Al primer matí de les herbes

Al primer matí de les herbes
que ventilen suau els espadats carnals
amb la crida on s'arruga la saba a flor d'aire
quan tant d'amor només és pol·len de dubtes
                                                        i arcada de vent,

tu, filleta,
abans que somniï l'alba vergonyosa dels déus,
neixes dona,
de l'empremta bruna vellutada
d'una mirada.




                                 Perpinyà, 1 de març de 1988


Renada-Laura Portet. Jocs de convit, 1990
Pr.: Kathleen McNerney

No és veritat

                        "El món neix en cada besada"
                                           Joan Fontcuberta


No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d'estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tan fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no,
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai,
s'omplin d'ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins.

Et dic que no
que no és veritat,
però sobretot
no deixis mai
d'allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

(Inèdit)   p. 19-21

Mireia Calafell

XXXII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2016

Direcció del Festival: Teresa Colom i Manuel Forcano

venir a viure (tall de poètica)

hem vingut per repetir-vos
la terra, per fer
servir síl·labes i nombres endreçats
per dir de nou el món, per refer
i per servir. per mesurar la boira
i l'obrir i el tancar del cor.
aquesta és la murada
i aquí és que sou.

jo, altrament, soc un espai
que buida possibilitats,
estret —jo ben prim—
entre un néixer i un morir,
ventrut i emmurallat,
d'altra mena.


Eduard Escoffet. Gaire. 2012

Aquest cel i aquest sòl

Estimo aquest cel i aquest sòl
que ensenya dents de roca a les genives de la terra
desafiant el vent dels segles.
Estimo la cançó dels rius
i la prenyada mar amb fills al ventre
i la paleta de colors que aflama els ulls
en contemplar el miracle del néixer i el morir.
No em puc estar de palesar que aquest prodigi
el qui l'ha fet rodar no vol fer-ho saber.
Venir a la vida és un llorer pels escollits,
un premi que prepara a revelar
una altra fase d'un honor més gran
que du gravada al cor la data de caducitat.




Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
 de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

L'amor és la causa de causes

L'amor és la causa de causes,
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura



Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63

hi ha paraules que volen ombra

hi ha paraules que volen ombra,
com flors que moren al sol.
hi ha poemes que naixen
entre les roques profundes del somni
com hi ha plantes
que estenen arrels i escorça
sota un cel implacable
o sota l'arena cremant del desert.



Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Ara sí

No ho hem d'il·luminar tot.
No cal.

Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre.
Només viscut.

Un llibre a mitges.
Un nadó sobrevivent.

Vam néixer amb ell.

Ara l'expliquem
en veu alta.

Tot el que escrivim
és sempre
una resposta
a una pregunta no formulada.




De #mansió per a petits invertebrats



Anna Gual. Molsa. 2016
Epíleg: Gemma Gorga
Il.: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

Antany

Déu mirà l'espai i jo vaig aparèixer,
fregant-me els ulls admirat del que vaig veure.
La terra fumejava, no cantava cap ocell;
no hi havia petjades a les platges
del mar calent, ni criatures al seu si.
Déu parlà. Vaig amagar-me al flanc
de la muntanya.

                         Com si hagués tornat a néixer,
vaig sortir-ne trepitjant la frescor de la rosada,
maldant per recordar el sermó de foc,
meravellat pel cor mixt
d'herbes i flors. A l'escorça bruna
dels arbres vaig veure-hi el rostre múltiple
de la vida, formes deleroses de néixer
que em feien ganyotes. Vaig avançar
per la llum, observant-me l'ombra
amb aplom; i a última hora del matí
tu vingueres vers mi des de la pregonesa
del meu ser. Et vaig donar la mà
ーet recordavaㄧ i junts
aliats del dia natural,
anàrem a l'encontre de la Màquina.



R. S. Thomas. El cel de la finestra : poemes escollits, 1995
Tr.: Francesc Parcerisas i Jordi Ainaud

Roderes i camins...

Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.

La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.

La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.

La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.


J. M. Andreu
Barcelona, 1920

Poema musicat per Mercè Madolell

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.




D'Obra poètica, volum II.

Llibres del Mall, 1979



Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998

Pròleg de Ricard Torrents

Ser dona

L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.

Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.

El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.


Núria Pradas

Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Cant de març

Oh cel, de nou amb la gran torxa encesa!

Deixo recances i colgat caliu.

Torna a mos ulls el goig i l'escomesa,

pollanc al vent, tot el meu ésser viu.

       Jo cantaré com lluen les bardisses,

com neixen llucs, encara avui secrets,

com volten l'aire, d'un no-res felices,

les esperances amb els ulls distrets,

       com les futures dolces estimades

senten, en nou misteri, batre el cor,

com l'arbre que fou erm en les ventades

és resseguit per teranyines d'or.

Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

L'ocell

Picant la clova freda d'una tarda d'hivern
glateixes per eixir, petit ocell de foc.
Veig la teva ala blava contra el gris de tristesa.
Vola, ocell, no t'empolsis d'un toc de melangia,
amunt, ales lluents. Suspès en la claror
canta, ocell, l'aigua antiga, remor de fonts i fulles.
Sota la nuvolada de la tarda i del cor
abeura't en la llum més profunda i sonora.
Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.
Tu neixes i et debats per un destí més clar,
lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.




Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis..., 1990

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

L'alba

La granota-príncep-del-món neix
de les branques del sol, del crit verd
de la falguera i en un petit punt de calor.



Marià Hispano, dins,

22è Concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2011

Si vaig fent via pels camins del mar

Si vaig fent via pels camins del mar,

hi deixo sempre empremtes ben segures

que puguin retornar-me a l'estuari,

allà on neix la llibertat de l'aire.

Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

Pròleg: Climent Forner

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer
que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia
quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps
i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010

polsim

polsim, polsim, pètal de la rosella,

bé que es desfà, ala de papallona,

del límit neix l'extens vol de la música

Edat de fang

Vicent Andrés Estellés. Mare de terra. 1992

Notes d'un home sorprés

                 *

A migdia quan res no mor

més d'una fulla

se superposa a la seua ombra

Jo estic extraviat en aquest llarg paisatge

nascut de la llum dels meus ulls.

(Fragment)

Jean Tardieu. Una veu sense ningú. 1989

Traducció d'Eduard J. Verger.