Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mares. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mares. Mostrar tots els missatges

30 d’abril 2021

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.

Jordi Pàmias, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

26 d’abril 2021

Enversar

              A la tieta Teresa Grau Nadal de Torà


Cercant el teu tarannà amistós
i moltes fonts d'inspiració
la fermesa de les plantes
alegre i enyorada, riallera.

Versos lliures i cançons
lliris d'aigua, canyissars
gran destresa maternal
estimada i recordada


Teresa Grau Ros


24 de gener 2021

Menarquia

En record d'Adelaide Khotatso Matima (nascuda Chalo)
Inspirat en el poema de Dominique Christina, El Poema de la Regla


Després de més de dues dècades
Estic aprenent a sagnar
A girar els malucs cap al dolor
En una dansa eròtica invisible

De menuda em sagnava a sobre
Massa espantada per demanar ajuda
Les pastilles em van portar
Pel corrent cabalós de l'adolescència i la joventut
Amb tampons, analgèsics i anticonceptius
Creia que havia conquerit el meu cos
Connectat sencer el tot esclafat en una caixa
M'he passat els meus dies més fèrtils
Fent perdurar la sang, l'amor i la vida
Plantant boscos dins testos
Canalitzant oceans dins d'autopistes
Fent-me més fàcil de menar.

Amb precisió meticulosa
El desert m'està trencant
I desfent més
Del que les mares de què he vingut
Poden comptar amb totes les nostres mans
Pàgines i pàgines escrites amb sang
Espargida a les cares de nadons nounats
A llindars amorosos de tortura i èxtasi
On hi hem entrat totes
I mai hem après com sortir-ne

La meva àvia
Descloent portals ennoblits
Perquè les dones poguessin triar
Si els seus cossos
Farien o no més cossos
Que els demanaven els marits i la cultura
El matrimoni i la servitud
Incomptables boques esbatanades amb afany de temps
La carn fermada del futur d'una dona

Després d'una tribu de criatures i un marit faldiller
La meva àvia va donar a altres l'oportunitat de no ser ella
Si pogués esborrar tots els anys trencats
Em preguntaria com deu ser una vida mesurada en ventres
Em preguntaria si els ventres de mil dones
Poden formar un cor a les seves orelles
Que canti cançons de mort recurrent i supervivència
On ella s'hi replega quan no pot suportar el present

Preguntaria pel corredor inflat i carmesí
Que hi ha entre aquí i el més enllà
Pel que va dir abans de mirar el centre immortal d'una dona
O per com ella i les seves incomptables pacients
Confiaven en els seus ulls ferms i les seves mans, en silenci

El dolor ens fa flexibles
Ho aprenem així que deixem
Els escuts daurats dels cossos de les nostres mares
Lluitem per la vida abans del primer alè

Els ventres poden ser llegits com els palmells i els ossos
Als primers cops de cap del naixement, caient en picat
La meva àvia hi veia l'encanteri cruel
De la seva era vivint eternament
Va veure els traumes que heretaríem
Abans que tinguessin etiquetes
Va veure monstres mirant els seus fills de fit a fit
Amb somriures de saliva
I va ensenyar la seva única filla a comportar-se
I com que la meva mare mai no ho va fer
Jo mai no vaig haver de fer-ho
Li preguntaria a la meva àvia
Si les dones que van abocar-se a mirar la vall infinita
Estaven esfereïdes o meravellades pels presagis
De les dones que algun dia s'arrossegarien 
Fora d'ells cap a vides que els pertanyessin.

Lebo Mashile


Tr.: Míriam Cano

一一一一一一一一一一一一一一一一一一一一

Menarche


In Memory of Adelaide Khotatso Matima (née Chalo)
Inspired by Dominique Christina's poem, The Period Poem


After more than two decades
I am learning how to bleed
To rotate my hips to the pain
In an invisible erotic dance

As a child, I bled all over myself
Too scared to ask for help
Pills carried me through
the heavy flow of my teens and twenties
with tampons, pain killers, and birth control
I believed I had conquered my body
Plugged the whole
Squashed totality into a box
I have spent my most fertile days
Enduring blood, love, and life
Planting forests in pots
Channeling oceans into freeways
Making myself manageable

With painstaking precision
The wilderness is breaking me
And undoing more
Than the mothers I have come through
Can count on all of our hands
Pages and pages written in blood
Smeared on the faces of newborn babies
On loving doorways of torture and ecstasy
Where we have all entered
And never learned how to leave

My grandmother
Unlocking dignified portals
So women could choose
Whether or not their bodies
Demanded by husbands and culture
Marriage and servitude
Innumerable mouths agape craving time
The knotted flesh of a woman's future

After a tribe of children and a philandering husband
My grandmother gave others a chance not to be her
If I could wipe away these broke years
I would ask what a lifetime
Measured in wombs looks like
I would ask if the wombs of a thousand women
Create a chorus in her mind's ear
With songs of recurring death and endurance
Is this where she retreats when she cannot bear the present

I would ask of the swollen crimson corridor
Between here and the afterlife
What did she say before peering into the immortal core of a woman
Or did she and countless patients
Rely in silence on her steady eyes and hands

Pain makes us supple
We know this as we leave
The gilded shields of our mother's bodies
We fight for life before we breathe

Wombs can be read like palms and bones
In the head first freefalling fits of birth
My grandmother saw the cruel sorcery
Of her era living endlessly
She saw the traumas we would inherit
Before they had labels
She saw monsters staring at her children
With saliva smiles
And taught her only daughter how to behave
And because my mother did not
I never have to
I would ask my grandmother
If the midwives who peered into her infinite valley
Were terrified or delighted by foreshadows
Of the women who would one day crawl
Out of them into lives of their own


Lebo Mashile, dins,



XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2019

Traducció: Míriam Cano

Direcció: Mireia Calafell i Àngels Gregori

24 de desembre 2020

Claror

                                  A la mare


Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.


Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009
Pr. i notes: D. Sam Abrams

23 de setembre 2020

A la meva mare

A la meva mare
li dec el sentit, la riquesa
de la llengua. I el cant.

Al meu pare,
l'estímul cap a la cultura.


Maria Mercè Marçal


Fundació Maria-Mercè Marçal - Biografia

30 d’agost 2020

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta
quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015

Edició: M. Carme Codina i Contijoch

25 de juliol 2020

Blanc, vermell i verd

A través de la finestra veig els nens bleixant
d'un lloc a l'altre, contemplo com la nevada
va deixant un horitzó fred i monòton arreu,
esborra camins i la casa es torna una adreça
remotíssima. Ara, apostat rere els vidres, puc
connectar algunes coses. Recordo la primera
vegada que vaig veure nevar, un hivern llarg
i cru, l'hivern abans de venir a viure al poble.
El pare feia passatemps i la mare preparava
pa de pessic i atiava el foc. Aleshores tenia
sis o set anys i em vaig organitzar: botes verd
militar, anorak vermell, una pala i un cubell,
calia fer sortir altre cop el verd sota els peus
encara que fos una tasca impossible. Llavors
no sabia que això volia dir escriure un poema.


Raimon Gil, dins, 

Reduccions : revista de poesia, maig 2007, núm. 87, p. 34

30 de maig 2020

Matinal

  Jo vull llevar-me ben d'hora,
que això em fa content el cor;
de bon matí és més dolç l'aire
i respirar-lo és conhort.
No cal pas que ningú em cridi,
que tinc tres senyals prou bons.

   El sol ixent ve a avisar-me
a través del finestró,
minsa fusta que s'arbora
amb rogenques resplendors.
Ensems del terrat m'arriba
el parrupeig dels coloms.

   I de la sala de casa
venen flaires i renou;
és la mare, matinera,
que hi posa un gerro de flors
amb brots d'herbes oloroses
que ella ha dut del nostre hort.

   Són perfums dels que jo estimo,
el del marduix el millor.
Hi ha tres senyals que em desperten:
sol i coloms i sentors.
Quan aquests senyals m'avisen
comença per mi el nou jorn.


                   Montpeller, 29 de gener del 1946


De Llibre dels records. 1. Records d'infància i de joventut



Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

09 de maig 2020

Parlem de fondalades

Parlem de fondalades,
de simes que ens esperen,
de pous exactes, tèrbols,
de mares que no volen...

Parlem de minuts trèmuls,
de forques a l'espera,
de música que s'alça
des d'un ventre que mor
i que sabem benèvol.

Parlem, parlem... Diem
que la llum fagocita,
que esdevenim, amb temps,
més lleugers, més il·lustres, molt més sants.


Ivan Brull. Escala de grisos, 2019

03 de maig 2020

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis to jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

30 de novembre 2019

Aquella altra paraula

Aquella altra paraula
que no era dual
ni mirall de guerrer ni reacció
que no era filla mare esposa nena dona àvia
algú-nosaltres
i que no repetírem.


Anna Pantinat. Qui no s'anomena, 2018
Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2018

19 de novembre 2019

A la meva mare

Llegeix-los tu també, els poemes, mare,
per l'amor recordat, pel temps feliç,
i potser hi sentiràs altra vegada
uns peus petits corrent pel passadís.



Robert Louis Stevenson. Jardí de versos d'un nen, 2011
Il.:  Jessie Willcox Smith
Tr.: Jaume Subirana

08 de setembre 2019

La bona cançó

Lectora de poesia a La Setmana del Llibre en Català - Barcelona - 37a edició - 2019 - La bona cançó / per Teresa Grau Ros
La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta el pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!



Cèlia Viñas. Del foc i la cendra : poemes. 1953

27 d’agost 2019

Tota llengua

Tota llengua quan la respirem
     és breu com diem mare
              fins al retorn.





Nicole Brossard. I de sobte soc aquí a punt de refer el món. 2017
Traducció d'Antoni Clapés

22 de juliol 2019

Cançó de bressol

Per tu s'obren les roses blanques
i esfullen corol·les de neu
damunt el teu cos
tan petit i tan meu.

El bressol
               ple de sol
sempre et crida
                       a la llum i a la vida.
Jo soc una mare en florida
que lleva com arbre fruiter
                       el seu fruit primer.

Veig l'esclat exultant
                        de la carn de l'infant,
l'acotxo i el beso.

Sabem que l'hem creat
                     per amor, tan rosat
com una flor
descloguent-se.

El fill que bressolo a la falda
corona el meu somni més alt
i sé que el seu bleix
tan subtil i suau
és el goig i la clau
del meu cor.



Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

05 d’abril 2019

29-II La constatació

Tu, Mare Insubstituïble,
amb mi tens la prova
que una amputació
pot aprendre a avançar

i a independitzar-se.

Amb el meu fugir
de tu
t'he fet entendre
estrictament

la teva soledat.




Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pròleg: Eduard Sanahuja Yll

Epíleg: Lucia Pietrelli

03 de febrer 2019

Glorieta de vims

Glorieta de vims;
s'aboquen pels vitralls
els rosers en florida;
munió de flabells
vinguts d'arreu del món
enjoien les vitrines.
Envoltada de llum
dins de l'estança closa
una dona reposa
els peus sobre un escó.
Li germina en els ulls una alegria nova,
cada batec un parpelleig d'estels; estotja
dintre seu una promesa, l'habita
un repicar de cascavells.
Amb gest senyorial
desfà la trena flonja
d'acolorida mel,
destrena una recança:
            quan em mirin als ulls
                     els teus ulls diran mare.




M. Teresa Saladrigas. Patrimoni secret, 2005
Pòrtic: Melcion Mateu

02 de desembre 2018

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

24 de novembre 2018

Mercè

Mercè,
Palma m'és llunyana,
sóc lluny dels carrers,
lluny dels ametlers
i d'aquells carrers que clou la murada.

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil
de la casa clara,
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca,
i un frare balla
arran de teulada
esperant prendre el vol
cap al cel tan blau
faldilles enlaire.

Mercè,
taronges i flors damunt la taula,
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja,
les ones no em deixen, mumare,
allunyar-me'n massa.



Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge : pintures i cançons. 1998
Pr.: Biel Mesquida