Descobrir la vida

Creus té la gosadia de reivindicar les emocions significatives,
desinteressades i subtils, que tenen un paper absolutament
bàsic a les nostres vides. En primer lloc, són el ciment que
ajuda a unir els fragments de la nostra existència. En segon
lloc, són l'element que humanitza la nostra raó i la nostra
consciència moral. En tercer lloc, les emocions ens treuen
del clos tancat del nostre ego i construeixen els ponts que
ens vinculen amb el món que ens envolta.


Fragment.



D. Sam Abrams

Sant Cugat del Vallès, tardor del 2005, dins el llibre:



Ricard Creus. Cada dia un dia. 2006

XXIX

Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1

Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.

I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.


Carles Duarte. El silenci, 2001

La construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes venen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona.
És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggeridors de la nostra ciutat.
Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes
que  busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana.

Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la catedral,
s'enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant
el magnífic tram conservat de l'aqüeducte romà.



(Fragment)

Dani Cortijo. Històries de la història de Barcelona, 2010

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.

Estructures de ferro

que la gelada torna perilloses.

La vida ha anat quedant-se sota el fred

dels hiverns a les obres,

i jo m'he anat fent vell veient el sol

sortir a cops de martell rere les bigues.

Avui el veig sortir rere una altra estructura

que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona

que he estimat sempre. Quan la toco,

gelada, em crema mentre continuo

el que mai no s'acaba: construir.

                                                                               Joan Margarit, dins,

  Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011
Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010

Cambra de tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan venen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.



Gabriel Ferrater, dins,

Antologia general de la poesia catalana. 1979

Les poesies del món

Els poetes solen construir-se una biblioteca ideal per habitar-hi

poèticament en companyia dels qui s'han triat de confidents en

l'entusiasme de les hores que són visitats per la poesia o en la

solitud dels dies que la poesia els abandona.

Fragment del pròleg de Ricard Torrents

Miquel Desclot. De tots els vents : selecció de versions poètiques. 2004

En realitat,

el material temàtic de la música és
l'equivalent de la trama en l'obra
literària. Però tant en el cas de la
música, com en el de la literatura,
l'escultura i la pintura, no té cap
mena d'importància el fet de conèixer
l'origen del subjecte o del tema. En
canvi, però, sí que en té veure com
aquella matèria ha estat tractada. En
aquest com rau justament tota la
preparació, la força expressiva, la
capacitat de construir, la personalitat
de l'artista.
(...) Tot artista té el dret a basar-se
en un art precedent; més encara, no només
el dret sinó fins i tot el deure de fer-ho.
I aleshores, ¿per què no podem atribuir
també a l'art popular l'objectiu d'alimentar
les nostres arrels?

Béla Bartók, dins,

Jaume Huch (Tentinejant, 1998)

L'amor a tu, l'amor mateix de mi

L'amor a tu, l'amor mateix de mi
que cada instant es pensa i es commou
i, com si cancel·lara les paraules,
es busca al gest i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí,
es dona al pas i es construeix de passos.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

De Salvador Espriu a Xavier Benguerel

"..., cal remarcar l'absoluta coherència
del vostre món. En ell res no és gratuït,
ni inventat, ni sobrer. Cada una de les
vostres novel·les està relacionada amb la
resta -amb totes i cada una de les altres-,
a vegades d'una manera declarada i volguda,
fins i tot subratllada, d'altres d'una
manera subtil i latent. Us heu proposat
d'alçar un edifici harmònic,
d'una arquitectura sòlida i bellíssima,
i ho heu aconseguit del tot."



(Fragment, pàg. 76)



Lluís Busquets i Grabulosa. Xavier Benguerel, la màscara i el mirall. 1995

Curull de saviesa

El meu amor és construït amb orgull
de piràmide asteca.
És fuetejat de valent,
però res no el doblega.
El cor li bat fort,
el sento en la seva absència.
El meu amor és curull de saviesa.
Té un toc intel·lectual
que li dona fermesa.
No s'imposa a la llum
però brilla suaument
com el llibre a la lleixa.



Teresa Grau Ros