Juliol

Corre un fantasma dins de casa.
Va amunt i avall, va a tort i a dret.
Dalt a les golfes, fa ombra rasa...
Sí, dins de casa, hi ha un follet.

Tot ho regira quan li rota,
i s'entafora pels racons:
del llit, amb bata, en surt de sota,
i a taula esbotza els tovallons.

Mai no s'escura els peus quan entra;
com ballarina, com el vent,
mou l'aire, i és un mal de ventre
que es recargola irreverent.

¿D'on surt l'entremaliat salvatge,
fantasma doble, llampec viu?

Hoste vingut d'un mal viatge,

mal dispeser que ve a l'estiu.

Tota la casa li fem bona,

i s'hi reposa tant com vol.

La lloga tota i ve quan trona,

perquè ell és l'aire de juliol.

Juliol, quin desmanec de roba
que s'enllapissa amb llapissons!
Juliol, planant per on li prova,

baladrejant pels finestrons.

Badoc grenyut, treus de la prada

l'olor d'herbei, d'anet al vol,
til·lers i estepa perfumada,

per tu, que ets l'aire de juliol.

1956

Borís Pasternak. Quan escampi. 1984

Tr.: Esteve Miralles i Ricard San Vicente
Pr.: Iván García Sala

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.

Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Inici de primavera

Aquella nit de març vaig eixir tard de casa.
Els carrers eren esvalotats per l'olor de primavera
i la pluja verda dels sembrats.
Repicaven els vents. Jo sortia enllà enfora a través
de la clotada estorada de cases fins al mur descobert
i me n'adonava: cap al meu cor creixia un ritme nou.

A cada alè de l'aire hi havia tesat un jove esdevenir.

Jo parava l'orella quan els forts remolins giraven
dins ma sang. El camp ja s'estenia a punt. 

Marcada amb foc als horitzons ja hi havia la blavor
de les altes hores matinals que havien de dur
vers la llunyedat.

Les rescloses grinyolaven. De totes les distàncies
sorgia l'aventura. Damunt del canal, que feien onejar
vents joves de sortida, creixien clares vies,
en llur claror jo augmentava. El destí era a l'espera
en estels voltats d'oneig.
Al meu cor hi havia un temporal com de banderes
desplegades.

Ernst Stadler, dins,

El crepuscle de la humanitat : un document de l'expressionisme, 1984

Ed.: Kurt Pinthus
Tr,: Artur Quintana i Font

Abril

He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.

Fragment.

Carles Camps, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

De: El caminant i el mur, 1953

Salvador Espriu, dins,

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

Fragments de llum

          Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins
          Espicossat pels blaus, petjant l'herba menuda:
          Somiador, en tindré la frescor als peus.
          Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

                                     JOAN BROSSA

Hi ha molt de tremp i molt de joc en una vida,
com un jardí que a la tardor bleixa l'enyor,
tènues besllums, miralls trencats,
cristalls de glaç enmig del gebre,
de tants instants per proclamar
l'esclat del verd pres en la molsa i la tebior
de les fulles marcides.
Balbs de desig, els llavis molls i els dits palpant
records, els ulls reposen,
i em bec l'esguard i la remor, i en cada glop
reprenc el gest que em mou i em bressa
fragments de llum en la memòria.
Per cada fulla i cada brot, un pensament
que em transmuta l'aspror i suavitza
l'atziac atzar, els vents vençuts i el bes esquívol,
i en mig del feix un devessall de flocs tangibles,
la veu, el tacte i les olors del temps de viure.

Pep Cortés, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa, 2020
Coordinació: Josep Gerona

Variacions

Com llit de riu
     una esperança
           que no és mar
                 ni és cel
                 és De profundis
           cos opac olor
     de disjuntiva
pell amfíbia.

Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016

Classe de piano

                                           Tinc vuit anys


Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,

en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.

Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano

com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,

al bell mig, descansa la bola fosca de la música.

La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües

perquè no tenia talent per a la música.

No tenia talent per a la música.

Millor que estudiés llengües.

La música sempre serà en un altre lloc,

inassolible, sempre a casa dels altres.

La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,

però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres

                   descobriments.

Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,

una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,

                    imatges,
només el món.

De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Tr.: Xavier Farré

Adam Zagajewski, dins,
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2018

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta

quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015

Edició: M. Carme Codina i Contijoch

Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

Gairebé primavera

Parar el despertador, sense obrir els ulls. Desitjar
aquells cinc minuts més. Encendre el llum.
Aixecar la persiana, quan encara és fosc. Fer
el cafè, abans d'esmorzar. Tancar la porta suaument.
I sentir la llibertat del matí.

Estic perdent l'equilibri, que potser ha canviat
alguna cosa? Haig de tornar a encaixar, trobar
el meu lloc. M'hi esforço, però és tan difícil!
I em fa tanta falta una atenció, un detall!
Cedeixo, i quan ho tinc, em sembla que ja
no ho necessito.

Ocells que encara volen, entre ametllers florits
i arbres nus. Final d'hivern, gairebé primavera.
Algunes estrelles. Des del carrer veig llum a casa,
i llavors l'alegria m'esborra tot el cansament.

Mentre l'olor de mimosa m'envaeix, em deixo endur
pel teu somriure. I, tot d'una, sento l'ara com si fos
per sempre, infinit. I amb l'esperança retrobada
et dic soc la que soc ara, en aquest moment.


Emília Illamola, dins,


Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019

Edició de Montserrat Serra i Arenas

L'encís del paisatge

  Afores de Montpeller,
a prop del Mas de la Merla,
un dematí clar i serè
que fa madurar les messes.

  En un predís del jardí,
els dos amics enraonen.
Temes: les lletres, les arts,
les noves de Barcelona...

  Mentre parlen, un encís
de llum i olors els penetra;
l'espectacle natural
de llurs sentits s'apodera.

  Davant d'ells hi ha el camp flairós,
ampla vall assolellada
que s'alça en suau pendent
per mostrar millor la ufana.

  Aire net sota el cel blau,
pins, xiprers, blats i oliveres;
els ceps verds dels grans vinyars
com penats s'arrengleren.

  Sobre els alts pins i els llorers
xisclen el vol d'orenetes,
sobre el roserar vermell
brusen lluents les abelles.

  Paisatge clàssic, llatí,
de cel i terra harmonia;
miracle etern,
fet de colors i de línies.

  Els dos amics han callat.
La visió els meravella,
i amb un silenci devot
miren la natura en festa...



Montpeller, 12 de desembre del 1945


Records de més ençà

Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat i Josep Poblet i Tous
Ed. i introducció: Elena de la Cruz Vergari

La vida al camp

   Feliç qui viu al camp i cull fruites madures
i amb llargues caminades alterna les lectures.

   Feliç qui sent l'olor suau de les garrigues
i tot covant descolga estàtues antigues.

   Feliç qui rega un hort en temps de primavera
i pot llegir un bon llibre davall d'una olivera.

   Feliç qui sap unir l'amor de la natura
al reposat deler humà de la cultura.


                              Perpinyà, 4 de març del 1947




Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera : poesia inèdita. 2019

Presentació: María José Figueras Salvat, Josep Poblet i Tous

Edició i introducció: Elena de la Cruz Vergari

Aficions

El sol vol pintar,
quan torna a estar actiu.
Mulla el seu pinzell
a dintre del riu.

A la primavera
tot és ple de flors.
I, concentrat, tria
pintures i olors.

Ai, però la paleta
un raig ha bolcat
i entre la pluja
un arc s'ha format!



Poemes de flors i abelles. 2019
Text: Núria Albertí
Il.: Mercè Galí

L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.

Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.

I Déu en algun lloc

  recorda que no t'és donat saber-ho tot
                               ÀNGEL MIFSUD



Els poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...,
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d'un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d'unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L'olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.



Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
      amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
      i olor de maduixa.
Per fer lletres d'or,
      una papallona
s'hi espolsa les ales,
      i el sol les dibuixa.
Els dits blaus del cel
      hi escriuen les faules
que cap ull humà
      sabria llegir.
El vent me les conta;
      les sé de memòria!

Me les conta el vent...
      o surten de mi?...




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Terra mullada

L'onada de calor
t'ha deixat sense forces,
eixorques les hores
alenteixen i no saps com sortir
d'aquesta calitja, que fins i tot
paralitza les fulles.

Ai! si fos possible un ruixat,
sentir l'olor a terra mullada,
l'encís de les primeres gotes,
que amb un bes
perfumen la Terra,
esborrar les clivelles dels anys
i donar forma a l'argila
de la vida!



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología. 2011

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba

El matí s'ha llevat amb gust de tu

El matí s'ha llevat amb gust de tu.
Jo m'empasso la set a batzegades,
dono forma al MATÍS del teu perfil,
m'abrasa el tast indecís dels teus ulls.

Se m'ha clavat la teva veu d'abril
més enllà dels confins de les entranyes,
jo en degusto el ressò de menta i mel
i en dibuixo els colors amb notes mudes,

Quan enyoro la veu del teu perfum,
jo m'abraço a l'olor de les teves paraules.




Lluís S Bosch, poema XVII, p. 54-55

Silencis d'arena nua... 2018

Il·lustracions de Sara Salip