Sorgeix l'amor

      A Teresa Sanahuja i Jaume Cañameras
     en llurs noces de plata.

Sorgeix l'amor del tracte i la constància
amb un somni despert que s'arrela en la vida.
No hi ha temps en l'amor, ni arma, ni distància,
i acatem humilment el murmuri que crida.

Té cabanes l'amor, palmeres d'alegria
i plugims que davallen del cor del violí.
Té bordes el record, amb ramats cada dia,
que fumegen tots junts en un mateix destí.

Sobre els conreus d'amor gairebé sempre plou.
Sobre els camps de l'amor, els dolços ulls del bou.
Sobre els trèvols d'amor, lent va escrivint el rou.
Nit: acala la testa: rep els astres fets jou...

Hospital de Sant Llàtzer, V-1982

D'El gall canta per tots dos

Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984

Introducció i tria de Llorenç Soldevila

ara

ara (més a prop nosaltres mateixos que nosaltres)
hi ha un ocell que canta dalt d'un arbre,
que mai no canta dues vegades el mateix
i encara aquell cantar és sempre els seus

ulls poden sentir però les orelles potser veuen
que allà mai no visqué ningú més alegre que ell;
si la terra i el cel es migpartissin
ell els uniria (tan autèntic és el seu cant)

el que canta per nosaltres per tu per mi
per cada fulla més nova del que pot ser:
i per ell mateix (el seu amor) la seva estimada
canta fins que per tot arreu és aquí

──────────────────

now (more near ourselves than we)
is a bird singing in a tree,
who never sings the same thing twice
and still, that singing's always his

eyes can feel but ears may see
there never lived a gayer he;
if earth and sky should break in two
he'd make them one (his song's so true)

who sings for us for you for me
for each leaf newer than can be:
and for his own (his love) his dear
he sings till everywhere is here

E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007

Traducció d'Alfred Sargatal

La fruitera

             A Josep López Fabregat,
                                el meu pare

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,
sempre esperaves
que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;
de tan content sovint ni ens adonàvem
de la teva petita renúncia diària
que era gran, en un nen que havia passat fam
i ara cedia de grat a la dona i les filles
ーla fruitera assortida de pomes i de plàtansー
la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dona (somreies)
sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor,
s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera
o fent esclatar en suc els grills de mandarina
sota els teus ulls feliços de callar.

Laura López Granell. Forat. 2014

A Coney Island

En el parc d'atraccions
hi amago les meves penes.
Quan la roda gira, els colors
de la multitud s'unifiquen.
La sola imatge d'un món
de sensacions noves m'enamora.
D'un costat a l'altre,
vacil·lo entre el perill cert
i el capçal on adormir-me.
Lluny de les pistoles indòcils.
En la pau dels jardins.
Sota els ponts de l'alegria.
A mans d'un desig que es fon
en la veu d'una canalla sensible.

Josep-Ramon Bach. Eustace. 2020

Il·lustracions: Pere Cabaret

Pròleg: Joan Vigó

La poesia

La poesia, com l'alegria, s'encomana.

             Com el camí, es va fent.

           Com la sang, circula a gust.
Com el paisatge, t'asserena la mirada.
Com l'amistat, t'acompanya cada dia.
La poesia, avui, ahir, demà i sempre.

Assumpció Estarriol i Alsius. Entre tramuntana i garbí : poemes. 2013

Il·lustracions de Josep Ministral

Visca la vida!

Fem un cant a la vida, a l'alegria,
a la felicitat, al riure gros,
a l'amor foll que no coneix repòs,
al pit obert durant la travessia,

al desig d'ànima i al voler cos,
al joc dels nens i al dels que ho vam ser un dia,
a l'amistat, al fugir de la via,
al no tenir-ne prou sols amb un tros,

a l'aspirar a mil llunes en un cove,
a l'escudella fumejant a taula,
al gust rotund del pa i l'oli i l'anxova,

al dar relleu i no rompre la baula,

a la sorpresa que en du una de nova.

Cantem-ho junts, per'xò hi ha la paraula.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pr.: Feliu Formosa

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.

Capvespre de la lloança,

la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!

L'Esperit hi posa rel

i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle

la boca se'm torna mel

i em fa transparent el rostre

la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions.: Mercè Huerta

Cirerer de claustre

Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.

Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.

El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.

Joan Maria Guasch, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Romanza sense paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l'aigua fresca;
els germanets més petits
riu i riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s'ennuega...
Tots se posen a xisclar,
s'esvaloten i s'alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell brogit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Tant de gust de conèixer-lo, senyor Maragall. 2006

Il.: Marta Balaguer

Ed.: M. Carme Bernal i Carme Rubio

Llegat

A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni «déu» ni «dogma» ni «virtut»
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Enversar

              A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà

Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.

Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada

Teresa Grau Ros

Arriba el dia

Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.

Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.

Arriba el dia que l'espera s'atura.

一一一一一一一一一一一一一一

Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.

Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.

Vient le jour qui arrête l'attente.

DE Sense límit, sense final del món, XIV

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

A mig aire s'atura

A mig aire s'atura
l'onada de mimosa
i és com una alegria
que es glacés entre els llavis
al punt mateix de trencar en un somriure.

De Ombra de presa

Maria Mercè Marçal. Desglaç : 1984-1988. 1998

Alegria

Cos meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla,
Alegria! Bandera
coronant la torre─
bastides no calen
ni cordes ni noses...

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...

Cerca, mira, parla,

cenyeix graciosa,

domina i acaba

amb ta pura força

la meva ventura...

Intactes, les hores

em facin corona.

Clementina Arderiu, dins,

Poesia. 1995

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Les dones

Les dones, si són ocells, aterren en tu
com si fossis una branca. Tenen peus alats
i una aroma de núvols.
Quan marxen, estires el coll
i no voldries arrels.

Si són pluja, fas un bol amb les mans,
que disfresses de fulles.
Resina i escorça, tu
les confons amb el plor i amb la set.

Si són estels i fan ziga-zagues,
deixen tot d'ombres alegres
sobre el ramatge esbullat.
N'enyores els dubtes,
els besos dels àngels al cel impossible.

Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008

Nit fidel i virtuosa

La meva història comença de manera ben senzilla:
         podia parlar i era feliç.
O bé: podia parlar; per tant, era feliç.
O bé: era feliç; per tant, parlava.
Jo era com una llum brillant passant a través d'una
        cambra fosca.

Si tan difícil és començar, imagineu-vos com serà
         acabar...




————————————————————


My story begins very simply: I could speak and I
         was happy.
Or: I could speak, thus I was happy.
Or: I was ha: smallppy, thus speaking.
I was like a bright light passing through a dark
         room.

If it is so difficult to begin, imagine what it will
         be to end—



Fragment



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017
Traducció: Núria Busquet Molist

Una ocupació tinc

"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.

Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.

De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.

I tampoc no és així. No es pot formular.

Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.

L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,

cosa de cada dia i d'anar i tornar:

al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,

d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,

de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot

o ho puc, en un moment, tenir-ho tot, o pensar-m'ho."

Vicent Andrés Estellés

Obra completa - Vol. 6 - Les Homilies d'Organyà, 1981, p. 252

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements. 2015

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó