Coalescència

Ara que el cel és gris
i els núvols t'envolten
com una bufanda de seda,
somies que som dues gotes d'aigua
en una sola.

Que l'aire és humit
i que s'ha acabat
el grau d'aridesa
del nostre clima.

Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

La llimonera

L'aire de salut que et besa
tendres fulles t'ha donat;
abrivada jovenesa,
poncellada a bell esclat,
i supera la dolcesa
la fresquíssima acidesa
que ofereix ton fruit daurat.


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Que tinguis llum (Retrat breu amb futur)

Pentines l'aire amb els cabells,
el vent t'abraça.
Dibuixes l'ombra d'un sol groc,
i de la lluna, plena.
Els ulls, de nit tancada,
blau verd sobre un fons negre,
l'espera de la pell que t'acompanya.

Els camps et llauraran totes les passes,
un riu navegarà damunt el cos.
I si mai una llàgrima s'escola
fent un camí, fora els camins solcats,
les teves mans consolaran els ulls,
el cel t'acollirà 
i la pluja et portarà de nou
al centre de la terra,
a un mar de nits
sota els estels encesos.



Tomàs Lluc. Lletres poètiques : poesia il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys, 2011
Il.: Cristina Losantos

Divertiment

Airet del matí,
cabellets de seda,
plomissol de niu,
farem rotllo, rotllo.
    Qui plora?
    Qui riu?
Picarol d'argent,
saltiró de pluja,
volveta de neu;
capseta tancada,
el secret de dintre
serà teu o meu?



Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments, 2018

Ed.: Josep Maria Aloy
Il.: Anna Clariana
Pr.: Pere Martí i Bertran

Jo et donaria

Jo et donaria, amor,
tota la tarda
per fer del temps un feix
d'hores esparses
i així, com mar tranquil,
blavejar l'aire.

Jo et portaria, amor,
fruita enramada,
com l'aire pels balcons
d'aquesta casa,
i dir-te també avui
paraules clares.

Jo tornaria, amor,
a viure encara
altres dies passats,
dies com d'aigua,
lliscant entre els illots
d'un mar en calma.


Mireia Lleó, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 79, pàg. 48

Es fa estrany el fred

Es fa estrany el fred, després d'un hivern en què pràcticament
no n'ha fet. L'aire em porta tothora els cabells a la cara.
Furgo dins les butxaques de la caçadora buscant una goma
amb què subjectar-los; però no n'hi trobo cap.

Hi ha dies, com ara aquest, en què tot duu al centre d'un
mateix. A l'afirmació.



Cristina Casas. Al mig de les coses. 2012

El pintor de les estacions

Pobres els pobles que només en coneixen una,
el gel perpetu o la selva. D'altres han de fer
la viu-viu amb dues, l'època de pluges i la sequera.
La majoria en gaudeixen de tres. Criatures aviciades,
nosaltres, que any rere any podem respirar
quatre tipus diferents d'aire!

   Qui pot saber a qui hem d'agrair aquest espectacle?
Tremolem de fred, ens protegim de la calor en un claustre,
ens posem gorres de pell o ulleres de sol... Per què?
Òrbita el·líptica, obliqüitat de l'eclíptica, precessió
del periheli, equinoccis, solsticis, declinació...
Paraules tècniques que a nosaltres, ignorants com som,
no ens provoquen cap sensació, com sí que ho fan la
gebrada, el primer cap de fibló, l'aroma dels gerds,
el fum de la xemeneia. Copèrnic al batxillerat,
Kepler al cap, però els nostres sentits ─quants
en són?, cinc?, nou?─ no en volen saber res.

   Les estacions estan fetes per als pintors. Aquarel·les
al cel que es reflecteixen a l'aigua. Colors argilosos,
calcinosos, terrosos, aquosos, oliosos, candents, difusos,
tot en una tauleta, en un tros prim de tela.
   Per què hi ha tants quadres que tenen marc? Perquè
no poden contenir el que representen.

El pintor de les estacions. Allò que no es pot pintar,
és el que pinta més de gust: la neu —ningú no pot posar tants

puntets de cop—; els núvols —no paren d'esquitllar-se—;
la boira —ja s'ha empassat tot el quadre—; el vent, que
era invisible abans que el pintés.



Fragment, p. 73-74


Hans Magnus Enzensberger.

Traducció de Ramon Farrés.


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Aire de Nadal

He sentit xiular l'aire, el Nadal ja és a prop!
Un nou aire que dringa amb ressons de pessebre...
Despertant, els meus ulls s'han obert tot de cop,
i els sentits, soterrats en un túmul de gebre

han cercat en la nit la claror de l'Infant,
amarat de bell nou amb la llum d'una Estrella.
Un miracle d'Amor embolcalla l'instant,
en què el Déu infinit torna a obrir la parpella

dins un món sense molsa, sense cel estrellat,
ple de rius de neguit i barrancs de quimera,
i on la rosa vermella d'aquell foc s'ha apagat...

Amb l'alè el ventaré, i encendré una foguera
perquè abrandi en la terra el gran do d'estimar,
i amb les ales obertes, jo seré missatgera

com aquells pastorets que llescaven el pa.



Guardonat en el III Concurs de Nadales d'Igualada.


Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.




Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu
i l'aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l'hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.
On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s'arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!



Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Ja sense pes

a Ottone Rosai
1934


Per un Déu que somriu com un infant,
Tants xerroteigs d'ocells,
Tantes danses als brancs,

Una ànima esdevé ja sense pes,
Tenen els prats tanta tendresa,
Reviu tant de pudor a la mirada,

Les mans restant com fulles
S'aturen dins de l'aire...

Qui tem encara, qui jutja?




Giuseppe Ungaretti. Sentiment del temps. 1989
Traducció de Lluís Calderer

Obro els ulls

Obro els ulls.
És de dia.
en el camp
l'aire mou
les espigues.

Obro els ulls.
És de dia.
Des del cel
veu el mar
la gavina.

Obro els ulls.
És de dia.
Al corral
pon un ou
la gallina.

Obro els ulls.
És de dia.
En el bosc
l'esquirol
ja s'enfila.

Obro els ulls.
És de dia.
Prop del riu
hi ha un blauet
que refila.

Obro els ulls.
És de dia.
Al meu llit
un petó
diu BON DIA!



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí

Cant novè

Haurà plogut cent dies i l'aigua que s'ha filtrat
darrere les arrels de l'herba
ha arribat a la biblioteca i ha banyat totes les paraules sagrades
tancades dins del convent.

Quan ha arribat el bon temps,
Sajat-Novà, que era el frare més jove,
ha pujat per les escales tots els llibres al sòtil
i els ha estès al sol. Després ha esperat que l'aire càlid
eixugués l'aigua del paper mullat.

Durant un mes de bella estació,
el frare ha estat de genolls al pati
esperant que els llibres donessin senyal de vida.
I finalment un matí les pàgines han començat
a xiuxiuejar lleugeres amb la brisa del vent.
Semblava com si hagués arribat un eixam d'abelles al sòtil
i ell s'ha posat a plorar perquè els llibres parlaven.



Tonino Guerra. La mel = E'mél, 2018
Tr.: Lucia Pietrelli i Pau Vadell

Aire!

la "mezura"... est ce qui permet la lutte contre
la menace sans cesse présente de la mélancolie
                                                 Jaques Roubaud



Desaferrar-me
a més d'un llaç
també de l'aire.
Deixar que el cel
em deixi sol
de cara a terra
amb les ortigues.
Fer volar els ulls
fins veure un cérvol
i fer-li el salt,
llavors,
a la cadena
-que era de vent.
I desarmar-me.



Blanca Llum Vidal. Punyetera flor. 2014

Temps encalmat

després del salt i el brusc

contacte de l'onada

mirar el camí que es fon

entre clamors confuses

tornar al jardí on l'aire

pentina temps i fulles

Albert Ràfols-Casamada. Angle de llum. 1984

recanvi de llum

s'esborra el sol rere els núvols,
en queda prenyat el cel,
s'encén el far.
i el far comença a estirar la lluna,
gairebé al ple. recanvi: res i aire.
companyia que es fa
un extrem a l'altre.



Eduard Escoffet. Menys i tot. 2017

Transito

Transito foll a l'hora ufanosa

en què núvol i paraula

esqueixen la claror del cel

Travesso núvol i paraula

amb un deix de claror

reposa l'esma del foll

en partícules d'aire bo

Ricard Mirabete. Esdeveniment, 2017

                  

Tot comença

Tot comença

amb l'aigua pura

una flama que s'eleva

Sota la pell de l'aire adormit

un somni s'encén

⇓

Le tout commencement

est dans l'eau pure

une flamme qui monte

Sous la peau de l'air endormi

un rêve qui prend deu

Philippe Jaccottet. Aires : poemes 1961-1964. 2017

Traducció: Antoni Clapés

Infància

Aquells dies tan suaus, blancs de gesmil.
Semblava que no tinguéssem por de res.
L'olor a pi ens embolcallava.
Jo jugava amb l'aigua i les papallones,
m'inventava l'aire i el sol,
la pluja imantada que em prolongava.
Aleshores el vent voraç no existia.



Susanna Toledo, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 86, p. 30