L'olor de la pomera

Amb peu alat he entrat als teus vergers.
A l'airecel el blau és net i fi.
Entre les branques, canta un violí
que amb notes tendres posa fre a l'excés.

Remoreja la font entre els xiprers.
A l'estanyol dos cignes fan fremir
l'aigua que delimita el seu destí.
El sol s'amaga darrera els fruiters.

I tu, nua a la gespa, generosa,
perquè ets pensada, et lliures amorosa
al joc, i et beso els llavis i els estels

dels teus pits, i et corono amb tarongina.
En la pau de la tarda que declina
l'olor de la pomera inunda els cels.

Josep Grau i Jofre, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 79, p. 53.