Catarsi urbana

Manllevaré la pols d'una ombra,
la trama subtil d'una duna,
i en no poder arribar més lluny
inventaré el corc per als dies
que m'han arnat la boira d'illa.
(Dels Nou poemes Nonats, anònim)

En urbanes artèries
curulles de quitrà i ferralla,
l'eremita desfà atzucacs,
plantat a l'àgora on tanta heura
dissol l'equilibri dels murs
segellats i enganyosos.
La seva veu és tot un clam,
l'udol d'un vell llop sota el cel
ennuvolat d'una planura
de gel inabastable:
ーNingú ja no creix als carrers
en el moment confós
de la ciutat mediterrània.
Els solitaris guaiten rera
els finestrals, on les parets
isolen sense treva,
mentre ciutat recull
els nòmades que porten foc
colgat al cor de l'existència.
ーFenc, foc i fum en el record
dels dies d'illa.



Antoni Sbert. De l'oasi dels ulls, 1994

Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,

teranyines d'arbres indecisos

en una dansa lenta

allunyen la ciutat

del pas plàcid de l'aigua

― mons escindits

entre el mosaic de cases i carrers

i el riu estèsen la seva nuesa ―

cap a un destí de mar,

mentre en el seu repòs

les barques enyoren l'oceà,

navegar amb els dofins

solcant les onades,

àvides de nous cels i de nous ports,

somniant en el vent

inflant les veles,

en el perfil d'una illa imaginada,

des del silenci que anhela l'hora de salpar

i unes nits generoses d'estrelles.

Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

Mallorca

El rei més ben plantat, Jaume Primer,

mira la mar d'un tremolor que brilla

i el tempta el camí blau vers la dolça illa

on fruiten l'olivera i l'ametller.

Tot blanc de veles, l'estol mariner,

l'embravida verdor, cobreix i abilla;

l'onatge fa sageta de la quilla

disparada a Salou amb ull certer.

Conquerida la terra filial

i conreada per catalans braços,

la fe serà llavor de catedral

i seny i llengua volaran audaços

fins esdevenir geni universal,

de Turmeda i de Llull seguint els passos.

Albert Pera i Segura

Mataró

Tres anys de poesia marinera, 1999

Infants d'Eivissa acompleixen

Infants d'Eivissa acompleixen
l'inexorable fat. Juguen
dia i nit a la plaça o seuen
a la càlida ombra d'un porxo
(exactament com feien,
de petits, llurs pares).

Les paraules de la pítia
són paraules dels déus,
¿per què, doncs, rebel·lar-se?

Tanmateix, nosaltres, Eivissa,
no viurem d'oracles
i lluitarem per fer nostra
aquesta teva, grisa,
terra de misteris.

I cada gest d'una mà punyint
l'aire suau de les illes serà
l'instant fred de l'aigua
del riu mai no-idèntic.

I cada veu enlairada
l'estigma inesborrable
de la veritat foscament
amenaçada.

I cada gest, o veu,
o mà, o petit moment
de la vida de l'home,
el dring d'una gota de la vida nova.



II, L'aire, difícil transparència


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991

Pròleg de D. Sam Abrams

Invitació

Un altre cop s'ha mudat blanca l'illa:
els ametllers s'il·luminen de flor.
Tota la terra de bell nou s'abilla
i en la hivernada vetlla ja el ressò

del cant de la sirena en la conquilla,
de l'ombra amable quan és el temps bo,
de la poncella que espera una filla
que en primavera ha d'oferir-la en do.

Veniu i contempleu-ne l'espectacle,
vós que en ponent palpeu encara el fred.
Lluny del caliu o del sol d'hivernacle,

solcat el cel amb remors de fuet,
viureu un temps en terra de miracle:
en tornar a casa encara en tindreu set.


Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Postal ran de mar

I he restat al port
amagat d'una illa.
Quin deler més gran
les roques florides,
les veles de calç,
el cel de falcies.

Ah!, tenir l'esguard
ran de mar, canvia.
Si no fos marí,
prou me'n volaria.


(Fragment)



Jaume Medina. Encalçar el vent, 1976

Tub de feixos

El sol és una estrella
de petita grandesa.

L'ombra de la terra
no troba suport en l'espai
i s'estira
encara.

Les illes són continents
que han acabat per ajeure's.

Un home per casualitat
al seu país,
quan crida, encara
que baix i poc, sol a
la seva habitació, també és
una illa dreta.

El son arreplega
tots els somnis
i se'n va.

Un cos que hi cau
cada cop més
ràpid pot ser
un espectacle.

La llum ha de quedar
encesa, però el sol
continua endollat.

Una glaciació és una feina
per a moltes mans.



Ronald Polito, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 69
Tr.: Josep Domènech

El camp encara

Vestida d'herba
sota la nit tranquil·la
sobre la terra freda.
El camp, encara,
dins el sobrant de mar
envolta l'illa.


Margarita Ballester. Els ulls. 1995

Tirynthos

                                             A Joan, Maria, Jordi i Panayotis


Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
I les pedres serenes han ofert la collita
Dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
Taronges i llimones més que màscares d'or
I pel mar on el guaita esperà l'arribada
De les còncaves naus, només al lluny ancora
Un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
Assolellat em lliura un intacte tresor:
L'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.



M. Àngels Anglada i d'Abadal : sessió en memòria... 1999

què en recordarem

què en recordarem
de tan pobres illes?
El kekenu era un tigre
o un cocodril?
Era mouakena un rossinyol?
S'emplenen de llegendes
un imaginari escàs
com la terra que el sustenta.
Pobres fins i tot en esgarips.
Mancats fins i tot de predadors.

Se'n recordaran
els nostres successors
de la visió estereoscòpica
del myotragus?

Sabran de com podia alentir
el creixement
retardar la maduresa?

En reconeixeran
les narius endarrere?
La incisiva única?

Sobreviurem nosaltres, sabedors
de tota la nostra imperfecció?




Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

Les tres princeses

(de La-Kiu-Fenc)

En el país de Sim, en una cala blanca,
joves i belles, seien tres princesetes clares.
En cerca d'una nau la mar escorcollaven:
la nau que les dugués a l'illa somiada,
que en illa cal que visquin les dames benaurades.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
hom veia tres princeses, la flor dels anys passada.
I dretes romanien i totes tres ploraven.
I enllà, la mar
era blava.

En el país de Sim, en una cala blanca,
ja sense veu, tres velles princeses s'aclofaven;
prenien grans de sorra, la testa se'n ruixaven,
cregudes que es posessin flors gemades.
I enllà, la mar
era blava.



Josep Carner i Carles Riba : l'aventura de dos poetes. 2003
Ed.: Joaquim Molas

DE GRAVITATE MUNDI

                    Amor me fa, Sènyer, esser desirós com vivís
                    longament en ermitage.
                                                          Ramon llull


                               1
Les deixes que el mar treu fan créixer l'illa.
Escric en l'aire, amb sang, un nom de dona.


Fragment.


Ponç Pons. On s'acaba el sender. 1995

Pròleg de Francesc Parcerisas

El jove

Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.

Font del Teix, 1991

Albert Roig

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012

Empúries

El cel empal·lideix de tanta llum,
la mar va resseguint la sorra,
rere el verd dels xiprers
la terra bruna
i els vells cims escarits.

La serra desolada
esdevé una illa.

El dia s'alenteix
i el vent del temps amaina.

Carles Duarte. Maríntim, 2008

Cuba, una mirada

    I

I les algues del mar, grans arbres coronats

lentament s'estremeixen

devers les illes llunyanes on tot vent calla

dins el silenci de l'èter i de les nits adormides.

Són les illes del Ponent,

Són les barroques esglésies d'Amèrica,

són els arbres forts amb deu mil arrels

del mortal Orènoc,

són els deu milions de mons

on els infants perduts criden i criden i criden...

(Fragment)

Jep Gouzy. Poesia oberta (1950-1990), 1990

Tema amb variacions - III -

Infla les veles, veler,

deixa enrere ports i platges;

tots els camins són oberts

a la joia i als oratges,

        ai dolor!

Illes verges de neguits

d'un cel suau com la seda;

boques roges, ulls brillants,

el que hi arriba s'hi queda,

          ai amor!

No t'aturis en cap port

ni cerquis joia en la terra.

Aquell rostre benamat

ni t'enyora ni t'espera,

         ai dolor!

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Si jo tingués un veler

SI jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me`n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Tema amb variacions, I

Rosa Leveroni. Presència i record. 1952

Oh serena de la mar

Oh serena de la mar,
ara que la gent reposa!
L'estimada que jo tinc
és a l'altra part de l'ona.
Una nau que se n'hi va

lletra meva ja li porta.
Passarà tota la mar
amb tant d'illes i de monstres,
cels de foc i cels de fred,
amb la meva lletra closa.

On caldria jo mateix,
una lletra tota sola!
Tot seguit que la llegís
en seria tremolosa.
-Blanca sou com el paper
i un sol mot teniu al rostre:
vós vinguéssiu a la nau,
que seríeu la resposta.


Josep Carner. Poesia, 1992

Ed.: Jaume Coll Llinàs

Música de serenades

Música de serenades
que cantes pel carreró
contes d'amor i de fades,
mentre t'escolta un llantió.

Tu sola despertes del son.
les belles, sense laments.
Minyones de tot el món,
somiant, et senten contentes.

No importa que sigui un violí
o una guitarra qui canti,
perquè tu ets sempre allí,

i no te canses de contar
rondalles d'amor, de fades.
Música de serenades!...



Antoni Bal·lero de Càndia, dins,

La tercera illa : poesia catalana de l'Alguer (1945-2013), 2013
Ed. Joan-Elies Adell

Intemporal

Agenollats davant el mar,
sobre l'areny fangós,
vam descobrir la llarga solitud
i el gest cansat de cada onada.

Havíem vist com conspiraven
-fidels amics-, la llum del cel
i l'esbufec profund de les gropades
i havíem escoltat la veu del tro
esbadiant l'ordit de la tempesta.

I trobàrem petxines sense rostre
amb la perla del somni encara viu.
L'onatge vigorós ens duia escates
de peixos oblidats, d'oceans lliures
on el desig s'incuba en fons marins.

Despullat, el teu cos era un jardí
de neu salada. I vam tastar l'amor,
emmetzinats de sol, ingràvids,
deixant que el vent hostil
ens eixugués la pell a esgarrapades.

Després, assadollats, ens adonàrem
que els peixos se'ns morien a les mans:
trencadissa de somnis en mar brava.

                        II

La garbinada esdevenia un himne
brunzint des d'un sud àrid. Les gavines
munyien els mugrons de les onades
i fugien trencant el contrallum.

Embolcallada amb sal, la llum
s'estovava buidant-se de clarors.

L'horabaixa comença a esborrar els blaus.
T'asseus a observar el trànsit de les ones
i altres esclats que et porta el vent.

Camí del sol,
cap miratge ni engany.
Atenys la nit damunt l'areny, i penses...



Tercer premi 1998
Joan Mercader i Sunyer
Olot


Tres anys de poesia marinera. 1999

Direcció: Vicenç Roca i Garrigó

Il·lustracions: Joaquim Budesca

Institut Setmana del Mar. Vilanova i la Geltrú