això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
ーNingú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
ーFenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

HOMO LUDENS

Crees ciutats sostenibles
mentre desfàs la meva.
T'acompanyen els genolls atrinxerats,
les passes perplexes.
Et preguntes si ja no hi podràs passar.
Gradues en tubs d'assaig
la intensitat de les dades
que processes
com a prova irrefutable
que has deixat coses
amb el teu caràcter als meus carrers.
¿Fem que no ens coneixem,
i ens coneixem?
¿Fem que diem ets a casa teva,
abraça'm, per a què estan els amics?
¿On ets i què fas ara i quina roba portes
i si penso en tu, sents el gest?
I què hi fas a casa amb un senyal de trànsit?
Fes de la meva una ciutat sostenible.



Esther Albert. Ariadna, o, El senyor Q. 2000

Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
en una antiga seu
on una antiga seu
s'hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s'hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l'aigua
del Segre avall.
LÓssa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l'art de la pesca
a la fillada.
Anant amb compte,
això sí!,
a esporuguir
les polles d'aigua.
D'una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.



Rosa Fabregat, dins,


Poesies amb suc, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Les ciutats

He llegit que Morosini,
general, ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d'un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d'algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes de membres sagrats...

Així s'han fet les ciutats:
construïdes lentament
amb perdres que ahir van ser
vides humanes: amors,
sofriments que ningú no recorda.



Narcís Comadira. Les ciutats, 1976

Ciutadans

Els ciutadans
també som paisatge
de la ciutat.

Vós, tu i jo
som un, som dos, som tres.
Som un poble, sabeu?



Gil Cabestany, dins,

Recull de poemes per a petits i grans, 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

Davant

Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.




Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

Al poble

Les veïnes en parlen perquè venim de ciutat
fent els elogis dels parents pobres com elles.
Ens afartem de saludar dones endolades,
bo i bescanviant petons i somorts records,
i ens afalaga trepitjar raïm, menjar crema,
beure l'aigua fresca del càntir, tafanejar a cuina,
baixar al celler, collir els tomàquets,
amb una senzilla suficiència d'homes
arribant de molt lluny i que saben coses.
Donem consells, adreces, recomanem als nois,
agraïm els dons, bo i bescanviant i petons
i somorts records, i pugem al cotxe,
lluent, que ens durà a ciutat.


Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg: D. Sam Abrams

Col·leccions

Respiro pols. Contaminació
Convuls alè
de la ciutat insomne.

Em pren el tic
del ja faig tard
i el va correm

Cercaré dins meu
al racó
més amagat.

I a grapats prendré
puntets de llum.
Valuosa col·lecció.

Tresors
               fets de paraules.



Teresa Serramià Samsó. Barman

15è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2004

Llambordes

D'un viatge recorde
l'espessor dels matins,
els salts entre llambordes,
les olors sorpresa que fan de guia
i embriaguen de llum l'oratge insípid,
els ocres presó en moments de silenci,
els somriures sense destinatari,
les coses suspeses en l'aire del carrer
-que desconeixes i mai no despulles-,
les ombres tímidament descarades,
el batec de les gemmes a les tasses
de cafè de les ciutats que t'acullen
-temperatures que s'escolen
amb l'aigua ensabonada
per l'ull de la pica.

Gestos que rebroten al paisatge dels dies;
retalls vestimenta d'un cos fora del marc,
d'uns ulls fora del temps d'aquell present,
d'aquest abans que mor tractant de viure
essències de quimeres que transiten
l'avortament entre llambordes,
la màgia en crisi dels rodamons vorera,
les fites de pols d'aquest poema.


Isabel Garcia i Canet. Claustre, 2007

Davant la neu

Com és de bella la muntanya de Zhongnan

El seu cim cobert de neu forada els

   cabassets de núvols

El bosc brilla sota un cel serè, blau

A la ciutat, al capvespre, el fred esdevé vigorós

Zu Yong (699-746?)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Distància

Mira
la meva lluna
               mora
de puntes
arromangades.
Dibuixa
un calendari
de records
escrit
       amb signes
de te verd
i sorra daurada.
Mira
la meva lluna
               mora
de terres
llunyanes.
Ara
perfila
una ciutat
on els records
conviuen
sota un cel
     amb necessitat
            d'entesa.


Lola Casas. Verd. 2008 
Il.: Agustín Comotto

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                                                         Llibre Quart, 1939




Màrius Torres, dins,

Tres poetes simbolistes. 1986

A cura de Dolors Sistac i Josep Borrell

Vindrà un dia

Vindrà un dia en què
la veu ja no tindrà aquell to
de tristesa i recança
ni les paraules que direm:
abans nosaltres no sempre oi
cap on quan sinó

vindrà un dia en què
riurem dels dies
que tenim per davant
plens del brogit
alegre de la ciutat

que direm
les coses pel seu nom
i que canviaran


Miriam Van hee, dins,

14è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 1998

Traducció: Ferran Bach
Director del Festival: Àlex Susanna
Dibuix de portada: Ràfols Casamada

Més dies com aquest

Camines pels carrers de la ciutat
provant d'assaborir a fons la mica
de temps de què t'has fet regal, avui
que tot sembla més net, verd i diàfan.
En efecte, un dia bell hi ajuda:
fa que et sobti la llum als ulls dels altres
i que els nens, riallers, a les mans duguin
un pa rodó d'alegria, llescat
el qual amb ganivets d'il·lusió,
als vianants n'ofereixen, amables
tenaçment i punyents. Sota un molt alt
cel urbà, llis i atzurat, prens alè
per demanar que la roba teixida
per a tu per les tres dones, la roba
amb què el temps et vesteix, en els seus plecs
més dies com aquest amagui encara.




Carles Miralles. La ciutat dels plàtans. 1995

Tardoral

...

Terra enllà d'aquells boscos hi ha el poble on un estiu
un cos vestit de blanc, i un llessamí
i uns grans ulls verds posats en mi
em feriren d'amor; i la ciutat
on un llunyà matí
ella i jo vàrem rebre el sagrament
que lliga i que deslliga,
i els indrets on la vida ens ha estat clement
i altres vegades enemiga.
I més lluny les ciutats d'on hem tornat
una mica cansats i amb l'esperit enlluernat.

Però el millor de tot és ara aquesta pau,
i l'haver compartit tant de goig i de pena,
i el viure terra endins el món morat i blau
de les serres, i a baix la mar ampla i serena.



Fragment del final.


Josep Lleonart, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997

III, De Maragall als nostres dies, 1a part / A cura de Giuseppe E. Sansone

PLUJA D'ABRIL

L'asfalt es pinta amb aigua una ciutat
al fons del seu abisme gris, calca confusos
els arbres i les cases amb ulls d'al·lucinat
i a la nit s'embriaga d'anuncis i autobusos.

Acompanya els vehicles per uns rails cristal·lins
i a les noies els dóna un camí que diu: -Mira't;
els posa el cel als peus perquè s'hi llancin dins,
pro l'àngel del reflex les escomet: -Malfia't.

Cel desdoblat. -D'on vinc? -pregunta l'aigua blanca
i olorosa del cel; mig no gosa saltar
i recolza la por als braços d'una branca
que és una acàcia a voltes i altres un roserar.

Aigües de primavera, asfalt dels meus carrers;
dies de pluja flèbil o rabiosa o fina;
i tu, ciutat, vaixell amb veles d'ametllers
i gallardets de somnis amb ales de gavina!



Xavier Benguerel. Aniversari : obra poètica : 1925-1985, 1987

Dibuix de la coberta: Joan-Pere Viladecans

Estils de vida

Un carrer de la ciutat
una cantonada
un niu
sempre són
massa poblats

però jo accepto
la situació

m'agrada la tenda farcida
de l'adroguer jueu
escoltar amb rialla silenciosa
la dolça
i privada llengua hebrea
exigir
la meva llet
el meu iogurt
FRESC!




Tinc tanta sort!
Puc volar
vora les aigües dels rius
en una cabina ben closa
amb la posta de sol davant meu
que abraça el curs ràpid
del riu. A l'altra banda
els boscos grocs i ondulants
forts vigorosos.

M'agrada pensar
que mai no deixarem
aquestes dues menes de vida:
l'olor
de la populosa ciutat bulliciosa
i una vida voltada
d'oms, roures, aurons
que aixopluguen gaigs blaus i esquirols
flaire de terra, aigües que corren
la daurada ràfega de fulles.

M'agrada pensar que
els meus nets
ho entendran
-respirant a fons-
s'aferraran a aquestes
dues maneres de ser humans.



Dorothy Livesay, dins, 

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló.

Els bells colors de novembre

Dic, tot esguardant la natura,
que la llum d'aquest novembre
llisca sobre la mar bella
i calma, tal com, de ben segur,
il·luminava d'argent les ones
el dia que vas néixer.

Pura delícia entre els braços 
asserenats de la meva ciutat.

Teresa Grau Ros