Les historiadores

Digues la paraula història: veig
ta mare, ma mare.
Una llum sòbria, l'estiu ja ben acabat,
el llevant que gronxa les fulles, l'aigua que gira a la vora del carrer.

Tenen les mans plenes de paraules.
Una d'elles sosté el diari de ton pare amb la nota
escrita el dia que vas néixer.
L'altra els meus petits gargots rimats, les meves lletres fervents.

Abans que el poema acabi
ho hauran cremat tot.

Ara torna a dir la paraula. Convoca
la nostra illa, una història que calia explicar:
els patriotes que encara sagnaven a les litografies
quan vam néixer. Els que van escriure aquesta història
es van esforçar a posseir-la.

Però aquestes són les dones que vam estimar.
Guardianes de documents amb una tasca diferent.
Impedir que la memòria esdevingui història.
Impedir que els mots guareixin el que no ha de ser guarit.

Fa fred. La llum se'n va.
Ara s'agenollen darrere els seus hivernacles,
sota qualsevol arbre dels seus.

Les fulles s'alenteixen.
Totes dues posen un misto al paper. Llavors
acosten les mans a la flama.
Senten la primera mossegada del vent.
Fan blonda de foc amb les pàgines. Deixo d'escriure.

VIII. Les historiadores

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

La riera de Pedret

Mare, vaig a viure a Roses,
m'entristeixo terra endins.
No em doneu res: vull ser pobra
per anar a pescar a la nit.

De: L'Aplec de les Nyacres.

Carles Fages de Climent. Trena de set aigües. 2014

Edició, introducció i notes a cura de Jordi Pla Planas

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.

Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:

Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.

——————————————

La madre

E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.

Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Lletania de la mare

Tu, que donares el teu millor bes
                                      per fer-me possible;
tu, que sentires glatir ta carn jove
                                      del goig d'esperar-me;
tu, que sofrires la unglada roent
                                      del dolor de lliurar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que venceres l'horror de les nits
                                      de perill per vetllar-me;
tu, que cercares la vena del seny
                                      amorós per guiar-me;
tu, que deixares tot altre plaer
                                      pel plaer d'ajudar-me;
            BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!
Tu, que plorares d'orgull i de goig
                                      i volgueres comprendre'm;
tu, que fremires d'espant allunyant
                                      l'ocasió d'esgarriar-me;
tu, que pregares per mi reclamant
                                      tot un món per donar-me;
             BENEÏDA SIGUIS, MARE, BENEÏDA!

                                                             1963

De: Vivències.

Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Mare i infant

És perquè ha estat enamorada
  —matins d'ahir— 
que té la cara enriolada:
  «Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
  falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
  que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
  del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
  i un cel segur».

De Sempre i ara.

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

Mare

L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.

Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
              malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.

Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.

Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

Maig

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprarem llaminadures
i herbes collides al bosc
per curar-nos les malures.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Recerca

Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Pròleg d'Isidor Cònsul

Magnanimitat

El futur, sabedor que faltaríem a la cita,
va fer com la mare que s'adreça, lleugera,
a la sortida del parc, i quan els fills
que a saltirons l'encalcen, s'aturen -romancers-
per burxar la lluna que han sorprès dins d'un estany,
desfà camí i es queda amb ells.

Cèlia Sànchez-Mústich. Llum de claraboia. 2004

Carla

Perquè t'he vist
petita com un pèsol
a l'ombra d'una imatge.

Perquè he sentit
el teu batec nonat
a dins d'un altre cor.

Perquè m'has esbossat
un gest tentinejant
des del calze matern,
em sento artèria plena
a dins d'abre caduc.

                  Setembre 1998

Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú

L'hora que floria la carbassera al sostre de la cabana

És l'hora que surten les flors de carbassera
i s'enfilen al sostre de la cabana, al captard.
Quan la mare veu aquella flor,
que surt pel sostre de palla,

va a buscar aigua.

Aquesta flor tan blanca
és la flor de la mare.
La flor que ella coneixia tan bé
i que floria cap al tard.

En aquella hora de la flor
tot el que preparava: l'arròs blanc,
o el negre, tot era bo.

La flor que floria plàcidament.
Fins i tot el que quedava al fons del plat,
que en fèiem sopa d'arròs,
també era bo.

La flor de carbassera és la flor de la mare.

So Jong-Ju. Antologia poètica. 2017

Selecció, traducció del coreà, pròleg i notes
Hwang Seung OK i Hermínia Mas

La bona cançó

La bona cançó, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta ela pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!

La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet i el dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.

Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
La bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar!

Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. 1953

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.

Tomaž Šalamun, dins,

XXVI Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

Gemadet i ros

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Jacint Verdaguer, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

A la meva mare

Vós heu estat, oh mare, sol perenne
d'amor que ha preservat la meva albada.

Pogués jo ser del vostre lent capvespre
el fidel reconfort, la pau daurada!

1917

Pere Quart. Obra poètica. 1999

Edició i epíleg d'Helena Mesalles

Mar-Mare

La petitesa,
com l'univers empesa
cap als seus límits,
forja amb els seus contactes
formes d'amor a l'acte.

Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008

La meva mare

La  mare era sempre llunyana amb el pensament:

no era mai on jo era. Retornava
en un altre temps, a la vella casa
de les altes finestres, florentina.
Allí quan era nena
mirava el cel −el recordava
turquesa, lleuger. Aquell color
pastel havia romàs en el seu cor
amb una altra imatge de llavors,
−la seva− en un anunci de Nestlé.
L'any potser era el mil nou-cents tres.
Un muntatge: ella mateixa sanglotava
sense la xocolata que l'altra
nena sortosa
menjava tot embrutant-se la cara.

Anunci del malastre! I certament ella
sense plorar més, va tenir la sort
de ser sempre on no volia,
de no tenir allò que cercava
llevat del cel pintat a la ment,
turquesa, lleuger, aquell cel de sempre.

Bianca Tarozzi. Prima e dopo. 2000 ; tr.: Enric Bou

dins Reduccions : revista de poesia, núm. 91

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.

Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»