Prop d'uns llavis que algú

Prop d'uns llavis que algú

et pren, orador pacient,

refàs el dir i el desdir,

des dels límits del discurs.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

Llibre

La seva pell és el llom del llibre
i les seves parpelles les pàgines
quan he obert les seves guardes
la cara s'ha obert en una rialla.

He llegit el vers que hi ha escrit al front.
He escoltat el paràgraf amagat del seu coll.

En ella callaven totes les paraules.
Esperaven una paciència de lector
i unes mans que passassin les planes.

He tornat aprendre la ciència
del doble espai i la puntuació exacta.
He descobert en ella la novel·la d'aventures
i el llibre de viatges, el manual tècnic,
la guia de funcionament
i les regles dels jocs de cartes.

He vist el dibuix de totes les tipografies
traçat a les seves mans verjurades.



Josep Lluís Aguiló, dins,

Grans èxits, 2010

Salut a les roses

Salut a la novella
rosa que es bada en aquest dia esquiu
i lluita amb pluja i vent a penes viu.
Salut a la poncella,
com recollida en un silenci altiu,
que espera encar per a florir més bella.

Bategui en tot verger d'il·lusió
el desig pacient i el sense espera:
en branc esclatador,
sigui la gosadia missatgera
de la perfecció.

Que prou la rosa de perfecta olor,
en el cim de la seva resplendor,
es sentirà agraïda i honorada
per aquell repte a l'esdevenidor
de la desfeta al vent tantost badada.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició de Jaume Coll Llinàs.

31 de desembre

Avui arriba l'home dels nassos!
Avui arriba l'home dels nassos!
Apa, ja hi tornem:

mentides a cabassos!

Pensen que cada any
cauré al mateix parany?
Com que tinc molta paciència

(que, com tothom sap,
és la mare de la ciència),

he confegit amb cartró
un munt de nassos,

un reguitzell, un piló!

Lola Casas. Poemes per a un bon Nadal, 2009

Orfebre

Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.




Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Pr.: Maria Aurèlia Capmany

Jo en tenia una cançó

La tècnica de la santa paciència, la saviesa
immemorial i un xic d'inspiració d'última hora

Albert Canadell, Òpal de foc

Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums pampalluguejaven



Enric Casasses. Bes Nagana, 2011

Dies abrusats

Dies abrusats. Degoteig minúscul
de perles relliscant sobre l'esquena.
El termòmetre impassible s'enfila,
segueix el compàs, malgrat que els humans
sentim l'enyor d'unes gotes de pluja.

La Natura, pacient i assossegada,
deixa fer. L'ocell canta dues notes
amb sordina; no accelera. Hi ha gats
mandrejant estintolats sota l'arbre,
i tot és calma. El ritme de la vida
camina inexorable. És com un pèndol.

Només els humans, inquiets, descontents,
desitjaríem l'estiu fet a mida.



Imma d'Espona. Instants. 2007

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. 2002

A tu

A tu, que ets flama subtil,
sendera on conflueixen
cent i mil camins.
A tu, que tens l'ànima
elegant.
A tu, fràgil i forta,
a tu, tendra i orgullosa
alhora.
Tu, com una reina que porta
la corona en equilibri
a dalt del cap.
Tu, tan bonica, tan esvelta,
com una flor
que s'enlaira amunt
escampant perfum;
la corol·la,
grèvola i bella,
tremolant al vent.
Tu, desperta i generosa.
Tu, que escoltes
amb paciència
les trifulgues insensates
que et contem.
Tu que tens
el do de la ironia, i que guardes
tones d'amor, contingudes,
com fa el ric
que dissimula la riquesa.
Tu, que estimes tant,
i que et sorprens, atònita,
de la immensitat
de l'amor
que ets capaç
de despertar.



Isabel-Clara Simó.  El conjur, 2009

Al llarg de tota una impaciència

Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.




Feliu Formosa. Darrere el vidre : poesia 1972-2002, 2004
Pr.: Enric Sòria

A la sortida del túnel

A la sortida del túnel
va tornar la llum.
La veu s'aparellava al sotragueig,
i m'adormia.
Era pura mel, una cançó de bressol.
Dormia en braços de la veu
mentre travessàvem la planura.
La veu allunyava la mort.


Primera visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions, 2005

Et mous sense estridències per la casa

Et mous sense estridències per la casa
i així se t'asserena el fer i el dir.
Pots degustar paraules sense pressa
escrites hàbilment enmig del blanc.
Poetes admirats que dormen al teu llit
t'han fet obrir camins en plena nit.
Tot desbrossant herbotes que t'amaguen
el fil d'aigua brillant, que baixa lliure,
t'has desvestit de tot allò sobrer.
I l'únic ornament és el neguit
que et dóna impuls roent de foc i vent.
Només per destriar paraules clares
i aprendre, com l'orfebre,
l'ofici silenciós de la paciència.




Mireia Lleó i Bertran. Per un vers. 2009

Els límits del temps

Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia capturar-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot. 2000