ufanosa,
carnosa,
i em cobreix amb la màgia
d'un mantell de perfum.
Quan la llum
va donant-se a ponent,
ella encara
m'il·lumina la cara
amb blancor resplendent.
Joana Raspall. Degotall de poemes. 2003
Il.: Glòria Garcia
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris florir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris florir. Mostrar tots els missatges
01 de juliol 2018
23 de febrer 2018
Tu
Tu, que has viscut sempre
Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor. 1978
a l'ombra de qualsevol tombant,
treu el cap a la finestra
i aterra la paret:
veuràs, quina florida de liles,
veuràs, quina almoina de roses.
Olga Xirinachs i Díaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor. 1978
Dibuixos: Olga Xirinachs
15 d’octubre 2017
La ravenissa
 |
Aquesta olor de mel que fan els camps,
aquesta olor suau i fonedissa,
vol dir, no que treballin els eixams,
sinó que ja floreix la ravenissa.
Sabeu?... la ravenissa: aquella flor
que ve darrera el xàfec, quan la trompa
dels vents saluda la tardor,
i el gras setembre ha desplegat sa pompa.
La ravenissa! - Aquella flor que escau
a l'erm eixut i al senderó de cabres:
que tan bé lliga amb la tendror del blau
i amb l'agonia displicent dels arbres.
Trinitat Catasús Les flors, 1988
Selecció: Eulàlia Valeri
Il.: Nenen Ruiz
|
31 de març 2017
Aigües d'aurora
Encara l'ombra de la nit
fa l'aigua densa i vellutada.
Floreixen marges i cristalls
i en l'aire dorm olor de menta.
Criden ocells i rossinyols:
Aigües corrents cap a l'aurora!
Venes d'amor! Lliscar dels rius
cap a la llum d'aquesta terra!
¡Fugim nosaltres cap al sol
i a les albades pressentides,
per un neguit i un clar desig
d'ésser més lliures que les aigües!
Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993
fa l'aigua densa i vellutada.
Floreixen marges i cristalls
i en l'aire dorm olor de menta.
Criden ocells i rossinyols:
Aigües corrents cap a l'aurora!
Venes d'amor! Lliscar dels rius
cap a la llum d'aquesta terra!
¡Fugim nosaltres cap al sol
i a les albades pressentides,
per un neguit i un clar desig
d'ésser més lliures que les aigües!
Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993
10 de març 2017
llavors de març
Els arbres ja van florint
al ritme de l'aigua
del vent i els núvols
En els cels clars tendreses
i esclats gràcia en el gest
de la vostra jovenesa suau
Encís dels somriures
emboscats i al cor bondat
L'aire us proclama els
al ritme de l'aigua
del vent i els núvols
En els cels clars tendreses
i esclats gràcia en el gest
de la vostra jovenesa suau
Encís dels somriures
emboscats i al cor bondat
L'aire us proclama els
goigs dels camins on habiten
verds lluents i lluminositat.
verds lluents i lluminositat.
Teresa Grau Ros
26 d’abril 2016
Sobre aquesta pedra
Sobre aquesta pedra
mirareu florir
el temps que ha passat
i el que ha de venir.
XIV
Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. 1999
mirareu florir
el temps que ha passat
i el que ha de venir.
XIV
Vicent Andrés Estellés. Balanç de mar. 1999
23 d’agost 2015
Verger
Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997
07 de setembre 2014
Tema amb variacions - XIV -
 |
Em feriren els estels
amb la més dolça ferida...
Posaven damunt dels brancs
la seva clara florida
mentre cantava la font
una suau melodia.
De la fredor de la nit
el teu braç em protegia.
No veia el teu rostre obscur
però els teus ulls els sentia
damunt dels meus ulls oberts
al misteri que ens havia
presos en l'encantament
d'aquella llangor divina...
Em feriren els estels
amb la més dolça ferida.
Amor, et creia tan lluny
i tan a prop que et tenia!...
Rosa Leveroni. Presència i record, 1952
|
12 d’agost 2014
22 de març 2014
L'aire de la primavera
Plouen lletres i flors ballarines
el mar mira enlaire
i es queda parat:
- A quin núvol estrany hi ha florida?
i les lletres, qui les ha traçat?
Tot el cel es transforma en rialla:
- Mar, com t'has envellit!
No entens l'aire de la primavera?
Són els vents que escriuen
un llibre florit!
08 de novembre 2013
El sol de tarda brilla amb més lluïssor
El sol de tarda brilla amb més lluïssor
per compensar les ombres més profundes;
núvols inflats llisquen lentament
com si hagueren de travessar el cel per sempre;
l'hibiscus s'enfila dalt del mur
i floreix com si res
importés gens ni mica,
però la tardor és ací,
ben segur que la tardor és ací.
D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana. 2002
per compensar les ombres més profundes;
núvols inflats llisquen lentament
com si hagueren de travessar el cel per sempre;
l'hibiscus s'enfila dalt del mur
i floreix com si res
importés gens ni mica,
però la tardor és ací,
ben segur que la tardor és ací.
D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana. 2002
Text en anglès i català.
Versió catalana d'Enric Sòria i de l'autor.
20 de gener 2013
Creixença
Impressió de Barcelona
-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
--Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-
Miquel Costa i Llobera, dins,
Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012
Edició: D. Sam Abrams
-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.
És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.
De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.
No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.
Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.
Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.
Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.
Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.
--Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?
--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.
Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.
Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.
Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.
M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.
Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...
I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.
Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.
Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,
ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.
Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-
Miquel Costa i Llobera, dins,
Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012
Edició: D. Sam Abrams
17 d’abril 2011
En primavera
Lleu s'enfonsa la neu sota passos obscurs,
a l'ombra de l'arbre
Alcen amants les rosades parpelles.
Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.
Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.
Georg Trakl. Obra poètica. 2012
a l'ombra de l'arbre
Alcen amants les rosades parpelles.
Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.
Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.
Georg Trakl. Obra poètica. 2012
Traducció de Feliu Formosa
08 de desembre 2010
Els pensaments
Si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.
Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!
Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.
Selecció de diferents llibres de poemes.
Joana Raspall
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.
Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!
Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l'aprengui,
i se l'emporti gravada
al diccionari del cor.
Selecció de diferents llibres de poemes.
Joana Raspall
06 de juliol 2010
Una mica encara
Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja
Una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Iorgos Seferis, dins
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó
i veurem els ametllers com floreixen
els marbres com lluen al sol
la mar com oneja
Una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Iorgos Seferis, dins
El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània.
Ed.: Manuel Forcano i Marta Dahó
06 de juliol 2009
L'heura
En els ferros del balcó,
l'heura.
A les mans i en el record,
al mocador dels adeus,
l'heura.
Per dins la casa barrada,
al tapís, al guarda-roba,
a les tasses de cafè,
l'heura.
L'heura dins els ulls dels morts,
dins les llàgrimes dels morts,
estrenyent cada paraula,
florint per cada paraula.
L'heura, sempre l'heura
sobreeixint la paret, l'amor, el somni,
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,
l'heura.
Josep M. Llompart. Nou segles de poesia als Països Catalans. 1986
22 de març 2009
Mora negra
L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.
Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.
Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009
Pròleg de Jaume Pont
Subscriure's a:
Missatges (Atom)