Poema xinès

Seria un error suposar
que això és impersonal.
És cert que el cel està buidat de tot
menys del més pàl•lid blau,
i és cert que un saüc fresc, aquí,
es repeteix en aigües mai abruptes.

Però mira de prop com està fet:
el pintor es revela en la seva
acurada cal•ligrafia,
signa amb lletres que per elles mateixes
són d’altres imatges, miniatures, i totes
ben dretes, en posició de ferms.

Aquí podem observar una fredor deliberada.
Monet hauria entès quant acuradament
l’ull del pintor estudià com l’aigua sempre
es mou, mai no està quieta, perquè
tant si el sol enlluerna o, com aquí, s’oculta,
el duu constantment en un joc seriós.
Aquest pintor oriental engegà els seus pinzells
a casar els elements i a mantenir-los lligats,
aigua i llum diàfana, en harmonia,
però aplegats per un toc humà.


Elizabeth Jennings. Poesia anglesa i nord-americana contemporània,
1994 ; tr.: Pilar Teixidó