Un súmmum

Quan obres
la mà
i tu et penses
que és tan buida
i t'equivoques tant
que em
destrueixes
sense voler:

està tan plena

que ara
tot el seu
pes

ens
devasta.

24-16



Jaume C. Pons Alorda. Era, 2018

Pr.: Eduard Sanahuja Yll
Epíleg: Lucia Pietrelli

Entreacte

                               a Anton Txékhov


Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.




Ponç Pons, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14

I veiem que s'ajoca el Pirineu

                                                        Amb Xenòfanes



I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.

  


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

POEMA

Tu... Aquella persona!
Et veig...
amb la mirada perduda
buscant algú
no sé qui
tens por, t'ho veig als ulls
tremoles...
no sé què fer
si apartar-me
o ajudar-te
penso...
si no ho faig jo qui ho farà?
I em responc
...ningú...
em quedo en blanc
i el món es torna diferent
tu em mires
i amb un somriure il·luminat
te'n vas...!


De Dret al desenvolupament


Carla Alcañiz, dins,

Un vaixell ple de poemes = Un barco lleno de poemas = Un barco cheo de poemas = olerkiz beteriko itsasontzia. 2008

Ed.: Gisa Mohr, Esther Puig

Pi

Tens una escorça molt gruixuda,
plena d'escletxes i de talls.
Hi ha unes formigues que s'hi enfilen
i els fan servir d'amagatall.

Tens una copa molt rodona,
sembla que es pugui acariciar.
Però les fulles punxegudes
no es volen pas deixar tocar.

Amb la resina de les branques
totes les mans ens enganxem,
però quan som a casa nostra,
per pensar en tu, les olorem.





Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009
Il.: Caterina Roca

Quan una persona

Quan una persona es coneix, es comprèn,
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat 
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i 
sentits.



Anna Carpena

De: Creixement emocional a l'aula. p. 70



Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013

Soliloqui d'un desconcertat

Nosaltres som els uns, i els altres són els altres.
Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han
sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera
que et deixin tranquil! Si només fossin diferents,
encara es podria aguantar. Però no, s'imaginen que
són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants,
i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen
en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos.
El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i
no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de
dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic,
o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El
mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per
ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim.
Si poguessin ens matarien.
    D'altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense
els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem.
Tota la nostra energia l'esmercem en els altres, tot el dia
i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin
insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens
n'alegraríem , si se n'anessin a algun lloc on no els 
haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns
altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot
tornaria a començar des del principi, hauríem d'estudiar
els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor:
començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors
naturalment uns de nosaltres serien els altres i s'hauria
acabat per sempre més el nostre nosaltres.



Hans Magnus Enzensberger

Traducció: Ramon Farrés


XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Sedegem

Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l'ennuec.

Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.

Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.


Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

VII Paraula de poesia

Pensar, filosofar
a voltes cansa.

Escriure poesia és un acte d'humilitat
que et fa abatre el cap amb arrogància,
enfront de la paraula.


(Fragment)



José Miguel Gràcia. XXXIII poemes : reflexions i abstraccions, 2005

Sense temps

Fent tard aquest matí d'entre setmana
toco la botzina mentre accelero davant del cementiri
on hi ha enterrats els meus pares,
l'un al costat de l'altre sota una llosa llisa de granit.

Llavors em passo el dia pensant en ell que s'aixeca
per mirar-me amb aquella mirada
tan familiar de desaprovació
mentre ma mare, amb calma, li diu que torni a estirar-se.



De Nine Horses, 2002


Billy Collins, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2017
Tr.: Jaume Subirana

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Amics

Soc un tipus de persona tranquil·la, reservada, però tot i així, tinc els meus amics.
Com pot ésser un cambrer de l'estació o algú que treballa al
     mercat,
O algú amb qui de vegades he creuat un mot.
Hi ha també aquells les vides dels quals han estat més a prop meu;
No els veig cada dia, però en algun lloc he guardat el riure o la
     pressió de les seves mans
i, de vegades tornen a la meva ment.
De tant en tant també conservo una paraula. Per exemple, quan era jove tenia
     un amic més gran que jo,
I anys més tard el meu camí em conduí a la seva porta i vaig dir el seu nom;
"Estimat P..." vaig sentir-li dir, i he guardat aquestes paraules.

No es necessita molt per tenir amics;
Alguns cops, quan visito un poble de la costa, hi ha gent que
     se'n riuen quan em veuen passar caminant.
Pensen, aquí va aquest escriptor de versos que ha escrit sobre Klaas i Keimpe
I sobre el vell Oetske, sobre caçadors i pescadors;
I senten amistat cap a mi.
I ara, també, mentre jo només estic fent algunes observacions ximples,
És possible que hi hagi persones que les duc amb mi, ja que elles senten la vida,
No creada com una imatge, sinó com quan les ànimes es lliuren.


1935


(poema traduït de la versió anglesa per a aquest blog)

Obe Postma. What the poet must know : an anthology. 2004

Translation: Anthony Paul.
Selection and introduction: Jabik Veenbaas.

Poesia i paraula

Fa temps, l'amiga i poeta Teresa Pascual em va fer notar
que alguns dels meus llibres s'inicien amb un poema on
es tracta d'un viatge. Si bé al principi em vaig sorprendre,
en pensar-hi, em va semblar natural. Què és la poesia sinó
un viatge a través de, dins, sobre les paraules. Maria-Mercè
Marçal va assenyalar que la paraula grega corresponent a
"trasllat" és, precisament, "metàfora". M'agrada pensar que
en el meu cas aquest sentit és una premonició. Perquè la
meua vida està marcada pels viatges, viatges per l'espai i
viatges per les llengües, més exactament, per les tres
llengües en què puc comunicar-me: el francès, el castellà
i el català.



Anna Montero, dins,

Reduccions: revista de poesia. [s.l.] : Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, 2012 0214-8846 2012:

Núm.: 100 Monogràfic sobre llengua i poesia, p. 289

Totes les xifres, tots els nombres són benastrucs (4t i últim)

O l'oració dominical (mossaràbiga)
que jo he sentit cantar a sant Domingo de Silos
-tres invocacions al reialme del Pare
i quatre precs per les nostres fretures,
cadascun dels envols clos amb el mot «Amén».

Ah, el zero també és una xifra!
A la dreta, a l'esquerra?
Poseu-me-n'hi entremig.
I deixeu-me pensar, amb Teilhard de Chardin:

           Cada retrobament que m'afalaga,
           que m'esperona,
           que em contraria,
           és un contacte amb el palmell de Déu.
       

(Fragment del final)



Sebastià Sànchez-Juan, dins,
Antologia de poetes catalans : un mil·lenni de literatura, 1997
Vol. 3. De Maragall als nostres dies. Primera part
A cura de Giuseppe E. Sansone      

Conversa literària

Quan escric en castellà tinc més humor però també més mala llet que quan escric en català. Suposo que perquè la llengua de la meva intimitat és el català. [...] Hi ha una frase de Cioran, molt bonica, que diu que canviar de llengua és com escriure una carta d'amor amb un diccionari. Jo he hagut d'escriure en castellà tenint molt clar, sempre, que era una llengua d'ofici, i això potser m'ha fet desenvolupar més la ironia, la mala llet, o l'actitud més aviat moralitzant de la persona cívica que escriu. En canvi, en català, m'he sentit molt més lliure i al mateix temps menys important; és curiosa la diferència, oi? [...] Quan jo escric una novel·la o narració ho faig perquè em dóna la gana, és un petit espai de llibertat totalment intransferible i individual; mentre que el periodisme està molt més relacionat amb la marxa general de la teva civilització, de la teva societat.

(Fragment)


Montserrat Roig, dins,

Marta Nadal. Converses literàries. Montserrat Roig: un cant de maduresa. Serra d'Or, 360, desembre 1989, pàg. 13-17

Entrevista epistolar amb Lluís Busquets

                                     Barcelona, 10 de març de 1982


...He cregut sempre en Catalunya com la meva nació,
incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins
històrics diferents dels d'Espanya. Però no sé res de
com es poden vertebrar uns Països Catalans i penso
que el poder de Madrid és inflexible i ens deixa més
o menys -més aviat menys- jugar a nacionalisme a
través d'un Estatut que pot arribar a no ser res. Però
el destí dels pobles ningú no el sap, i penso que hem
de treballar sense complexos d'inferioritat. Jo escric
com si el català no fos una llengua d'àmbit restringit,
com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un
futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu 
del món, el que fou en les hores de Llull o d'Ausiàs
March.



Fragment, p. 503


Joan Vinyoli. Obra poètica completa. 2001

Pròleg de Joan Teixidor i de Miquel Martí i Pol.

Edició i notes explicatives i complementàries de Xavier Macià.

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Despertar

De nou llevat, penses que has tingut sort
quan sents el frec proper de tramuntana
i el vol lleuger del tord. I a contracor,
sents sota terra créixer la basarda.
Tu, delerós, t'avens al pacte antic:
conrear terres i colgar vessanes
sota el rampí que estimes, abastar
el batec de la plana i les ventades;
com l'estornell que solca un cel d'hivern,
segueixes els camins de la natura.



Núria Esponellà. Un vent, una mar. 1994

Autoretrat a Terrassa, a l'estiu

Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.

Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.

Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?

Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.

Marta Pessarrodona. L'amor a Barcelona. 1998

Pensant a Rafael Sari

Senyor Rafael era un bon home

i só segur que teniva una memòria de ferro.

Treball i sacrifici no l'assustaven, i com la marina

no s'estracava mai.

Era un Mestre de vida o un mestre de somnis?

Savi i intel·ligent só segur ha deixat en hereditat

als minyons, la passió d'escriure de somniar.

cosa pensava quan mirava lo cel?

Qui sap quan escriviva si pensava als monts

on los minyons jugaven i brincaven

com lo cabirol en primavera.

Ma qui era Senyor Rafael?

Un poeta o un minyó com a mi...

1995         Secció A: 2a

Valerio Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984 - 1995) 2009