Homenatge

No esgobaràs el temps per molt que sotgin,

dessota un clar de lluna, els vells indrets,

on mai no tornaries a delir-te.

No esgobaràs el temps ni en pots tenir

les hores a recer dins paradoxes.

Mes, en eixir tan sols una volença

escadussera, que emmiralli lassos

estels i abrils perduts, vendràs a retre

encara l'homenatge de l'enyor

a l'illa esmorteïda. Com una heura

silent que fuig del sol van els hiverns

fins als teus signes de caducitat.

Antoni Vidal Ferrando. Cartes a Lady Hamilton. 1990

La serra

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:   
             roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
 

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
 
L’aviram la volta amb gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol,
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles;
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

               canta codolades

               i sap contarelles

               d’alicorns i fades

               i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret,
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.
 
I llavors la fosca de la nit, que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...
     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te du;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»
 
Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’auzinar;
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaradigna del fullatge espès;
càntics de revetla que arriben al mar,
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cós;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisitesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.



Joan Alcover i Maspons. Poesia completa. 2006 
Ed.: Maria Antònia Perelló Femenia

Posta de sol a Valldemosa

Enllà dels penyals el sol es ponia,
feien mar i cel estreta abraçada.
On comença el blau? on roig s'inicia?
S'aquietava l'aigua talment adormida
en l'instant suprem entre nit i dia
amb llums de tardor; tot és calma a l'illa.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

Enyor color de mar

Enyor color de mar
em recorre les venes
pensant en el sorral
i en les aigües de l'illa.

Aigües maragda i pell
sota la lluna plena
amaren els meus ulls
i el cos de la memòria.

Enyor color de mar
i aigües maragda en vena
són sorral de les illes
i cos del meu record.


Judith Cobeña i Guàrdia. Arrossegant l'amor. 1982

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja

i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,

gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,

frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena

d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga

illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida

del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia

ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,

i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.

Susanna Rafart. La mà interior. 2011

big band al molí

la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d'hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d'edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d'hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.



Anna Montero.  El pes de la llum. 2007

És ara que conec els moviments de la mar

És ara que conec els moviments de la mar
que la tem.
Perquè ja sé que la navegació té el risc
del naufragi. Però les ones m'empenyen amb força
fins al prodigi de les teues platges i també
jo, Ningú, vull recuperar a l'illa feàcia el nom.

El nom i la memòria.



Christelle Enguix. El cor del minotaure, 2009

Venècia

Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.

Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.



Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

Invitació a partir

La fruita d'or, llunyana.

-Deixa enrera el record
de la perduda tarda.
Deixa enrera la veu
de la muntanya.
Navega fora port,
a l'esperança.

Calma, illa, veler,
la fruita d'or.



Salvador Espriu. Obres completes, I, Poesia, 1a ed.,1968

L'illa lacustre d'Innisfree

Vull ara eixir i anar-me'n, i anar-me'n a Innisfree,
i fer-hi una cabana d'argila i de canyís:
amb nou rengles de faves, tenir-hi un rusc d'abelles,
i viure al clar tot sol entre el brunzit.

I hi tindré pau, perquè la pau degota lenta,
degota des dels vels del matí al cant dels grills ;
la mitjanit hi és clara, i el dia és porpra viva,
i el capvespre és ple d'ales de cardina.

Vull ara eixir i anar-me'n, car sempre, nit i dia,
sento al marge del llac l'aigua amb bla fregadís ;
quan soc a la calçada, o a les grises voreres,
la sento dins el més pregon del pit.

W. B. Yeats. Trenta-quatre poemes. 1983

Traducció de M. Villangómez Llobet

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia,
21 de març, 2009