L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.
L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.
La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.
L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.
Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014
Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;
comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.
Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.
Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,
projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.
Ramon Farrés. El present constant. 2009
A tu
ulls clars...
de rutilant mirada,
grisor nacrada,
frescor de matí;
fulgurants estrelles
d'una nit molt clara,
promesa d'albada
i goig sense fi.
ulls clars...
ulls bonics de fons sense abisme,
claredat serena de mar amb repòs,
de blavor marina,
perla coral·lina
argentada i bella perfumada amb flors.
ulls clars...
que promet l'ànima bella
joliua poncella
a mig esclatar,
vels de glassa fina,
boira adormidora
que consoladora
el cor sap bressar.
1926
Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998
Gravats: Maria Mercè Insenser
Introducció de Joan Alemany i Moya
[Pròleg] de Rafael Argullol
És perquè ha estat enamorada
—matins d'ahir—
que té la cara enriolada:
«Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
i un cel segur».
De Sempre i ara.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013
Vindran altres paraules
que ens canviaran l'arena
i l'aigua de la platja
de llum en què vam nàixer.
Si ja no bat la mar
el silenci dels dies,
on deixarem els mots?,
en quins ulls la mirada?
Els estels niaran
en l'esbós del teu rostre
i al bell mig de l'espill
els llavis dels dos somnis.
Vicent Alonso. Cercles de la mirada. 1998
Un record-ungla
furga inclement
amb tardor en la mirada.
Tem les ferides
en la tornada inútil
a l'interior de les pèrdues.
Continue en el camí
netejant els pensaments.
Continue en el camí
dibuixant color en la mirada.
Continue en el camí
obrint badalls per al somni.
Continue en el camí
famolenc de tu, de vosaltres.
Amb temps d'arrels
espere en les paraules
mans-llavor
plena de matinades.
Antonio Martínez i Ferrer, dins,
Estels de paper : mostra poètica. 2012
escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.
No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.
El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.
Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.
Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020
21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors
Li pinto un antifaç a ma germana
de color verd de seda i plata.
Lluny del cartró i de la mirada
hi ha un senyor que pesca mots
fosforescents dins una bassa.
Ah! Unes ulleres per a llegir
pensaments! És en Brossa tirant daus
rere la màscara. El jardí del paradís
ara és de vent. Enlloc d'Arcàdia
es diu Aura, aquest poema.
Blanca Llum Vidal. Nosaltres i tu. 2012
El camí cap a tu
és tot verd i és amb sol
i a les vores li creixen
mirades i cançons.
Les cançons que cantaves
mentre et mirava jo.
Marc Granell. La vida que creix. 2015
Il.: Paulapé
Vinc al recer de l'àmbit d'aquest temple.
La pedra sembla abatre's i discórrer
per un perfil de traços vigorosos,
i cada rengle encerta l'arc que baixa
al meu damunt, des d'una més concisa
perspectiva, amagant del sostre el límit
d'on sorgeix. És solemne l'equilibri
del cim, apar que poc a poc s'enlaire.
Entre tanta bellesa m'adelite
tot sol, però si d'altres mai venien
també m'hi complauria: clarianes
i penons, meravelles quasi vistes.
Per a molts, l'únic tast de la mirada.
Per a mi, igual raó de poesia.
De: A Oxford, II
Gerard Manley Hopkins. Sonets complets. 1999
Versió: Isidre Martínez Marzo.
Epíleg: Antoni Ferrer Perales.
"Existim en el miracle."
TXEMA MARTÍNEZ
Les nits que amaguen la lluna estenen un cobertor de records.
I jo furgava en la fosca amb el pal de la memòria en una solitud
de novembre. Regirava les seues aigües obagues i el fons dels
seus silencis.
Quan no em queda res a casa pense els dies que m'habitaven.
Escrivia sobre l'oratge d'oficina de huit a tres de la vesprada.
I d'aquella besada estranya cercant niu sota la taula. I dels llavis
que defugien la correcta disposició de la besada.
Llavors vas dir que jo anunciava la tendresa.
Les nits que amaguen la lluna em migren els desitjos en follia.
I passe notes manuscrites per sota dels vidres que colpeja la
tempesta. De vegades plou a l'oficina i s'hi mullen les hores
del dia. Ja no giraràs més l'esquena a l'home que caminava
aquell poema.
Sempre se'm queda tendra la mirada al forn dels teus afectes.
Josep Manel Vidal. L'endemà de totes les fosques : poemes per a Cloe, 2018
XXè Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2018
Pr.: Jordi Pàmias
la mirada et transporta fora de tu — enllà de tot
aquest esclat de llum prové d'un enllà
del qual no en coneixes res
i escrius — i t'escrius
com si tot en depengués
Antoni Clapés. Clars, aquest matí, són els teus records. 2020
Epíleg: Víctor Sunyol
