Les algues ajagudes a la platja

Les algues ajagudes a la platja,
després del temporal,
em porten el perfum de jorns llunyans,
de ribes resseguides sempre amb tu.
La lentitud del temps a favor nostre.
Els ulls robats pel mar eren netíssims
per mirar i veure:
la llum de la badia,
polsims de tramuntana,
la calma i els miratges.
Era perfecte el quadre
en què tu i jo pintàvem tots els somnis.
Ara que el temps no és pas aliat nostre
em resta un lleu dibuix
de tu rere la pluja
que cau suau i persistent al bosc.


Quima Jaume

De: Cinc autògrafs inèdits de Quima Jaume a cura de Rosa Ardid, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2019, núm 112, p. 15

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Sóc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana, 2011
Ed.: Joan Oriol i Giralt

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

Elegies de la represa, núm. 6

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

p.220



Rosa Leveroni, dins,

Antologia de poesia catalana : nova tria. 2018

Edició: Enric Virgili

Per aspera ad astra

Serà com perdre la calma
o trobar-la del tot
pels carrers i pels ulls
i una mica esclafada
i agafar-ne el garbuix,
que encara batega,
i dir-los ❝mireu:
pel camí més difícil,
amb la llengua ferida,
amb els cors barrejats
i amb res més a les mans
que altres mans i una pregunta,
però a les estrelles s'hi va
i són aquí a terra.❞



Blanca Llum Vidal. Amor a la brega, 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

L'internauta reposa

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror del ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adeu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.
Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van a veure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap «virus» no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...



Joana Raspall. Font de versos. 2003

Il·lustracions: Tàssies.

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

Berles

No, no t'enyoro.
Ni tan sols rancor no et guardo.
Per què?
De què em serviria odiar-te?

La calma de l'absència és única
i el dolor de l'adeu
deixa pas al nou matí.

Canten les aus a l'albada
sota la dansa del vent.
Amb tu no les sentiria.



Núm. 6, p. 22

Manel Figuera i Abadal. Berles. 2000

A un rierol de muntanya

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Avall, avall,

sens mai parar,

sona que sona

el fosc murmuri;

damunt de l'ona,

escampant-se arreu,

omplint tot l'aire,

apagant la veu.

Tarda serena,

calma perfecta,

tan sols trencada

pel màgic so.

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Laia Ferret, dins,


L'aigua. 1989. 

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Temps encalmat

després del salt i el brusc

contacte de l'onada

mirar el camí que es fon

entre clamors confuses

tornar al jardí on l'aire

pentina temps i fulles

Albert Ràfols-Casamada. Angle de llum. 1984

De quin país parlarem, ara?

Tenim aquell camí, tan llarg per córrer
i algun destí ignorat a les margedes.
És l'hora de les hores, en recolzes
de l'ombradís, en verda companyia.

No cal caminar amb presses, cansaments,
fatics i rauxes, sinó en calma,
xerrant amicalment d'allò que passa,
de beure en la font vella l'experiència
de tota antiga i nova recordança.

Adeu, germans del clos i les muralles,
de l'empolsat asfalt i lluites òrfenes!
No tornaré a dormir sota teulada...

Que em plau la serenor, joia d'estrelles,
la llibertat encesa de les ànimes.

I

Fragment.




p. 35

Ventura Ametller, dins el llibre:

 Antologia d'emergència. 2016

Edició: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons.

Moltes frases té la llengua Anglesa

Moltes frases té la llengua Anglesa,
només d'una he sentit el so,
fluixa com la rialla del Grill,
forta com la Llengua del Tro.

Que remuga com antics Cors del Caspi
quan la Marea té un ritme calmós,
que és dita amb una inflexió nova
com un Enganyapastors.

Que penetra amb brillant Ortografia
en el meu dormir casolà,
que retruny la seva Prospectiva
fins que m'agito i em poso a plorar.

No pas de Tristesa, i ara!,
sinó de l'Alegria i el seu frenesí.
Torna-la a dir, Saxona!
Baixet, Només a mi!


一一一一一一一一一一一一一

Many a phrase has the English language
I have heard but one
Low as the laughter of the Cricket,
Loud, as the Thunder's Tongue

Murmuring, like old Caspian Choirs,
When the Tide's a 'ull
Saying itself in new inflection
Like a Whippowill

Breaking in bright Orthography
On my simple sleep
Thundering it's Prospective
Till I stir, and weep

Not for the Sorrow, done me
But the push of Joy
Say it again, Saxon!
Hush - Only to me!



Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Edició i traducció de Marcel Riera

Tant de bo

Mira com pinta el sol les galtes

i s'esmuny entre les persianes

de la casa on dormen els moments.

  Sent la pressa de la calma

al llindar de la finestra

des d'on et mira el pas del temps.

  Mulla amb una gota d'aigua

de la font més encantada

el desert que se't fa immens.

  Deixa que et vegi la cara

i eixuga't amb la meva màniga

la llàgrima que et tapa el cel.

  Tira aquesta moneda a l'aire

i aposta fort que sigui cara,

que avui pot no sortir creu.

  Tria casella de somriure

al gran joc d'aquesta vida

cada cop que surti un tres.

  Digues que sí, que tu hi puges,

que no tens por de l'aventura

i potser aquest és el teu tren.

  Només veuràs ballar les dunes,

de bracet la foscor i la lluna,

si amb el cap alt mires el cel.

Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

En la pau clara de la meva estança

En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».

Has arribat amb el Lleó i el Brau!

Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.

T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!

Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.



Maria Verdaguer, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19 

Blancvestida

Blancvestida, l'aurora enamorada
sembla que fa memòria de la nit.
Sa cabellera és fosca. Sa mirada
amaga un pensament indefinit.

Ara es despulla a l'ombra de la balma,
i presa en l'estretor del mallot verd,
com l'atzavara es mou amb tota calma,
fina dins l'aire, el llavi mig obert.



Josep Sebastià Pons, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

Cos indomable

                           I

A sota el foc sagrat del cel empiri

respira el blau del mar amb veu sonora

mentre abrusa l'estrella de l'aurora

s'inflama en el meu cor el seu cantiri.

I el cos d'aigua modela fetiller,

i amb els corrents gravita la tempesta

com un gegant humit de nua testa,

interpreta tothora el seu paper!

                         II

                                                        Calma

La brisa en vol de somnis et pentina

amb la pinta encesa de claror.

I s'ondula el cabell de la marina

com la goja de mítica faisó.

Però talla el mirall sublim que sura

el frisós aleteig d'un plomí blanc

que cerca l'aliment amb desmesura,

en el blavís cristall, sense entrebanc!

                         III

                                                       Maregassa

Ona perduda que t'arrisses verge,

de blanca espuma, amb rumb, devers la costa

trenques el teu orgull mai no ferit

en infinites llàgrimes del pit.

I brames amb el vent més invencible,

com un sol cos navegues oceans;

bolques navilis, barques, naus, golut,

com un mestre d'art bèl·lic absolut!

                         IV

                                                              Platja

M'endinso en aquest mar que idealitzo

per la seva esotèrica natura,

i sento el remoreig del líquid fluid

que em xopa l'esperit de sal teúrgica.

I aquest diàfan regne submarí

m'acarona la nua pell de fembra

i sóc lleugera amb el seu tacte aquós

dins l'abisme profund del foll redós!

                          V

                                             Corrents marins

El blau intens navega l'horitzó

amb el frenètic curs de la marea

i el vent infla les veles sense por

del meu vaixell perdut en odissea.

Perquè no trobo el port on ancorar

els sentiments en aigües més serenes.

Vago de mar en mar cercant un clar

que m'alleugi el bagatge de les penes!

                           VI

                                               Aigua turquesa

Immergits els meus ulls en transparències,

contemplo fascinada el seu poder

magnètic que dibuixa l'aigua viva

amb el pinzell impetuós del somni.

Perquè del líquid ventre em dona un hàlit

d'aquell immens tresor que vibra exòtic,

i em faig mirall encès de llum turquesa

mentre aspiro l'encís del mar hipnòtic!

Anna-Maria Ticoulat

Ciutadella / Menorca

Finalista 1997    

Tres anys de poesia marinera. 1999 

Dir.: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

       

Mirall

Ulls que miren serens,

que fan pessigolles a l'ànima.

Ulls profunds i bells,

com un llac en calma.

Ulls com estels.

Sortós aquell, aquell

qui s'emmiralli en ells.

Pere Asensio. Alosa o el llenguatge dels ocells, 2003

Pr.: Rosa Fabregat

Meandres

Vius intensament
com el riu i el vent,
modelant paisatges
del riu de la vida.

La força del clima
et fa remolins,
marmites gegants.

Més tard els meandres
dibuixaran llunes
records de la nit.

Lentament la dansa
segueix els teus passos
i veus com s'acaba
l'amor i el desig.

Arriba la calma,
en l'ample ventall
de la teva vida
i et reben onades
de la mar profunda.



Assumpció Forcada. Flora sapiens. 1993

Pròleg de Francesc Parcerisas

Portlligat

MUDES aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

Promenade des Anglais

                                            22 de setembre


Olor de mar fixada en l'ancorar
per sempre més. Abans enyoradissa
dels molts vaixells que salpaven de Niça.
Ara ja no. El mar és un demà
que va i ve, un passeig: la brevetat
com a virtut -rica, densa, precisa-
per festejar la dolça calma omisa,
ce son des anges clair, sens tempestat.


                               La badia dels àngels, 1990
                                         T., 1990-1992




David Paloma. Amb tot el blau del mar. 1993

Pròleg de Salvador Comelles

Il·lustracions de Joan Badia