Que tinguis llum (Retrat breu amb futur)

Pentines l'aire amb els cabells,
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.

Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà 
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.



Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos

A casa dels avis

A casa dels avis 1973 -  Original. Fons Carme Solé Vendrell

Essència de poeta

La part teva més bona
que transmets en els altres
com el cant dels ocells
damunt l'aigua blava

és immutable i tendra
poderosa com cap altra
és un silenci farcit
de mirades obertes.

S'evapora tan bon punt
algú li sotja l'ànima
emparat en la fondària
del teu cor sense límit.

Retorna amb cautela
i la seva presència se sent
ferma, clara, amorosa
com la d'una abraçada.

Teresa Grau Ros

Tu saps per què?

Fina Girbés. Que sonen els versos!, 2018
Il.: Julio Antonio Blasco

Cuixart

Que quan miris enrere,
ben lluny del ventre opac
del dinosaure tètric
que t'emmordassa els somnis,
i siguis finalment
allà on tu vulguis ser,
allà on mereixes viure,
t'arribi una postal
redactada a mil mans
que et dibuixi un país
mirall d'aquell que anheles:

gent vinguda d'arreu
entaulada a la plaça
d'un poble qualsevol
que no li cal bandera,
gent muntant-se la festa
de la festa de ser,
i ser viva i ser lliure.

I que cantin cançons
i recitin uns versos,
que comparteixin plats
i joia de menjar;
que no hi falti ben res,
que no hi falti ningú,
que s'abracin, que riguin,
que es besin petons grossos,
que els gots gairebé vessin
curulls del vi dels pobres,
que brindin vehements
per objectius banals,
que s'expliquin històries
amb un final feliç,
que una xarxa d'estima
faci a tothom amat,

i que en lletra menuda
sorgeixi la consigna
que de fa temps proclames
com un murmuri savi
que ens val ara i abans
als que et volen aquí:
sempre, sempre endavant.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg: Feliu Formosa

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

El matí s'ha llevat amb gust de tu

El matí s'ha llevat amb gust de tu.
Jo m'empasso la set a batzegades,
dono forma al MATÍS del teu perfil,
m'abrasa el tast indecís dels teus ulls.

Se m'ha clavat la teva veu d'abril
més enllà dels confins de les entranyes,
jo en degusto el ressò de menta i mel
i en dibuixo els colors amb notes mudes,

Quan enyoro la veu del teu perfum,
jo m'abraço a l'olor de les teves paraules.




Lluís S Bosch, poema XVII, p. 54-55

Silencis d'arena nua... 2018

Il·lustracions de Sara Salip

Mussol a les ruïnes

Vora mar, no gaire lluny del riu
hi ha una plana xopa d'aigua
amb un parell de camins que la travessen
i just al lloc on els camins es troben hi creixen
  uns quants arbres
i s'hi aixeca una casa abandonada, un mas
mig en ruïnes amb parets senceres que han caigut
i forats a la teulada que deixen veure el cel.

Tot sovint ve a refugiar-s'hi una parella
tota una tarda i fins al vespre en un parell
de bicicletes, i mentre eren allà abraçats
el noi ha vist, sobre una grossa biga
parat, un mussol.

I cada cop que hi van
el noi veu el mussol parat damunt la biga.



Històries d'animals, tretze. 2010
Poesies: Enric Casasses
Il·lustracions: Stella Hagemann

Transmigració

És de nit i m'hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres, un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d'abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me'n recordo
d'un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.



Jaume Subirana. En altres coses, 2002

La brisa

La brisa ardent abraça els entaulats

i posa als llavis humits

un perfum de darrer dia del món.

La brisa ardenta abraça la taulejada

e pausa sus las labras mostosas

un perfum de darrièr jorn del monde.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i próleg: Albert Mestres

Les arrels

Joan Brossa

Presagis de Nadal

Tu que en dolç bressol
ets adormideta,
que tens blanc llençol
i fina robeta,
no saps que hi havia
un pobret infant
que llit no tenia
ni braçalet blanc?

Dona-li robeta,
dona-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir.

Sa mareta és bella
com un pom de flors
i us darà una estrella
per jugar tots dos.



Joana Raspall. Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any. 2013

Il.: Ignasi Blanch
Pr.: Carles Duarte
Ed.: Mercè Ubach

Recepta de cuina

                                  A Elisabeth Hangertner


Afegir una mica de sal cada dia,
fer la pasta amb la farina de les hores,
emmotllar-la sens que quedi
un sol grum o problema.

Posar una copa de passió,
afegir-hi les espècies dels somnis,
treure l'all de l'angoixa,
posar el llorer de les idees.

Que no manqui el julivert de l'esperança,
l'aroma d'un bes de canyella,
la calidesa amorosa del tacte,
la temperatura del cor.

Remoure la cassola amb una abraçada,
tastar la salsa amb una besada,
deixar que bulli lentament
amb la tapadora de la confiança.

Parar la taula amb estovalles
i ornaments festius de litúrgia
i en un gerro d'aigua
les flors del desig.

Il·luminar amb llum càlida
les pupil·les dels ulls, sens pressa,
gaudir amb tot els sentits,
de tota la intimitat que el cor us demani.



Assumpció Forcada. Fotosíntesi. 2004

Pròleg: Carles Duarte.

Menteixo si dic

                                         A Ponç Pons  


Menteixo si dic que he cremat
les dreceres del bosc i he interrogat,
enllà del crepuscle, les escletxes
                                                    de Déu.

En les seques hores de la nostra llengua,
de les runes naixerà el pur.
Habito en la lluor quan puc,
des del vers, conèixer l'altre;
desdoblar-se per ser un mateix
i poder dir, amb honor horacià,
el meu jo és el poema.

                                     Els fets,
paraules en el vers, ens fan,
a tu i a mi, vidents del nostre viure.
És per la llengua que tinc una pàtria
i puc, encès, abraçar-te.

                                      Encara
que gemegui no m'enterris les mans.
Jo no soc res més
que el que tu pots, de mi,
                                          aprendre.



Joan Fortuny. La ventura dels oratges. 2004

Tragí de vents que van i venen

Tragí de vents que van i venen d'un
palau gris, ens pengen, amb claus de cel,
un somni vell a cada finestró.
Noms d'una antiga aliança pactada
quan el temps embolcallava les nostres
veus en una abraçada breu, immensa.
No entrarà cap malson per les escletxes
ni sentirem la nit queixar-se a cap
estel. Ajocarem entre les pells
els millors mots que tingui la tendresa.



Josep Piera. A plena pell. 1989

Pròleg: Àlex Susanna

Somriu

SOMRIU la vesprada
quan somrius i em mires
i em dius les paraules
que em diuen l'amor.

S'encén la pell blava
de la nit de brises,
volcans i maragdes
si abrace el teu cos.


Versos per a Anna



Marc Granell. Poesia reunida : 1976-1999. 2000

Pròleg: Vicent Alonso

Presència

Una abraçada plena d'abraçades.
Perdre records sense envilir riquesa.
I ja no creure en va, ni constatar 
de quin costat s'inclina la balança.



Isidre Martínez i Marzo. Camí de tornada, 1996

BLAU

                      Per a Joan Hernàndez Pijuan

                   I

T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.

I sents el nu batec
on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.

Tota la vida et cap als ulls
quan mires el silenci
i veure és un retorn.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010

D'ulls i mirada

D'ULLS i mirada
bastim la nostra casa;
d'ales i llum,
els besos;
el tàlem, d'aigua,
i de paraules vives
les abraçades.



Cinta Massip. Amurada. 2006

Dibuixos: Francesc Macip Vallès

Pròleg: Feliu Formosa

Epíleg: Jesús Massip Fonollosa

El llaüt del budista Jun

En baixar del Mon Mei,
el monjo de Shu toca
el llaüt.
              Un sol gest
de la seva bellesa
i escolto com el vent
bressola la carena
i l'aigua baixa fresca
pels empits de la vall.
Com s'abracen les notes
a un campanar de gebre.

Mai no s'acaba el dia
a la muntanya blava!



Josep-Ramon Bach. Viatge al cor de Li Bo. 1997