M'he desfet de flonjors
i és acerada i nua
i pura com la daga sense estrenar,
la idea que performo.
Fins tinc por de tocar-la;
no fos que un gest poc hàbil
la convertís en arma feridora.
La sento en mi, borbollejant en créixer,
com una deu que vol deslliurar l'aigua,
i sé del cert que per a contenir-la
ja no tindré prou cos,
ni, ai!, per dar-la als altres, prou paraula!
1979
De: Vivències [Obra poètica inèdita]
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
Montserrat Abelló, dins,
Paraula encesa : antologia de poesia catalana dels últims cent anys. 2012
Edició de Pere Ballart i Jordi Julià.
Per a Josep Maria Sala Valldaura
Molí del pont
─engranatges quiets,
aigües d'oblit─.
A la peanya hi creixen
brancatges poderosos.
Nota de l'editor:
Per voluntat expressa dels autors d'aquest llibre,
els poemes es presenten per ordre alfabètic i
sense esmentar-ne l'autoria.
Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.
Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.
El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.
Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...
Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.
Joan Maria Guasch, dins,
Els arbres de la poesia catalana. 2007
Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues
Xarxes o pells,
colors de llum,
clivells,
ordit de fulles.
L'aire silent,
un bleix,
una onada de pedra,
els negres glops
d'un foc antic,
un cel de fulles,
un fil que creix
i que teixeix
colors de llum,
l'iris dels ulls
des d'on la terra
et mira.
Sarrià, Barcelona, gener de 1993
Carles Duarte, dins,
Per llargs camins de ferro, ruïnosos, damnats,
vaig sol pel nord d'Itàlia, viatger que es fa vell.
I recorde com era aquell poble on vaig créixer
des d'una ciutat clara on sempre he de tornar,
la ciutat de cent torres, bella com tardors d'or,
en espere setembres que no em cremen els ulls
i on mire uns jardins plens de florides d'estiu,
uns arbres centenaris, fulles seques per l'herba.
Tinc amb mi la presència dels remots onze anys
on un estiu trobava el temps i la nostàlgia
com una agulla d'or que en el sentit es clava.
Pare l'orella en terra, sent el nou pols del temps
i el batec del passat, sense esforç, s'obri pas.
La cambra d'un hotel m'arrecera i em parla.
Gaspar Jaén Urban, dins,
Reduccions : revista de poesia. Setembre 2008. Núm. 91. P. 11
Com qui vol fer arreplega
de colors i d'aromes
enmig del gel perpetu
on no creixen les flors,
així em pren, de vegades,
l'esperança dels dies,
desig de ser i d'estar,
de set i d'escalfor.
De: El lloc on l'ull descansa
Mònica Miró Vinaixa. Al dellà de l'enlloc. 2021
el somni és un bombardeig allunyat. les arrels de l'arbre creixen
sobre la destrucció de la ciutat, somia (l'arbre) aquest bombardeig,
allunyat en el temps
la saba, l'esquirol, ignoren el que conec: que el bosc creix sobre
les runes d'una ciutat arrasada
un cor somia com els arbres somien: a Bagdad-Vietnam, a les
emmoquetades muntanyes afganeses, a les costes de Galícia,
a Hiroshima
(Charenton, 2004)
Chus Pato. 2020
Il·lustracions: Alba Rivadulla.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
SALVADOR ESPRIU
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.
Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.
Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.
Glòria Forasté Giravent, dins,
Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020
Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.
Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.
Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.
Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.
En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.
Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.
Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.
Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!
Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!
Carles Salvador, dins,
Els arbres a la poesia catalana, 2007
Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues
