Ha tornat, el xut
al meu ampit.
En redó ens mirem a manera de compenetració.
És el mateix que a l'encalç de l'oreneta
fueteja el fullatge del xiprer.
Tot un estol fugint-ne en estampida.
Que innocentment
la vida s'obre camí amb la mort
i viceversa.
M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022
Avui recordava a En Puig de la Lletera que, quan jo feia
el segon curs de batxillerat, i d'anada a l'Ibèric del carrer
Gran de Gràcia, vaig topar una vella encorbida, amb
fardells feixucs a les mans. Em va aturar, i em va dir si
la volia ajudar. Em va donar una senalla amb menges,
draps, llaunotes, cordills i jo què sé. D'arribada al cantó
del carrer d'En Brusi, va dir que ella tirava avall. Vaig
tornar-li el fardot. Tot mirant-me amb ulls clars i
somrients, va dir: —Gràcies, noi; no te'n penediràs:
soc la Mare de Déu. No li va plaure la cara que jo feia
de minyó incrèdul i tibat, i va afegir: —Quan sentiràs
que les campanes dels Josepets tocaran a morts amb un
repic diferent, com si fossin les campanes de Pasqua,
serà per mi. Pensa que jo em recordaré de tu. Va seguir,
rancallosa, carrer avall, es va girar, i em va dir amb veu
alta i jove: —Digues pertot i a tothom que allò que canten
i conten del meu home, no és pas veritat.
J. V. Foix. L'estrella d'en Perris. 1992
Edició de Jaume Vallcorba
Mirava, allunyant-me,
un orient de coníferes.
ÓSSIP MANDELSTAM
Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.
Antonella Anedda. Historiae. 2022
Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià
Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,
com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;
tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,
si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.
Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984
Adaptació de Josep Pedrals
Dia Mundial de la Poesia 2023
Al començament
jo era terra
jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
de costat
era un turó
sota estrelles glaçades.
No hi veia.
Em veien.
De dia i de nit
els mots em queien a sobre.
Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
D'un d'ells
vaig aprendre el meu nom.
Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
Era diferent
de la història que explicaven de mi.
I ara també
era primavera.
Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
Vaig viatjar cap a ponent.
Quan hi vaig ser
amb quant d'amor mirava
tots els camps
quan mostraven
la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
que jo havia estat
i que m'havien malentès.
Torna a nosaltres
deien,
Confieu en mi vaig mormolar.
——————————————————
Mother Ireland
At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.
Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022
Textos en català i anglès.
Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.
Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
WISŁAWA SZYMBORSKA
No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.
Asseguda a la barana
miro el mar
confondre's a l'horitzó
allà on el far
retalla un cel de nacre,
on els velers es perden,
on els meus pensaments
llisquen entre els dits
com sorra fina.
Mercè Ferrer Rundan. El temps immòbil. 2010
Selecció de textos i correcció: Lluís Lucero
Dibuixos, aquarel·les, tintes i carbonets de l'autora.
La neu tapava els senyals
que orientaven les dreceres
estaven trencats, canviats
a causa de la guerra.
Era una estratègia militar
per confondre l'enemic
però, com trobar Bilgoraj
perduts allà al mig?
Reunits entorn del cap
mentre mirava l'horitzó
alçant la mà
un camí va assenyalar.
Van veure foc un dia
però no s'hi van acostar,
tres tancs amb gent a dins
que van passar de llarg.
Arribaren a una ciutat
i els va agafar la por,
també van passar de llarg
amagats en la foscor.
A l'antic sud-est de Polònia
envoltada de paratges blancs
va desaparèixer sens rastre
la croada dels infants.
Bertolt Brecht. La croada dels nens. 2011
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell.
Versió de Jaume Escala.
Els animals van sortir
tots del melic de la Terra.
Per tant qui es mira el melic
no sempre l'erra.
Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021
Poemes adaptats per Jaume Subirana.
Il·lustracions de Maite Mutuberria.
Com un gat amb la panxa oberta
que s'arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tan se val.
El gran arquitecte de l'univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
«No creies el que deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l'ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat». Tant se val.
El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrent cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l'afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
«La imatge és la realitat del món invisible.»
També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.
L'únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
—els gats vells mai no envien cartes—,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d'un gat tronat i ferit del carrer?
David Castillo
De Doble Zero i Esquena Nua, dins
Bandera Negra : Antología personal (1992-2001). 2001
I també al llibre:
18è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2002
Barcelona, 16 de maig de 2002
Direcció del Festival: Gabriel Planella
Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.
X.
Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999
Pròleg: Joan Callejón
Il·lustracions: Conxa Ibáñez
Giuseppe Ungaretti, dins,
Cinc poetes italians: Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984
De la traducció catalana: Tomàs Garcés
Introducció de Marià Manent
Acord a primera hora del matí. La poma
de la nit corre cap a la poma del dia entre
les dents de l'espai. Miro la formació dels
núvols. L'ésser humà projecta fora de si
tot allò que és excés. El temps fa la resta.
————————————————
Acordo de manhã cedo. A maçã da noite corre
para a maça do dia entre os dentes do espaço.
Olho a formação das nuvens. O ser humano
projecta para fora de si o que é excesso. O
tempo faz o resto.
Ana Hatherly. 51 tisanes. 2004
Versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega
A Pepa Llopis
El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.
Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!
Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006
