Bodegó de lletres

Alfabètic univers
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.

Com plàtera d'anguiles
damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.


Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Comentari: Manuel Forcano

Peça a peça

Hi ha una llum de vigília
en un carrer estret de Girona

per si goses tornar
i endreçar

-potser peça a peça-

els mots d'un conte nostre ja acabat.



Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts, 2017
Pr.:  Anna Aguilar-Amat

Amb mots trobats

Amb mots trobats

basteixo a poc a poc

una fràgil, efímera casa

de parets transparents.

Poemes que algú, potser

                                       habitarà un dia.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

Estratega

Com en Tirant lo Blanc que amb molta disciplina
en el camp de batalla un a un va organitzant
els seus valents soldats amb ell al capdavant
per tal de derrotar l'armada sarraïna.

O com en Kasparov que rumia i rumia
quina peça ha de moure i on la situarà,
un cavall?, un alfil?, la reina? I si ho fa
quins seran els efectes futurs d'aquesta tria?

O bé com en Frank Rijkaard que adopta canvis dràstics
si l'equip va perdent i disposa de poc
temps i llavors canvia el sistema de joc
o s'encomana al geni d'un dels quatre fantàstics,

doncs d'aquesta manera amb enginy i constància,
el poeta esdevé un domador de tots
els recursos de la llengua en cada circumstància,
esdevé un estratega d'un escamot de mots.



Montse Bastons i Garcia. El camí de la veu, 2008
Pr.: Carles Duarte i Montserrat
Epíleg: Vinyet Panyella

Oferiment

Trobo milers de mots
amb so de poesia;
per fer un concert amb tots
el cor no em bastaria.
Ens els podem partir;
són un bell instrument.
Feu el concert amb mi,
llegint-los tendrament.



Joana Raspall. Concert de poesia. 2004

Il·lustracions: Marta Balaguer

Navegue a través del dia

Navegue a través del dia
sobre un vaixell de mots
provant de pescar
els trossos del present
que em reiventen



Anise Koltz. La terra calla : poemes. 2005

Traducció: Anna Montero

Percaço el mot

PERCAÇO el mot des de la nit a l'alba,

i d'ell en faig una balma perenne.

Hi tanco dins l'ungit cel de tardor,

el temps que fuig o el gust d'un instant tendre.

Per paranys de contraris t'endinses tu, poema,

vius el somni del cor dins de l'insomni,

fas un conjur en les fortes tempestes,

ets incentiu ardent en les bonances,

ets la sàvia harmonia dels contraris.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pròleg: Maria Àngels Anglada

A cada amic

A cada amic, cisellador d'imatges

I caçador de mots, voldria dir-li:

- Fes-te llavis pel crit d'aquesta terra.

D'un a un els seus sons ara m'arriben

Com alts fills de la nit, diamants de l'insomni:

Fidelitat us serà demanada

I un cant rebel a tota defallença,

Car no hi ha sal per guardar les paraules

Sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis ;  [1965-1990]. 1990

Arrel

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d'arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d'oxigen.



Un dels poemes de:

Tipografiar el buit 2009-2012

A la memòria de Miquel Plana, 
artista i editor bibliòfil

Maria Josep Escrivà. Serena barca, 2016
Comentari: Manuel Forcano

Bibliografia

Sempre cal recordar de qui hem après les coses. Si ignorem 
el procés de coneixença, mai no sabrem el que nosaltres 
mateixos hem vist d'essencial en el real. No hi ha 
comprensió compatible amb la cega supèrbia.

No es pot fer poesia sense referents. Quan parlem, citem 
amb cada mot els pares i les experiències de la vida.

13. Fragment.


Àngel Terron, dins,


Reduccions: revista de poesia. 2013 ; núm.: 103, p.12

Logogonia

L'home va entrar cent cops al mateix riu

on mai no havia entrat ningú dues vegades.

Era home i era dona. Era aigua, terra, foc

i aire. Abans però va caldre tenir un mot

i lligar-lo per sempre al corrent d'aigua.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Erosió

Fa temps que la musa va esmicolar-se

per l'acció erosiva

que tenen alguns mots.

Hi ha un procés

de sedimentació, de recristal·lització,

surten roques metamòrfiques 

per tot el camí.

Tal vegada demà seran magma.

Potser, més tard, columnes de basalt

aguantant el pes de les hores.

Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg: David Jou i Mirabent

El lloc dels mots

En petites rambles i barrancs

de baladre, salzes i romaní

al cor de muntanyes nostrades

potser en un altre temps,

sense carrasques,

llavors eren

incandescències ignotes

allà hi són els mots.

Antoni Albalat Salanova. Love is. 2014

Il·lustracions de Gerard Miquel

Amistat

I passem d'un dia a l'altre

la placidesa dels mots

i el combat de la mirada.

Lluís Calderer. Mentre la pols es mou. 1995

I - amb les mans de dins

amb les mans de dins

ho deixa dit

i amb la veu dels ulls

___

que no hi ha mots

sinó

d'enllà d'enllà

les coses

Fragment

Víctor Sunyol. De ser només. 2013

Fonemes

La primera paraula d'infant

és ressò de bells mots de la mare;

com esbós de cançó

sense notes encara.

Melodia que amb goig sentirem

dins el cor, repicant l'esperança

que transforma en arpegi, els escrits,

per poder acompanyar tots els cants

i el punteig de la dansa.

L'espiral de sons nous

van creant pensaments

per sortir del misteri silent

cap al món dels sorolls...

Seran l'eco a les veus de la gent!

Jordina Nadal. Victòria in vitro. 1997

Pròleg de Pilar Cabot

IX Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 1995

El nostre pa de mots de cada dia

Basta el dia a esvair
el pertinaç somriure de la mort
verda que ha foradat la nit. No juguis
amb les paraules, segades i mòltes
fins a ser la farina
del nostre pa de mots de cada dia.
No hi juguis. Perquè el sol
fa el seu camí de cada dia, just
i roig, el sol, i el dia,
basta el dia a esvair aquell somriure,
com la boira a la plana.
En el son de vegades
caus al forat del somni
i un negre abís t'hi espera
que et xucla, que se't beu,
corrent d'aigua plujana esdevingut
riu d'agulles que exploren el teu pit,
i el temps ja ve a tornar-te els ulls
que s'obren en la fosca de la nit
molt quiets i respires. Les paraules
persevera a estimar-les: són divines
i diuen sempre el que és;
sense elles ni arbres ni roses ni llum
ni pa ni sentiments hi hauria:
només la nua veritat de tot
insofrible i tan certa. Ni l'amor
ni la mort no hi hauria; el no-res
ple de coses, sempre de nit, hi hauria.
Digues les roses, doncs, a la paret com flairen,
i cada arbre pel seu nom anomena
i parla'ns de la llum d'aquesta hora
i del pa i de les mans
que l'han pastat i enfornat i dels llavis
amb què el menges com beses, de les dents
amb què el tornes a moldre. I dels ulls,
dels ulls sobretot oberts a la fosca,
que el contorn del món i els núvols ignoren,
i la calma en canvi coneixen
que la vela dels somnis aquieta.


Carles Miralles

De L'ombra dels dies roja.

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

De sobte

En la vasta amplitud de quan parlàvem
només per dir paraules oloroses;
amb l'alegria de sentir polides
les dites velles en les boques noves:
feu-me enllà dels negats, dels qui no senten
passar la pura revolada roja
i Déu brunzir dins la canya arrelada,
quan diu, qui en sap, una esperança folla.
Si us sembla mai que m'he perdut, cerqueu-me
lluny dels capvespres, pels vials d'aurora
on l'alosa es deleix i l'aire infanta
la brevíssima força que esperona
i que fa que jo salti com enduta
per entre mots que em són donats i roden.



Clementina Arderiu. Jo era en el cant. 2012

Edició, pròleg i notes: D. Sam Abrams

Perfil biogràfic: Cèlia Riba

Tot i res dels mots

Aquest riu, aquests arbres,
coses concretes entre el cel i tu.
Ara hi ha això i no qualsevol riu,
un arbre que no ho és, la vida o l'home
igualment inconcrets. El cel
que veus amb aquests núvols d'ara
i no el límit, l'anhel. El tu que és jo.
Ara hi ha això, no en dubtis.
Però escrites en el poema aquestes
coses, llegides ara o un altre dia,
aquí o allí, aquest riu esdevé
més rius i tots els rius, i la muntanya,
l'aigua freda i la truita
que hi salta, el temps i els homes que s'hi banyen,
es tornen tots els arbres
que no pot contenir,
d'un en un, cap poema, tots els cels
que hagin arribat mai a veure.
És veritat que ara hi ha això,
que les coses són ara aquestes coses.
Però si els mots les han dites, hi ha els mots,
tu que escrius, entre elles i tu,
i només hi ha els mots,
les estrelles del cel posem per cas i des d'on tu
les vegis, ara i sempre,
per a tu que llegeixes.



Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. 2009

A remor bromera

La veig a la cabina,

la veu que s'endevina.

L'inconscient s'esgola vine,

la tarda s'escola a ritme

de mots que enriqueixen

l'esclat de cada gest.

Va fent i fa vent.

Cada gest, un somriure.

Cada esguard, un esquitx.

El vespre s'acomiada

a ritme de gestos

que esclaten a cada mot.

Fa vent.

Va fent.

Daniel Ruiz-Trillo. Recer de versos, 2007