Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila

De com s'aprèn

De com s'aprèn -i s'aprèn en silenci-,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminós
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa.



Miquel Martí i Pol, dins,


Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura. 1997. 

V. 4. De Maragall als nostres dies, 2a part. P. 982

Maria Àngels Anglada

L'autora sempre volia assolir una síntesi major.

Una síntesi  major entre la cara fosca i lluminosa

de la vida humana; entre el passat i el present;

entre entorns naturals, rurals i urbans; entre

paisatges distants; entre elements lírics, 

dramàtics i èpics; entre la vida i l'art...

Fragment del pròleg.

Pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams, dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Un raig de sol

Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn 
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran 
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.



Glòria Fandos, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog. 2009

Indicis d'altres moments

Indicis d'altres moments,
llum que ara es concentra
damunt dels malves,
del rosa i el roig viu
dels geranis al balcó
i d'aquell, més esponerós
encara, blanc, lluminós.

Un repte contra el polsim
negre, que s'alça de l'asfalt.
Com el meu desig intens
de viure.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Pr.: Oriol Izquierdo
Il:. Roser Bru

L'amor arriba com arriba

A vegades és una festa de rialles i de desinhibicions. 

A vegades és una passió que ens corseca i que 

ens maltracta. L'amor no és únic. Ens ho hem de dir 

sovint. I si el volem fer durar exigeix un esforç.

Bona és la prudència i les raons de la seguretat. 

Però hem vingut a aquest món a equivocar-nos 

només per trobar la satisfacció d'haver-la encertat 

encara que sigui un lluminós dia de la nostra vida.

(Fragment)

Joan Barril. Sobre l'amor, 2007
Ed.: Anna Vilà

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir

amb certa negligència. No puc dir el teu nom.

No és un desig tan sols sexual, conjugal.

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.

És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia al carrer. 1977

Primavera inquieta

Ferida, s'encongeix l'ala d'abril,
i l'arbre verd suau i el de flor encesa
deixaten llur color dins l'escomesa
del vent i de la pluja, fil a fil.

No hi haurà sota un frec alt i gentil,
demà, fulla apagada, flor malmesa ;
ans poarà el jardí clara riquesa
del que és avui cel aspre i pes hostil.

Un brum d'or a la copa més florida
insistirà nombrós. Serà la vida
oberta i lluminosa com un vol.

I restarà darrera la mirada,
melangiosament al goig alçada,
un cor amb vent i pluja, i trist, i sol.

Marià Villangómez. Antologia poètica. 1969

Pròleg de Tomàs Garcés

No em deixis sola

De la mare recordo a la infantesa

el seu perfil obscur de vores lluminoses,

gestos suaus i so de veu tranquil·la.

La por de perdre-la va anar ennegrint

el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum

que ja fugia pel terror dels contes.

Mare: no em deixis sola. On deus ser?

I escolto el vent al bosc.

Penso si sentiré la meva filla

quan escoltant els arbres també digui:

mare, no em deixis sola amb aquest vent.

Joan Margarit. Estació de França. 2006