Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.
Fragment
Joaquim Molas, dins,
Jocs florals de Barcelona :
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cants. Mostrar tots els missatges
22 de juny 2013
30 de novembre 2012
Cant de tardor
No, no li diguis a la fulla que s'aturi:
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
ha de venir l'hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l'hora de la neu.
Passar fred et conduirà a la casa de l'ànima,
et farà recordar
la calor d'un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrera l'onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d'una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l'el·lipse d'una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999
04 de novembre 2012
Cant d'Abelone
Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?
Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.
Etiquetes de comentaris:
bressol,
calmar,
cants,
enamorar-se,
Rilke [Rainer Maria 1875-1926],
set,
veritat,
Vinyoli [Joan 1914-1984]
14 d’agost 2012
Segadors d'ara
sonet poliestròfic amb estrambot
Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.
Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.
I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.
El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...
Soc una catalana que sap lluitar estimant!
Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010
Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i em desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.
Soc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.
I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, soc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.
El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...
Soc una catalana que sap lluitar estimant!
Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls. 2010
Pròleg de Josep Colet i Giralt.
19 de febrer 2012
Saber-te, font, que encara brolles
coronada de cants, inassolible
per a la meva set, més certa, certa,
i segura i fidel vetllant-me el somni.
Saber-te, font, mirall dels meus estels.
Etiquetes de comentaris:
brollar,
cants,
estels,
fidelitat,
fonts,
Leveroni [Rosa 1910-1985],
miralls,
poesia breu,
set,
somnis,
vetllar
16 de juny 2011
Escherzo
"Pels graons del so camino
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls
Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
el teu aire..."
Sorellmar, Miralls
Per les gemmes dels dits,
pessigolles de notes,
l'arc de l'aire i la lluna
gronxen l'au d'un nou cant.
Un nou cant de ningú
que amb les ales esteses
porta llum a la ploma.
I la llum sé que ets tu.
Maria S. Farell. A nou mil metres d'altura. 1997
Pròleg de J. Llavina
Finalista premi de poesia Màrius Torres, 1996
Etiquetes de comentaris:
aire,
caminar,
cants,
dits,
Farell [Maria S.],
gemmes,
graons,
llum,
lluna,
poesia breu,
sons
23 d’agost 2010
Cant dels absents
L’absència de qui ha marxat.
L’absència de qui mai no ha existit.
L’absència amb què hem resistit
la presència de la soledat.
Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006
L’absència de qui mai no ha existit.
L’absència amb què hem resistit
la presència de la soledat.
Vicenç Llorca. De les criatures més belles. 2006
Etiquetes de comentaris:
absències,
absents,
bellesa,
cants,
existir,
Llorca [Vicenç 1965-],
marxar,
persones,
poesia breu,
presències,
resistir,
soledat
20 de juny 2010
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
Hi ha un temps callat en què les fulles neixen
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000
la finestra és un mirall on et transformes en núvol
un espai contingut en un altre
el so del tren transforma el paisatge
salten les cireres entorn de l'ampolla
el rostre expectant de les coses
contactes irisats
la compacta qualitat d'un cos
la pols de guix del silenci
els camins són els jocs del destí
atzar i vent damunt la plana blanca
arrels o àncores
espurneig estel·lar al fons dels ulls
els límits inconcrets del matí
circulen les lletres damunt el paper
asseure's al parapet del pont
l'halo lluminós de la sorpresa
el pes crispat del pinzell
ones d'un altre viatge
la distància és un braçat d'esperes
fondre's en un mateix
arredossada al temps
joiosa i furient com una guspira
incògnita apressant de l'espai buit
ales o sabates
ganivet de la nit
el tall refulgent d'una mirada
l'ombra dels pensaments damunt les coses
estelles dels records
hi ha un temps de cants entre les fulles
Albert Ràfols Casamada. Signe d'aire: obra poètica, 1939-1999. 2000
Introducció i edició a cura de Ramon Pinyol i Balasch
Etiquetes de comentaris:
actituds,
atzar,
braçats,
camins,
cants,
cireres,
creativitat,
fulles,
límits,
matins,
mirades,
néixer,
paisatges,
pensaments,
persones,
Ràfols Casamada [Albert 1923-2009],
records,
temps,
transformar,
ulls
27 de març 2010
Però en la sequedat arrela el pi
Però en la sequedat arrela el pi
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.
Salvador Espriu. Obres completes. 1987
crescut des d'ella cap al lliure vent
que ordeno i dic amb unes poques lletres
d'una breu i molt noble i eterna paraula:
m'alço vell tronc damunt la vella mar,
ombrejo i guardo el pas del meu camí,
reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,
torno la dura veu en nu roquer del cant.
Salvador Espriu. Obres completes. 1987
Subscriure's a:
Missatges (Atom)