Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.
Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.
Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008
Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.
Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.
Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008
Temps que guareix.
Benignitat que acull
la llum i l'aigua.
De: Haikus de l'Arsenal : un migdia a Marsella
Vinyet Panyella, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Cau la nit
i tot sembla foscor.
Però,
de sobte,
una espurna
i a l'horitzó
de llevant
esclata una llum
diminuta, ínfima,
gairebé insignificant.
I arrenca
una albada
on tot serà possible.
I la vida; el regal.
Xon Belmonte Mateu. De ser i d'amar (2000-2022) : poesia. 2023
Il·lustracions: Remei González Cara
Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
descans.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019
Des d'un nèctar silent
pren embranzida.
De la fondària al cel
fa la bastida.
Dins la foscor, l'arrel
xucla la crida
que ha d'envoltar de llum
la nova vida.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
més feliç que els uns i els altres és el qui encara
no ha nascut.
ECLESIASTÈS, 4.2
Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.
Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.
Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.
Jo no podria ser-ho.
Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002
La vida és l'única manera
de cobrir-se de fulles,
agafar aire a la sorra,
elevar-se amb les ales;
ser un gos,
o acariciar-ne la càlida pell;
diferenciar el dolor
de tot allò que no ho és;
cabre dins dels esdeveniments,
vagarejar per les vistes,
cercar el més mínim dels errors.
És una ocasió excepcional
per recordar una estona
allò de què s'ha parlat
quan el llum no estava encès;
i per ensopegar amb una pedra,
ni que sigui només una vegada,
quedar xop en alguna pluja,
perdre claus a la gespa;
i seguir una espurna amb la mirada;
i desconèixer incessantment
alguna cosa important.
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»
Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.
Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.
Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.
Audre Lorde
Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba
Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61
Aquí es separen els camins:
un planeja damunt del llac,
l'altre s'endinsa bosc amunt;
un transita a plena llum,
l'altre pel buit de la penombra;
un escolta el brunzir de l'aura,
l'altre un immòbil silenci.
Oh, si pogués desdoblar-me
i caminar per l'un i l'altre.
56
Remo Fasani. Novenaris. 2020
Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile
Text en català i italià
allà on fa mal en la vida
amb tocs successius
no és la mort
sinó la mobilitat de la llum
el do que tenim d'agreujar la bellesa
Nicole Brossard, dins,
Poetes quebequesos: antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001
Traducció d'Anna Montero
L'instint del córrer de la llebre,
l'aquí romanc de les arrels,
el cop del riu contra les pedres,
la llum i el foc del sol-solet...
Serem això i la primavera
que mira al fons dels ulls l'hivern,
sense que res la faci témer
perquè sap bé que al final venç.
Roc Casagran. L'abraçada que. 2022
A Joan, Maria, Jordi i Panayotis
Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
i les pedres serenes han ofert la collita
dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
taronges i llimones més que màscares d'or
i pel mar on el guaita esperà l'arribada
de les còncaves naus, només al lluny ancora
un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
assolellat em lliura un intacte tresor:
l'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.
Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990
Notes com ressona el raig a la pell?
Com vessa la llum pels cabells encesos?
És la força de la primera xera,
navegant un sol que tot just s'esbossa,
ara que floreix l'escalfor més lenta.
Neix a l'alba i llisca fins al capvespre,
suspesa en l'aire. Present en la mirada.
Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014
Pròleg de David Castillo.
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013.
Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.
Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985
Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,
com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;
tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,
si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.
Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984
Adaptació de Josep Pedrals
Dia Mundial de la Poesia 2023
El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.
Li concedeixo el dia.
Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.
Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.
Marieke Maerevoet, dins,
Un pont de versos. 2017
Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.
Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.
Il·lustracions de Mercè Espiell.
A la memòria dels meus pares, amb agraïment
Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura
i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!
no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.
Josep Piera. En el nom de la mar. 1999