Tants anys, en fi

No importa el cos. Per molt

que el temps mossegui,

allò que compta és l'ànima,

tan fràgil.

                Quan sigui prou forta

per suportar la soledat

i hagi trobat el seu camí

podrem comptar treballs

i dies dignament.

Xavier Macià. Amb el temps a favor. 2003

Jardí de Shakespeare

No et diré, pel teu art,
d'on han sorgit els arbres
que s'avancen com les gralles als teus anys.

Aquí tens la mandràgora i la rosa,
l'arç de la lluna, el gerd i l'albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t'assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.



Susanna Rafart. Retrat en blanc. 2004

Els anys

                              A Anna Murià

Hi ha aquest coratge tan teu

amb què fas front als estralls

del temps. T'aguanten l'humor

i el seny. Contemples els anys

emmirallant-te en exemples

de moltes vides tan plenes

com la teva, i per això

també ets el nostre mirall.

Veus l'inici i el final

del teu cicle amb un serè

equilibri. És natural

per a tu allò que temem

els qui voldríem tenir-te

per un sempre que durés

tant com duri el nostre sempre.

Feliu Formosa. Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

D'un en un... home llum llim zero

vint-i-quatre

vint-i-cinc

vint-i-sis 

                            d'un en un

Fragment

(1972)

Guillem Viladot. Poesia completa II (1964-1983). 1991

L'oda infinita

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai:

dia i nit me l'ha dictada

tot quant canta en la ventada,

tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d'amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l'ha represa

amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s'emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.



Joan Maragall. Antologia poètica. 1981

El viatge

He retrobat la vida i el respir

de la terra, la deliciosa fuga

de l'abril sota els llibres, vers el rostre

que redreça el somrís, vers l'esperança

a la deriva d'una veu.

Cal donar al viatger la pau de casa,

l'hora que fou viscuda, tan alegre.

Els anys, però, no tornen.

Joan Perucho, dins,

Antologia de poetes catalans. 1997-. vol. 4

Absurd esforç

Absurd esforç confús escrit amb sang,
caduc intent pedant d'olor de roses,
distreta voluntat cortès de sales pròpies,
tenaç anhel vençut en clans amb pèls,
penós oblit negat de versos estridents
que, per no dur pseudònims, encara ha d'esperar
el bell atzar somiat d'un capvespre que faci
que el món torni a ser món i els anys, paraules.




Mireia Calafell. Poètiques del cos. 2006

Premi Amadeu Oller 2006

Desembasto els anys

Desembasto els anys
que damunt del cos
s'han tornat cuirassa.

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m'adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps.

Però em queden els ulls i sé
que dins d'aquest cos
encara m'hi corre ben roja   la sang.

Montserrat Abelló. Són màscares que m'emprovo. 1995

Els difunts

Al cap dels anys,
la mort els va arrabassar
tant el fanatisme com la victòria.

Plegats se'n van anar
a l'altre món, convençuts
que entrarien en el paradís
que ells mateixos
s'havien inventat.




Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

Homenatge a un govern

L'any vinent haurem d'enviar els soldats cap a casa
per manca de diners, i això està bé.
Els llocs que defensaven, o que mantenien en ordre,
s'hauran de defensar tots sols i tots sols mantenir-se en ordre.
Volem que els nostres diners es quedin a casa
en lloc de treballar. I això està bé.

Es fa difícil saber qui ha resolt els problemes
però ara que està decidit no li importa a ningú.
Aquells llocs són molt llunyans, no pas aquí,
cosa que està molt bé, i pel que hem pogut sentir
allí els soldats només creaven problemes.
L'any vinent ja no se'n recordarà ningú.

L'any vinent viurem en un país
que va repatriar els seus soldats per manca de diners.
Les estàtues s'alçaran a les mateixes
places, envoltades d'arbres, i semblaran gairebé les mateixes.
Els nostres fills no sabran que es tracta d'un altre país.
Ara l'única cosa que esperem poder deixar-los són diners.

1969


Philip Larkin. Finestrals. 2009

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.



Doris Lessing. El quadern daurat. 2001

Traducció de Víctor Compta