Mon cor s'adona
del passerell
que havia refilat tota l'estona;
i amb tu en els ulls, no m'adonava d'ell.
Tot m'asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix que l'herba emplena
i la pau de la pols en el camí.
I no val l'or menut d'una guspira
ni el plomissol de card volant al vent
l'afany, que et gira,
d'esguards, esguards i bonior de gent.
Ja, com a lluny de mi, sé que en la freda
espona, las, el teu coixí defall,
i que ton últim farbalà de seda
fuig del mirall.
La pau m'inunda.
La solitud té sos perdons a tret.
L'arbre i el riu i l'ànima profunda,
tot s'ha refet.
I lluny del goig amarg de tes voreres
ve el meu conhort;
i faig més dolç i meu que tu no eres,
com ungit de rosada, ton record.
De: El branc de les vuit fulles, VI.
Josep Carner, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 17
