Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.

VIII. Les historiadores

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

amor

amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans

amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat

Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda

APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.

Maria Callís, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau

-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

Mare i infant

És perquè ha estat enamorada
  —matins d'ahir— 
que té la cara enriolada:
  «Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
  falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
  que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
  del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
  i un cel segur».

De Sempre i ara.

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba

Font de pastor

La vella filava
la font de pastor,
quan la neu rajava
tot era claror.

Preludi de vida!
Sagrat naixement!
màgica florida
de la flor d'argent!...

I l'aigua rajava
feta caritat
per al qui trescava
tot assedegat.

Rajava tranquil·la
i us deia: —Beveu!
que la vella em fila
per al qui va a peu!...

I un s'agenollava,
ple d'encantament,
i amb la mà copsava
la gran flor d'argent.

Joan Maria Guasch, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Podries...

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país

fora casa teva,
i diries «sí»
en una altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser;

potser, més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...

Tindries amics
i jocs d'altra mena;

duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,

o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això, pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,

fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.

Podries. 2017

Poesia de Joana Raspall

Il·lustracions d'Ignasi Blanch

L'amistat

Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.

I la teva màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.

I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.

Escoltes?
Senc les teves mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.

I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...

Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera. 1999

Finalista al premi de poesia en català
al Certamen Literari de la Universitat Politècnica de València.

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.

An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021

poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

L'arbre de l'esperança

En un prat d'argent molt clar,
hi ha l'arbre de l'esperança;
ningú hi arriba amb la mà,
amb els ulls tothom hi alcança!

Hi passa el vent suaument,
i gotes fines hi plouen;

de tant amorosiment
totes les fulles se mouen.

Les arrels eixint a dolls
totes s'han fetes rebolls
qui no volen ésser esclaves.

Tot l'arbre somriu d'un cant,
i les branques pugen tant

que al capdamunt ja són blaves.

Josep Carner. Llibres de sonets. 1991

A cura de Jaume Aulet

Elogi de les coses

Vosaltres, totes, coses d'aquest món,
mai us coneixeré completament.
Sempre ens aparta un dolç astorament
i les que amb tot aquest cor meu us don,

aquestes mans, mai us agafaran.
El que els emplena dobla llur buidor
i sols feixugues una a l'altra es fan
amb la seva pura adaptació.

I els ulls veuen, encara que coberts,
aquesta poma i aquest gerricó
i el llibre, l'horabaixa, en el balcó,
més tendrament que quan estan oberts.

Peter Gan,

pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Llegir mirades

Quan vingues necessitaré una alenada,
un tu amb mi, un jo amb tu.
Un dibuix als llavis
que descongestionen els ulls cansats,
els tancaré per a que m'interrogues nua
i puguen ser les teues mans
teles transparents per protegir-me.
Et respondré cada pregunta,
obriré la mirada
i entendràs com t'estime.
No buscaré la veu de les paraules,
tot resta escrit en el tacte
des de les mans als ulls.
Si no t'ho dic,
toca'm i perd el temps mirant-me,
toca't, soc una carícia als llavis,
i també espardenyes
                      brutes i cansades.

Lorena Cayuela, dins.

Estels de paper : mostra poètica. 2012. P 138

Això passava a la tardor

Això passava a la tardor i els mots
no delataven cap ruptura.
No podia sinó fer una tarda benigna
perquè cap gest no fos
desmesurat o estèril.
Deies: Que lentament es pon el sol
i com pella la nit entre les fulles.
I callaves després.
Assaborir el silenci és una molt
discreta forma d'estimar. Les mans
que dibuixen paraules,
i els ulls solars, i el bleix tan pròxim.
Ja no caldrà, des d'ara, que tornem
a mirar més enrere.

Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps. 1972

Agraïment

L'arc de les celles, que tot just es formen, dibuixa una bella cúpula
a l'aire. La sosté el borrissol dels àngels que guarden l'accés al
llenguatge. Sols hi rivalitza la destresa d'una ballarina muda. Verbs
imperfectius: com una neu verda que per primer cop ara mires.

Mentre cobreix els cims que has travessat en un instant. Com un
cometa que espurneja d'un cos a un altre. Les teves mans, insegures,
abracen ja tot el planeta. Poses un interrogant al misteri de la lluna.
Desconeguda per als vianants, ets do immortal per a mi: del contacte

de dues llengües creix la teva voluntat. A tot el que ve respons
amb tendresa, com un viaducte que gosa estendre's de mare a filla.
Converteixes agnòstics, car ho reconeixen: el cel, cosit de llampecs,

és més bell que un camp de fajols. A mi també m'ha colpit. Acabada
de rentar, te'm vas revelar: com una paraula que roman. Ho confesso
t'agraeixo que em guiïs, segura, per les contraccions i dolors del part.

Aleš Debeljak. La ciutat i el nen. 2006

Traducció de Xavier Farré
Text definitiu de Simona Škrabec i Jaume Creus

Deixat anar

Hi ha dies amb gargots
furtius entre les pàgines
nits de folis en blanc
que cerquen elegies
i de tranuita els mots
com signes eminents
calen en pensaments
embriacs i fugissers
que la mà no reté
a l'hora de tancar-los
en un full de paper.

Ester Xargay. Desintegrar-se. 2019

Epíleg de Margalida Pons

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018

Amistat

Forja de cadena
tants anys confegida,

regust d'algues i salabror
en un mar de bonança.
Cap desventura
pot separar
l'amistat que creix,
el somni
d'uns mans encaixades,
d'un crit fidel
fins que se'ns emportin.

Albert Pera, dins,

14è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol. 2003

Infant

Prop teu, infant, la nit
de desembre constel·la
el seu fred i tenebres
baixes.

Una fada d'argent
et guarda de la por
que mou l'única fulla
de l'arbre.

Amb l'esguard faig florir
l'ombra del teu bressol.
La nit benigna plora
la neu que no fa caure.

Ve l'estel de cotó
que el teu front necessita.
Rodolen pel silenci
boletes de mimosa...

Brilla a les meves mans
el menut colibrí
del teu somrís...

Oh infant teu i meu!

Agustí Bartra. L'arbre de foc. 2015

Ed.: D. Sam Abrams

Pleniluni

Entre les mans em creixia el seu rostre.
I fou la meua pau
sentir que ser mortals és la presència
atzarosa de dues galtes tèbies
en pleniluni d'un instant
submergit als palmells.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007