Elogi del viatge

L'art només interessa, surt del propi clos, quan és expressió

d'una poètica personal.

Poètica personal que es produeix sempre en un lloc i un temps

determinats.

Les poètiques són múltiples. Tantes com possibilitats de saltar, de

fer el pas, d'allò incidental a allò que perdura -o vol perdurar-.

Però aquest salt no és possible sense un lloc on, primer, els

peus s'afermin.

El salt no és possible en el buit. Però podem saltar des de llocs

diferents.

D'aquí la importància dels viatges, dels desplaçaments (des-

plaça-ments), dels canvis d'horitzó.

Prendre -emprendre- els viatges com un exercici creatiu.

Descobrir què hi ha de nou en les coses semblants, què apropa

les coses allunyades.

Ser sensible a les petites diferències -les diferències

significatives.

Sentir-se sacsejat. Córrer el risc i l'aventura d'enfrontar-se a

allò que no coneixes. Trencar les habituds, les rutines.

Deixar-se sorprendre per les coses exòtiques. Valorar el viatge

com un estímul de la capacitat de sorpresa. Captar i transmetre

aquesta sorpresa.

El viatge ensenya a relativitzar, a valorar. A descobrir corrents

de pensament o de gust. A distingir allò que és coincidència d'època

d'allò que és només mimetisme de moda.

El viatge és un moviment no sols enfora, sinó endins. Ens fa

passar enllà de les fronteres -de les pròpies fronteres-.

Poètiques possibles vol dir poètiques obertes, poètiques sense

fronteres.

Albert Ràfols-Casamada. Signe d'aire : obra poètica, 1939-1999. 2000

Edició: Ramon Pinyol i Balasch. 

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

Naturalesa i art

Quan un es pren el temps d'observar la natura amb calma i atenció, 
de seguida es fa evident que la natura és immensament superior a l'art, 
en tots els sentits: més complexa, més rica, més sublim.
I, ben mirat, com podria ser d'una altra manera si l'home 
no és altra cosa que una creació de la natura?


Fragment.


Ramon Farrés. Sobre poesia i sobre la meva poesia. 2008

Molsa desterrada

Grapat de molsa
collida en lloc ombriu,
molsa desterrada
que sembla que conservi encara
lleganyes d'aigua freda
d'una gota de rosada

(la gota on m'he vingut a rentar el cor).


Jordi Llavina. La corda del gronxador, 2006

Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure, 1996
Tr. i ed.: Jordi Larios

La Pedrera

Sorpresa a la caiguda de la tarda
he vagat pels camins d'asfalt.
Les mans dins les butxaques
jugaven amb tiquets multiviatge.

He vist canviar els colors del cel,
primer al vermell, després al grana;
i m'he aturat allà on Gaudí
recorda formes germanes.

Sorpresa, en caure la tarda,
allí on deliris fòssils aturen
les presses urbanes.



Núria López Garcia. Estacions de trànsit, 1992
Pr.: Màrius Sampere

Inventari d'alba

                       A Joan Vinyoli


El cine en blanc i negre que ja he vist
La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou

No tenc res més


Ponç Pons. El salobre. 1997

Pròleg: D. Sam Abrams

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia,
21 de març, 2009