Compromís
Jo vull una terra assolellada,
amb muntanyes, illes i un blau mar,
petita, però privilegiada:
bressol d’amor, de cultura i d’art.
Jo vull una pàtria comprensiva
vessant humanitats arreu-arreu,
amant del treball, no d’ell captiva,
senzilla i capaç de vot i veu.
Que el seny guiés la seva vida
I fos la llibertat el seu estel,
espargint sa veu com una crida
que omplís de llum i d’ideals son cel...
Així és la pàtria que vols tu?
Desperta’t, no deixis que s’esmunya
de tes mans la sort, cec més que ningú.
La tens eixa pàtria: Catalunya!
Sols cal que dels seus greuges l’alliberis,
intel·ligent, compromès i valent
i el mal de l’enveja no toleris,
sempre fidel i sempre conscient.
Ta pàtria té parla, té bandera.
Compresa, té raó la teva terra:
Digne, pren la teva senyera
I venç, ansiant pau, la teva guerra!
Miquel Cabanas Alibau. El llibre blau, 1995
|
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humanitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humanitat. Mostrar tots els missatges
23 de juliol 2010
La terra que tu estimes
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
blau,
Cabanas [Miquel 1916-1995],
Castell [Marina del],
columnes,
compromís,
consciència,
humanitat,
mar,
pau,
terra
23 de febrer 2010
Poema xinès
Seria un error suposar que això és impersonal. És cert que el cel està buidat de tot menys del més pàl•lid blau, i és cert que un saüc fresc, aquí, es repeteix en aigües mai abruptes. Però mira de prop com està fet: el pintor es revela en la seva acurada cal•ligrafia, signa amb lletres que per elles mateixes són d’altres imatges, miniatures, i totes ben dretes, en posició de ferms. Aquí podem observar una fredor deliberada. Monet hauria entès quant acuradament l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre es mou, mai no està quieta, perquè tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta, el duu constantment en un joc seriós. Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells a casar els elements i a mantenir-los lligats, aigua i llum diàfana, en harmonia, però aplegats per un toc humà. Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània, 1994 ; tr.: Pilar Teixidó |
Etiquetes de comentaris:
aigua,
blau,
cal·ligrafia,
harmonia,
humanitat,
Jarvis [Dennis],
Jennings [Elizabeth 1926-],
llum,
Monet [Claude 1840-1926],
Teixidó [Pilar]
08 de gener 2010
Un món desajustat
...ens cal inventar una concepció del món
que no sigui solament la traducció moderna
dels nostres prejudicis ancestrals, i que ens
permeti conjurar la regressió que s’anuncia.
Tots nosaltres, tots els que vivim en aquest
estrany principi de segle, tenim el deure –i,
més que cap altra generació anterior, els
mitjans per fer-ho- de contribuir a aquesta
empresa de salvament.
(Fragment)
Amin Maalouf. Un món desajustat : ¿som la prehistòria d’una nova humanitat?. 2009
Traducció: Imma Falcó
que no sigui solament la traducció moderna
dels nostres prejudicis ancestrals, i que ens
permeti conjurar la regressió que s’anuncia.
Tots nosaltres, tots els que vivim en aquest
estrany principi de segle, tenim el deure –i,
més que cap altra generació anterior, els
mitjans per fer-ho- de contribuir a aquesta
empresa de salvament.
(Fragment)
Amin Maalouf. Un món desajustat : ¿som la prehistòria d’una nova humanitat?. 2009
Traducció: Imma Falcó
Etiquetes de comentaris:
generacions,
humanitat,
Maalouf [Amin],
món,
persones,
prejudicis,
regressions,
salvament
29 de desembre 2009
Inventari d'alba
A Joan Vinyoli
El cine en blanc i negre que ja he vist
La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou
No tenc res més
Ponç Pons. El salobre. 1997
Pròleg: D. Sam Abrams
El cine en blanc i negre que ja he vist
La música barroca el blues el jazz
Aquest poema inútil i el desig
De ser estimant pura paraula gest
Contra l'absurd del mal contra l'oblit
De tot allò que ens fa ser més humans
Els llibres que encara ara vull llegir
I el gust per tot allò que sigui art
L'amor immens que sent sagrat pels fills
I un munt de mots que cal salvar insurgent
S'estranya en passar esquiu el vell mestral
Sobre Menorca hi plou
No tenc res més
Ponç Pons. El salobre. 1997
Pròleg: D. Sam Abrams
Etiquetes de comentaris:
actituds,
amor,
art,
fills,
humanitat,
immensitat,
llegir,
llibres,
Menorca,
mestral,
música,
persones,
ploure,
Pons [Ponç 1956-],
Premi Carles Riba 1996,
salvar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)