Fonemes

La primera paraula d'infant

és ressò de bells mots de la mare;

com esbós de cançó

sense notes encara.

Melodia que amb goig sentirem

dins el cor, repicant l'esperança

que transforma en arpegi, els escrits,

per poder acompanyar tots els cants

i el punteig de la dansa.

L'espiral de sons nous

van creant pensaments

per sortir del misteri silent

cap al món dels sorolls...

Seran l'eco a les veus de la gent!

Jordina Nadal. Victòria in vitro. 1997

Pròleg de Pilar Cabot

IX Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 1995

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques,

la lluna ha obert camins

que travessen la mar

-línies d'aigua i sal

que parteixen les ones.

Sobre les ones negres,

el cel ha obert espais

que blanquegen estrelles

-lliris de neu i calç

que acompanyen la lluna.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Paisatge mariner

És un capvespre fred de la hivernada,
davant la mar plana com un mirall;
un estol de gavines m'acompanya
i la boirina em serveix d'embolcall.

Les ones venen a besar-me els peus
i el sol, com una bola feta flama,
sembla que vol donar-me el darrer adéu
quan la mar se l'endú amb una abraçada.

I veig lliscar damunt la brillantor,
unes barquetes onejant les veles
com banderes de pau en l'horitzó;
que quan la nit estengui els seus vels negres
s'albiraran enmig de la foscor
com irreals lluernes marineres.


M. Roser Algué. Petiteses. 2001

Dins la memòria de la llum

I dia rere dia es va guanyant a pols
un grau d'humanitat

Amb aquesta bella i breu evocació d'una Trieste aturada en el temps es clou, 

de moment, la poesia completa de Feliu Formosa. Fa trenta anys, l'autor 

va escriure: "Soc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un 

poema / que no pot ésser escrit". Llavors aquest poema, que tancava el seu 

segon llibre, acabava així: "perquè el poema mateix no pot ser". 

Qui el busque ara, trobarà que el final és un altre: "perquè el poema 

mateix no té fi". El temps, certament, no passa debades, tampoc per 

als versos. Molt sovint els millora, perquè els fa més certs. 

Feliu Formosa, durant tots aquests anys, no ha deixat de buscar 

el poema, de buscar-lo i d'escriure'l. Per això, el foc apassionadament 

ocult dels seus versos ens escalfa l'estança i la il·lumina. 

La seua claredat ens acompanya ara, presència compartida, 

música insòlita, fèrtil enigma enunciat en veu baixa, 

en la tarda d'hivern.

2004

Fragment, p. 361

Enric Sòria. En el curs del temps. 2010

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.



Pere Quart, dins,


Ovidi Montllor. Poemes i Cançons. 1978

Acordar

          Perquè sempre ens ennobleix

Mena la poesia al cor,

i a dins, molt endins, del cos.

Així quan la força estranya

s’arrapa fort a la disputa,

la cordialitat  acompanya.

Si va afluixant

la col·lisió

respirem de nou.

És quan la tendresa vol.

Si ens ve el riure

sent comprensió o s’enfada.

I si ens veu els ulls humits,

sent una pietat desbocada.

Teresa Grau Ros

Poetes estimats, estimades!

Poetes estimats, estimades!
En les llargues nits,
quan lentament m'acuiten
les diàries certeses
de dolor i solitud
i el regust agre de la fruita macada,
obro els vostres llibres
de mots espaiats
i la vostra solitud m'acompanya.

Cors abocats sobre el meu cor,
sou només paraules poderoses.
Certes com la pedra i vives!
Tanta cobejança en tinc,
que en soc avara.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002