Moixernons

La cassola
ja és a punt!
L'heu omplert
amb mil aromes
de bon gust
       i de perfum.




Lola Casas. Poemes petits. 2006 

Il·lustracions: Gustavo Roldán

L'aroma de la llengua

Pujàrem el carrer sota el brancam de plàtans,
el xiulet del tren recorda l'aroma dels arbres
que crèiem sentir
com la teva mà recorda les meves cames
i així totes les coses acariciades s'assemblen
tanmateix no sé on passa tot això
que ens passa a nosaltres.
El mateix sentit de plàtan es perd en mi
ja que ets tu qui lletreges la paraula "arbre"
mentre el carrer puja en els teus passos.

Què faig amb les paraules "aquí" i "allí"
per on vas mentre el carrer camina?
Per quin espai sense espai
en quina llengua impossible
arribem a la paraula "nosaltres"?
Per quina màgia ens creuem en el temps
arrossegats per un "aquí" que no para de ballar.
que no para. Com?


(de La mà feliç)



Rosa Alice Branco, dins,

14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998
Dir. del Festival: Àlex Susanna

Terra

Terra,
pols,
plasmació del foc,
recer de mars,
matriu dels minerals,
sitja del gra,
aljub de l'aigua de la pluja,
nodridora de plantes i paraules.

Terra,
camí fressat pel temps,
matèria de la casa,
mesura de la sang,
escenari de pells i del desig.

Terra,
saliva,
teixit de fruites i d'aromes,
paisatge de la fam i de la mort,
t'estrenyo entre els meus dits,
et retinc entre els llavis,
t'esculpeixo amb el tacte,
et vesteixo de somnis.


Terra (1994)


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann

Edició a cura de David Jiménez Cot

T'estime

                                                  Al Ramon


T'estime
pel plec de seda que vincla foscant el teu somriure
en adormir-se el sol

T'estime també
pel silenci que dibuixen els teus llavis
quan a sanglots t'escomet la veu

T'estime a més
pel vagareig incert que destil·la la brisa dels teus dits
en la nit dels meus dols

T'estime finalment
per l'aroma de menta de la teva adolescència
en el meu record

T'estime
ja saps
per no res
o potser
per tot


Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010

A molts llocs d'aquest món

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur

amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma

- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra, dins,

Selecció de Poesia Catalana.

A la reina

Quin aplec de flors que has fet
aquest any, sent reina d'elles!
Tu les trobes totes belles,
fins la més humil que es bada,
perquè les d'eixa vegada
tenem un aroma estrany...
No en veuràs cap de marcida:
són més que flors de tot l'any,
són flors de tota la vida.



Nota: En l'àlbum de què feren present a Na Maria
Oller i Rabassa, Reina dels Jocs Florals de
Barcelona, els poetes premiats aquell any, 1897.



Joan Maragall. Obra poética : versión bilingüe. 1984. Vol. II

De la terra que s'obre,

De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

Falciots d'Ocata

Respira la pluja que es dibuixa a la finestra,
música subtil que se'm desfà pels vidres,
sons petits que els felins observen,
i jo retinc l'estona
perquè esdevinc imatge d'un paisatge:
reflectida en la cortina del temps.
Responc al clímax de l'aigua per aproximar-me
a la mobilitat quieta,
amb les partícules d'olors que m'acosten
pels camins que la pluja ha pres,
petjades d'aromes que la pluja no oblida.



*és un dels poemes de Falciots d'Ocata



Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci. 1990

Em contemplo a l'espill de coure

Em contemplo a l'espill de coure:
la paraula del vent m'ha forjat un rostre nou.
L'actitud amorosa venç tota duresa,
poleix com l'aigua esmussa els cantells de la roca.
Pensament d'anar-se infantant:
per obra d'Amor sóc una rosa
que ha anat gestant-se lentament
a imatge i semblança de la crisàlide
que ha esdevingut papallona.
Llavors, quin esclat de colors!
Quin degotall d'aromes!



Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent : poesia. 2002

M'agradaria

M'agradaria

tenir el sol,

la lluna,

el firmament.

M'agradaria

ser diferent,

ser millor,

més pacient.

M'agradaria tenir

totes les flors,

els seus aromes,

els seus colors.

M'agradaria

un món més just,

més tolerant,

menys confús.

M'agradarien

tantes coses...

l'amor

entre elles.

M'agradaria...

M'agradaries... tu.

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Aromes d'infància

He respirat infància. Joan Vinyoli



Quan era petit i estava malalt,
m'agradava entretenir-me mirant
les fotos familiars... Abundaven
les d'Alger, perquè la meva germana
gran, empleada en una perruqueria,
i estalviadora, va comprar
una càmera fotogràfica. La vida,
allà, ens anava bé... Teníem l'aixopluc
d'un magatzem, amb porxada
i balustrada protectora. A partir
d'allí, el terreny, en forta pendent
i cobert d'esbarzers, baixava cap al riu.
Aquell riu de la vida primera
a Frais Vallon, cap a la banda
de Bab-el-Ued, a la falda de ponent
d'un puig plegat de barraques
habitades per àrabs espoliats
de les seves cases i de les seves terres.
Eren humils, hospitalaris i gallards.
Duien amb dignitat la condició
d'exiliats en la seva pròpia pàtria,
segrestada amb ignomínia sanguinària.
Dalt del puig s'estenia El-Biar,
on el meu pare treballava en una barberia.
El meu germà estudiava a l'Institut,
on aviat va ser un alumne destacat,
i estimat pels professors... Les altres
tres germanes -Antonyita, Marcela i Fina-,
anaven a una escola graduada,
part darrere de l'església cristiana
d'El Carmel, on em batejaren.

Avui, amb aquelles fotos a les mans
torno a flairar l'aroma de la infància.



Jean Serra. Lluna de foc, 2010

Preludi

Seràs bec de garsa
en la trobada
seré aroma de sàndal
serem
estampida d'ocells

capvespre/floresta enardida/
ocasió simple
d'una nova
aurora




María Isabel Pazos. Que hi ha algú ? : 34 poemes. 2003
Edició de Pilar Cabot

Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la, ja em donaria teu.

Joan Salvat-Papasseit

A Meng Hao-jan

T'estimo, Meng, oh bon amic!
El teu amor a la bellesa
el sap tothom. En temps antic,
tu passaves, la galta encesa,
cap nu, decantant el cavall.
Ara que tens la testa blanca,
vius amb pins i núvols per tanca,
t'embriagues de lluna blanca,
de vi translúcid com cristall.
No vols pas l'honor que engavanya:
vols la pau d'un jardí florit.
Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d'aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.



Marià Manent. L'aire daurat; Com un núvols lleuger : (interpretacions de poesia xinesa). 2020

Edició i introducció a cura de D. Sam Abrams

Biologia d'un poema

Intrusió radical en el món. L'últim estadi. La part que aflora
entre la terra i l'aire. El lloc on la bellesa creix amb un instint
bàsic de supervivència.

Com una planta busca la llum, genera colors, allibera aromes,
endureix, quan cal, les seues punxes com fiblons, així el poema.
Flors. Calzes en el desempar de la terra.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007