Paraula

La paraula refà
un món perdut. Conjura
ombres, ecos somorts,
i els eleva a presència
immediata. Tornen
els cossos que estimàvem
ーamb una lluïssor
d'aigua enllunadaー, els dies,
trenats, en el record,
com gallardets als pals
d'una nau fugissera...

Poesia: misteri
d'uns mots, que afaiçonem,
amb delit, en la calma
nocturna, noms que tenen
l'encant pur de la forma

o ーcontrapunt secretー
el ritme de la música...
Ambigua descoberta
de l'amorós designi
d'uns cossos, que abracem,
nus com l'aire, en la festa
dels somnis, raïm negre,
òrfic delit, paraula!

Jordi Pàmias, dins,

Llanterna màgica : antologia poètica. 2016

Selecció de Carlota Casas i Pep Paré

Il.: Carme Solé Vendrell

Llavors

 "If you're looking for love, honey, I'm tougher than the rest"
                                 Bruce Springsteen

Llavors devia tenir dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava al 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.

Daniel Ruiz-Trillo. Suaus. 2019

Cau la pluja

Cau la pluja sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.

Joana Bel. A la nit, el bosc belluga. 2005

Il·lustracions: Mabel Piérola

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg

L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.

De Àmbit de la llum

Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

En aquest poema jo no hi era

En aquest poema jo no hi era,
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llangardaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.

Adam Zagajewski. Terra del foc, 2004

Tr.: Xavier Farré

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano

com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,

al bell mig, descansa la bola fosca de la música.

La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües

perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.

Millor que estudiés llengües.

La música sempre serà en un altre lloc,

inassolible, sempre a casa dels altres.

La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,

però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres

                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,

una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,

                    imatges,
només el món.

De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

L'últim quartet

                                                                               Beethoven

Un intent repetit d'alçar el vol; un debatre's amb fúria contra 
l'hostilitat de les coses; un decantar-se cap a una tendresa que 
retorna des de temps remots; una necessitat de calma des de
la qual recrear amb insòlita minuciositat la història d'un amor
efímer..., quan l'edat et fa sentir per damunt i alhora immers 
dins una forma que se t'ha donat i se't torna a donar. Què es
tracta, en el fons d'aconseguir? Que s'imposi una única cosa
amb una força única: la música.




Feliu Formosa. Papallona de l'ombra. 2017

Il·lustracions:  Albert Novellon
Pròleg: Àngels Marzo

La realitat demana

La realitat demana
que també això sigui dit:
«La vida continua.»
Ho fa a Cannes i a Borodinó,
al Camp de Kóssovo i a Guernica.

Hi ha un assortidor de benzina
en una placeta de Jericó;
a la Muntanya Blanca, hi trobareu
quatre bancs pintats de nou.
Circulen les cartes
de Pearl Harbour a Hastings,
passa un cotxe de mudances
sota l'esguard del lleó de Queronea,
i als boscos frondosos pròxims a Verdun,
s'hi atansa solament un front atmosfèric.

N'hi ha tant, de Tot,
que el No-Res resta prou ben dissimulat.
Dels iots amarrats a la dàrsena d'Àctium,
n'arriba una música
i a les cobertes assolellades hi ha parelles que ballen.

Passen tantes coses contínuament,
que han de passar pertot arreu.
On hi hagi pedra sobre pedra,
hi haurà un carretó de gelats
assetjat de criatures.
On hi va haver Hiroshima
torna a haver-hi Hiroshima
i un gran assortiment
d'estris d'ús quotidià.

No està mancat d'atractius aquest món terrible,
ni tampoc d'aurores
per les quals pagui la pena de llevar-se.

L'herba és ben verda
als camps de Maciejowice,
i damunt l'herba ーcom és costumー:
la rosada transparent.

Potser no hi ha altres llocs llevat dels camps de batalla,
els que encara es recorden,
els que han quedat oblidats,
boscos de bedolls i boscos de cedres,
neus i sorrals, aiguamolls irisats,
i la fondalada d'una negra derrota
on, en un moment de sobtada necessitat,
avui hom s'ajup darrere un matoll.

Però i, de tot això, ¿quina moralitat en raja? Potser cap.
Allò que raja de debò és la sang, que aviat s'asseca,
i sempre el doll d'algun corrent, i potser un núvol que passa.

En les tràgiques afraus
el vent els barrets dels caps arrabassa,
i no hi ha res a fer:
ens fa riure l'espectacle.



del recull Final i començament, 1993


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Primavera del Ter

Éssers feliços animen
el curs de l'aigua profunda.
Ran de la riba m'inunda
la lluor de l'herba humida.

El sol del dia s'emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l'agost.
Estic sol mirant la vida.

Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se'm fa taula,
universal mare terra.

Tot és i tot m'alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.

Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l'hora dels homes.


Segimon Serrallonga, dins,

Poemes de capçalera, 2016

Ed.: Miquel Pujadó

Cançons per a la gent

Deixeu-me fer cançons per a la gent,
cançons per als vells i joves;
cançons que desperten com un crit de guerra,
allà on es canten.

No per a l'estrèpit dels sabres,
ni per a la carnisseria, ni la guerra;
cançons per a commoure els cors dels homes
amb més vida.

Deixeu-me fer cançons per als cansats
per la febre i ànsia de la vida,
fins que els cors es tranquil·litzen
i els fronts aclaparats d'inquietuds se n'obliden.

Deixeu-me cantar per als nens,
abans que els peus no els vagaregen,
dolços himnes d'amor i deures,
per avançar pel camí de la vida.

Cantaria per als pobres i vells,
quan les ombres els enterbolisquen la vista,
de les brillants i assossegades mansions,
on no cau mai la nit.

El nostre món, tan gastat i exhaust,
necessita música, pura i forta,
per a callar el xerric i la discòrdia
de l'aflicció, el dolor i la injustícia.

Música per alleujar les penes,
fins que la guerra i els crims cessen,
i els cors dels homes, entendrits,
envolten el món amb pau.

________________________________

Let me make the songs for the people,
Songs for the old and young;
Songs to stir like a battle-cry
Wherever they are sung.

Not for the clashing of sabres,
For carnage nor for strife;
But songs to thrill the hearts of men
With more abundant life.

Let me make the songs for the weary,
Amid life's fever and fret,
Till hearts shall relax their tension,
And careworn brows forget.

Let me sing for little children,
Before their footsteps stray,
Sweet anthems of love and duty,
To float o'er life's highway.

I would sing for the poor and aged,
When shadows dim their sight;
Of the bright and restful mansions,
Where there shall be no night.

Our world, so worn and weary,
Needs music, pure and strong,
To hush the jangle and discords
Of sorrow, pain, and wrong.

Music to soothe all its sorrow,
Till war and crime shall cease;
And the hearts of men grown tender
Girdle the world with peace.

1895
Frances Ellen Watkins Harper, 


dins el llibre de poesia:
L'ànima de les negres : poesia de dones afroamericanes dels segles XVIII i XIX, 2005
Tr.: Ángeles Carreres
Ed.: Carme Manuel i Cuenca

Parlem de fondalades

Parlem de fondalades,
de simes que ens esperen,
de pous exactes, tèrbols,
de mares que no volen...

Parlem de minuts trèmuls,
de forques a l'espera,
de música que s'alça
des d'un ventre que mor
i que sabem benèvol.

Parlem, parlem... Diem
que la llum fagocita,
que esdevenim, amb temps,
més lleugers, més il·lustres, molt més sants.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

A una ciutat de tu

A una ciutat de tu, estic amb tu,
just com una nit d'agost
llunera, en una acollidora cala, marbanyada, esguardava el teu son,
la desgastada i desllustrada fusta del tocador
atapeït dels nostres raspalls, llibres, flascons a la llum de la lluna
‐o en un hort de boirina salada, estirada al teu costat
esguardant el capvespre rogent per la porta mosquitera de la cabana,
Mozart en sol menor al magnetòfon,
adormint-nos amb la música de la mar.
Aquesta illa de Manhattan és prou ampla
per a les dues, i estreta:
puc sentir el teu respir aquesta nit, sé com jaus
cap per amunt, mentre la mitja llum et perfila
la generosa i delicada boca
on pena i rialla dormen juntes.


Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976). 2019
Tr.: Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni

Activitats per a escriure i recrear poemes

Volem ajudar a descobrir que l'acte d'escriure
es pot convertir en un plaer, en una activitat
divertida de jugar amb la música i el ritme
de les paraules, o en un moment de compartir
pensaments i emocions i de sentir-se lliure
per a poder expressar i comunicar la riquesa
del món interior de cadascú.




(Fragment)


Anna Ballester. Poemania, 2009

Tercera topada

Hi ha la maqueta d'una barca
penjant com una ala ferida.
Una llum d'hivernacle marca
la biblioteca reflectida.

Ahir els cavalls, el ganivet,
els juraments en revoltim...
tot se'm va fer exageradet,
com si parodiéssim un crim...

Sabria... Llàstima, de poc...
Però el confort, de to viril,
m'ha demostrat que un bar no és lloc
per converses d'aquest estil.

Vosté se n'acaba d'anar,
un cigarret, Shakespeare obert...
Els Sonets! El món és tan clar,
amb música d'un març incert!

Tal com el sol de primavera
desfà el brodat de neu pel mig,
així la joventut primera
fuig per les vies del capritx!



Mikhaïl Kuzmín. Un peix esquerda el gel, 2019
Tr.: Arnau Barios
Il.: Lluís Gay

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

L'afinitat

Dotada per la música,
cerca el ressó i el troba
en veus que preludien
els moviments interiors
que en cada platja onegen.
La seva oïda capta
el so de les petites coses
que tènuement respiren,
i el recorda amb amor.
Cada nota que escriu lliga amb una altra
i, en rítmica cadència,
dansen conjuntament en l'harmonia.
Afina bé les cordes
de l'instrument que polsa
i agermana amb respecte
el to major, d'exultant plenitud,
amb el menor, que trena l'elegia.
Esborra interferències
i composa períodes
on pauses i silencis
donen impuls al ressonant cantàbil.
Amb arpa o clavicèmbal,
violoncel o flauta,
al calze de les mans,
dins preludis o fugues
que abasten les més altes melodies,
va obrint-se pas a dintre
dels que pensen com ella.
L'Afinitat coneix totes les notes,
els secrets i els tombants
d'aquella música
que trenca les distàncies,
atura el temps
i fa que els homes siguin,
per breus instants, com àngels.

                      Març 1971



Montserrat Vayreda

Poemes de Montserrat Vayreda. 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

ALBA DE FERRO

...
Però és bona la son
que venç els cossos cansats i prepara l'esperit
per a l'aparició universal de l'aurora. Encara
el plor podria dreçar-nos com les joves fulgors
dels déus de Sicília. Però no sents
com les muntanyes verdegen?  Sóc al bell mig
de les planes flamenques i sento
com bramen les vaques cerdanes, com brollen
fontanes reals dels Muixerons fins a Gréixer,
com s'alça la mar davant de tot Catalunya.
Hi sóc més real que amb el cos que em fa home
sense homes. Vora el riu dels meus pares
revisc tot sencer, sense perdre'm, però
ni una mica: tinc ferro i granit i raïls,
fabricats, ajustats i deixats per mà d'home.
D'aquí estant m'allargo a la tarda primera,
entre amics i el cristall, tan real, de la música,
i a les altres tardes creixents, i ta mare
servint pa amb tomàquet

———————————————————

Mais le sommeil est bon
qui vainc les corps lassés et prépare l'esprit
à l'apparition universelle de l'aurore. Le pleur
pourrait encore nous redresser comme les jeunes éclats
des dieux de Sicile. Mais ne sens-tu pas
les montagnes verdoyer? Je suis au beau milieu
des plaines flamandes et j'entends
beugler les vaches cerdanes, jaillir
les fontaines réelles des Muixerons jusqu'à Gréixer,
comme la mer se soulève devant toute la Catalogne.
J'y suis plus réel qu'avec le corps qui me fait homme
sans hommes. Au bord du fleuve de mes parents
je revis tout entier, mais sans me perdre
d'un pouce: j'ai du fer et du granite et des rails,
fabriqués, ajustés et posés d'une main d'homme.
D'ici je me penche vers l'après-midi premier,
parmi les amis et le cristal, si réel, de la musique,
et vers les autres après-midi grandissants, et ta mère
qui sert du pain à la tomate


(fragment)

Tr.: Annie Bats

Choix de poèmes


Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 79

1953

El dia aquell que vas furtar la rosa
i corries abans que pogués enxampar-te algú,
per primera vegada
creixies.
I vas sentir per primera vegada
el calfred de la seua mà en la teua.
Qui era ella...?
Només sabies aleshores
que eren vells contes convinguts
els Reis Mags i l'home del sac.

Allò fou el primer revolt del teu sender
o el primer moviment d'aquest vinil
que com totes les músiques
s'acaba en solc segur.
I aquell dia triares de per vida.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 85, p. 46

Poesia. Música de l'ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s'expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l'ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l'ànima, teixida amb paraules.



Rosa Fabregat


Dia Mundial de la poesia 2019

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba