Conjur contra la por

Pulmó d'aranya,
closca de cranc:
espant
que esglaia
el cor d'un infant.

Gola de llop,
pota de corb:
paüra
que sura
del ventre d'un bord.

Petó de rata,
urpa de drac:
basarda
que taca
el moc d'un llimac.



*S'ha de dir en veu alta dues vegades seguides.


Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses. 2002

Il·lustracions: Carme Julià

Estimo les lletres

Estimo les lletres
que formen els mots,
i els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent! 




Joana Raspall. Amb sabates de molsa : poemes amb sentiments. 2018

Edició: Josep Maria Aloy
Il·lustracions: Anna Clariana
Pròleg: Pere Martí i Bertran

Somni

Jo dormo i el meu cor vetlla;
contempla els estels en el cel i l'arjau
i com l'aigua floreja al timó.



Iorgos Seferis. Diaris de bord, 2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

Reconstrucció

Et faré per a mi com un mos de llet
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades. 




Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40

Persistència

                                     A Josep Palau i Fabre


No tanquem les farmàcies.
Molts pocs són els qui venen a cercar-hi remeis
o bé un toc de bellesa.
Cada remei, però, l'hem preparat a mà
en morters d'alquimista
amb herbes amagades, amb oloroses murtres
i baies amarg-dolces de ginebró i llorer.
Si hi entressin, tan sols, en alts pots artitzats
quina aroma profunda els sobtaria!
Tossuts apotecaris, gaudim bescanviant
els daurats líquids, les arrels retortes.
Fins i tot convoquem
de tant en tant a festa, i regalem a dojo
l'ambre i el foc d'aquest vell alambí
força cansat: el cor.



Maria Àngels Anglada. Arietta, 1996
Epíleg: Joan Bastardas

El paper en blanc

Un full de paper en blanc
és tot un món possible.
Penetra-hi amb peu franc!
Hi pots posar el teu nom
i dir-hi el què i el com
de tot allò intangible
que penses i que sents,
que entens i que no entens...

I quan hi hauràs deixat
el cor ben despullat,
seràs el petit déu
d'un univers sols teu!



Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013
Il·lustracions: Montse Ginesta

Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo

Tenyeix de blau el temps

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.


————————————


Tiñe de azul el tiempo:
transfigura el sueño,
subvierte las palabras.

Haz que sus colores estallen
en el chorro de la fuente.
Que el agua humedezca los ojos.

Que su frescura helada
atempere el fuego de estas manos
que arden.

Apodérate de este deseo.
Y adéntrate en el corazón
de las palabras.



Montserrat Abelló. Antología. 2005

Edició, traducció, pròleg i selecció: Neus Aguado

venir a viure (tall de poètica)

hem vingut per repetir-vos
la terra, per fer
servir síl·labes i nombres endreçats
per dir de nou el món, per refer
i per servir. per mesurar la boira
i l'obrir i el tancar del cor.
aquesta és la murada
i aquí és que sou.

jo, altrament, soc un espai
que buida possibilitats,
estret —jo ben prim—
entre un néixer i un morir,
ventrut i emmurallat,
d'altra mena.


Eduard Escoffet. Gaire. 2012

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Pels volts de Sant Joan

El perfum que s'arrela

als nobles arbres de la ciutat

i a recer de la nit

amics que se sumen

a animades revetlles

vespres i nits d'estiu

de repòs i benestar

nit, llum i fum.

Dir poble i sentir-se bé.

Sentir el cor de la humanitat,

i respirar plàcidament.

Teresa Grau Ros

Viola

Viola.
Orquestra de cambra foradada
i cor de dones plorant.

Del piano de les runes
el so esquerdat,
timbals de bombes
i un udol de vent, de gos o infant.

«Sarajevo», opus XX,
per a tres fusells
i un sol crit.



Josep M. Sala-Valldaura. Cardiopatia. 1999

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

He ofegat el meu cor

                                Són màscares que m'emprovo
                                     MONTSERRAT ABELLÓ



He ofegat el meu cor en una mar de miralls. Quan la
mort ha arribat en el dard esclat de la derrota l'he
contemplada amb els ulls ben oberts aprenent a mirar.
He cuidat que els meus ulls no vessessin cap llàgrima.
He vorejat entre esculls i he entrat a emprovar. He trobat
una màscara a mida. Veient-me des d'enfora semblo jo tal
com era, el somriure i l'esguard, la ficció i la semblança,
la imatge i el poema. Amb la màscara soc un besllum
d'interior.

núm. 5


De: Cinc besllums per a un estiu de cendra 
(Una suite per a Montserrat Abelló)



Vinyet Panyella, dins,

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg: Carme Riera

Oda a la llunyania

Dir és dir i és creure-ho,
és anar a l'altra paret 
i traspassar-la,
és aquesta sort variable
que t'estreny pel tòrax 
i t'enrosca les idees.

Ja veuràs,
és aquesta la incertesa,
el gust d'anar endavant,
d'asseure's a les finestres,
d'aquest verí 
que es propaga,
s'encasta
camina a les palpentes
perquè sap que el cor
és la llanterna veloç,
el greix del motor,
la glòria de la nafra.

Tota petita cosa
serà estimada
sense esforçar-m'hi.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada.

Per aspera ad astra

Serà com perdre la calma
o trobar-la del tot
pels carrers i pels ulls
i una mica esclafada
i agafar-ne el garbuix,
que encara batega,
i dir-los ❝mireu:
pel camí més difícil,
amb la llengua ferida,
amb els cors barrejats
i amb res més a les mans
que altres mans i una pregunta,
però a les estrelles s'hi va
i són aquí a terra.❞



Blanca Llum Vidal. Amor a la brega, 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

En el camí del cor

En el camí del cor s'apressa

el ritme del vent

En la sang

el tremolor dels arbres




Natividad Ayala. El cel dins la pedra, 2018
Dibuixos de l'autora

Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)

Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.

Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.



______________________________________

I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)



Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.

Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.



Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Poema

Saber de cor el silenci
diamant i/o espill
el silenci enllà
del blanc.

Saber el seu pes
el seu signe
ㅡhabitar la seva estrella
    impietosa.

Saber el seu centre: buida
esplendor enllà
de la vida
i vida enllà
de la memòria.

Saber de cor el silenci

ㅡi profanar-lo, dissoldre'l
                          en paraules.




Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro