forces apropiades. Dos breus reculls anteriors de versos portaven

encara títols d'ordre tècnic: 9 poemes, Quadern de sonets. Aquest

tercer, romàs llest i inèdit, s'encapçala amb un lema, que seria

precipitat de qualificar de simbòlic: Imitació al foc. La riquesa

de significat que inclou, i que en fa un dels títols de llibre de 

poesia més bells que jo sàpiga, revela ja per ella mateixa el pas

decisiu al mestratge, que no és sinó plena consciència del que

es dona en canvi del que s'ha rebut i del que es vol encara més

enèrgicament rebre.

Fragment

Carles Riba. Clàssics i moderns. 1979

A cura de Joaquim Molas

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

Amor, és dolç de callar, i no sofrir

de cap ingenu pensament en mi

que s'aturi sobtat i miri enrera

amb un mig riure i un mig plor, com si

un infant es perdia en una festa austera.

Mira'm als ulls, que tot en mi és teu;

fins els records que són darrera el lleu

horitzó de la nostra coneixença

fonen llur lívida claror de neu,

Amor, amb l'alta llum que en els teus ulls comença.

Dóna'm la mà, que entre el cos i la fe

l'acord és ara en mi suau i ple;

com si l'amor fos immortal, i l'hora

que fuig, un cercle i, al centre, el voler

retenint per igual els somnis de la vora.

Carles Riba. Estances ; Del joc i del foc, 2012

Com s'ho fa la terra

¿Com s'ho fa la terra per semblar-nos sempre nova, per no parar

de semblar-nos-ho? El món és més jove que jo, diu Carles Riba.

¿Què ho fa que en el mar que torna i retorna sobre un mateix punt,

no hi veiem monotonia inútil, i sí que n'hi veiem, en canvi, en

els llocs comuns d'una conversa o en l'obra que repetim, o que

hi insistim massa?

Perejaume. Pagèsiques. 2011

Carles Riba

El 1919 publicà el seu primer recull poètic. Primer llibre d'Estances,
que va desvetllar un gran interès. El bagatge cultural de Riba, juntament
amb la seva forta sensibilitat i les seves vivències, donen com a resultat
l'originalitat i la gran puixança de la seva poesia. I la seva profunda
autenticitat, ja que per Riba la poesia és, essencialment, creació, i
el poeta es fa a si mateix tot creant.


Fragment.



Joaquim Molas, dins,

Clàssics i moderns / Carles Riba. 1979

Mare i infant

      Per a Manolo, sobre una escultura seva


Com, entre dolça i dolça cara,
dos respirs d'argila mortal
mesclen somnis futurs encara
i somnis fets ull triomfal!

Mare i infant, infant i mare,
l'un per l'altre és més prop de Déu:
petit deu sense destí encara,
dona que recomença el seu!

El món és just, la nit és clara,
la vida es compta pel teu cant:
si dorm l'infant, no dormis, mare.

Les albes i el saber et prendran
rient; quan dormirà la mare,
dormiràs, ah per sempre!, infant.




(1935)                     Tres suites

Una obra d'art ens ha de deixar -si no 

procurar- ser-hi feliços davant.

Carles Riba. Súnion : antologia comentada. 1995

A Cartago amb música de Purcell

            A Carles Riba, en homenatge



No sé si amb un déu advers
vaig començar d'escriure...

(No sé si roman pols encara
en els vostres versos,
ostentosament arrenglerats
a les biblioteques
dels fabricants del meu poble.)

Sé massa bé, però,
que rera del mite hi ha dolor,
barbàrie rera la història.

Sé massa bé que Dido
és un paper en excés escaient
per qualsevol dona;

i Virgili i Ovidi
i vós mateix
podíeu cantar-la.

Sé que Pigmalió no és
un germà distint
de tants d'altres;

ni Eneas un amant
menys sedentari
que l'Ulisses
a qui donàreu veu nostrada.

Delenda est...?
No! Vós
heu estat
ben explícit:

"La Poesia, cal cercar-la
on se sap que és...",
sense coneixement, potser,
si amb un déu advers
vam començar o vam entestar-nos
d'escriure.



Marta Pessarrodona



Eros més que Thànatos, dins, Tria de poemes, 1994,

dins,  Deu poetes d'ara. 1996

Cançó del mar (Capri, piccola marina)

Buf de sempre del mar,
vent del mar en la nit:
no véns a ningú;
si algú vetlla,
ha de veure com
et supera:
buf de sempre del mar,
que bufa
només com per a la conca original,
pur espai
irrompent-hi de lluny.

Oh com et sent una
vivaç figuera
allà dalt, en el clar de lluna!



Carles Riba. Esbossos de versions de Rilke, 1984