Em sentia batre el cor

Em sentia batre el cor
com les ales d'aquell ocell.
Va començar a ploure
i no vam veure més la lluna.
Havia pujat al vagó amb un bitllet a la butxaca,
la màquina l'acabava d'imprimir.
El vaig guardar entre les pàgines del llibre
com qui guarda una flor premsada entre dos fulls.
A vegades collia una flor,
una fulla de terra,
i la desava al llibre que estava llegint.
Quan el reobria,
s'il·luminava el record de plegar la flor,
revivia l'instant de l'epifania.

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Finalista al premi Vila de Martorell 2004

Perla del dia

Els meus records s'han esvanit.
A la tardor la vinya s'enrogia
i la perla del dia
ja reposa en les ombres de la nit.

El pensament que jo voldria
mostra sols a moments sa resplendor.
Mon esperit el guiaria
i no el retroba en la tardor.

L'hora s'escola i l'home sempre espera.
Cada esperança el ve a rejovenir
Res no podria detenir
el desig d'una primavera.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

De: El caminant i el mur, 1953

Salvador Espriu, dins,

Maria Aurèlia Capmany. Salvador Espriu. 1972

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

Juny

Mastego gust de mar a l'ona dels cabells;
el temps s'aixeca fi quan l'instant queda enrere.
Descargolo amb esforç tot l'esperit a proa,
i viatjo endavant cap als cràters del sol,
cap a un racó de juny on tingui camp per córrer.

Dalt del vapor que marxa, no goso girar el coll;
els records més petits, de lluny saltironegen.
I ara vull orientar el llindar dels meus ulls
fins a veure'm les mans remotes com els cignes.



Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Intr.: Gemma Casamajó i Solé

L'amor a la vida

Per malaurat que siguis
     en el present,
estimaràs la vida,
     si encara tens
el record d'una joia
     en el passat
i una esperança encesa
     per a demà.



                Perpinyà, novembre del 1946

Antoni Rovira i Virgili. La collita tardana. 2017

Presentació de Josep Anton Ferré Vidal i Josep Poblet i Tous
Fragments memoratius de Teresa Rovira i Comas introduïts per Maria Calvet
Edició a cura d'Elena de la Cruz Vergari

Breus

Vam collir junts unes espigues,
però no en férem
cap pa. I per unes perles
fulgurants al fons del mar,
ens hi vam capbussar,
però sense prou aire:
al clos de les mans,
no res.
            Que breus que fórem,
carrera de sargantana
per un mur.

Ara, després de molts anys,
m'arribo a aquests records
com qui desembarca en una illa solitària
i només s'hi queda
el temps dels pocs mots
d'aquest poema.



Manuel Forcano. Estàtues sense cap, 2013

Holanda és una terra plana

Holanda és una terra plana
que al cap i a la fi passa a ser mar,
que alhora, al cap i a la fi, no és sinó
Holanda. Els peixos dins de l'aigua,
discutint entre ells en holandès,
estan segurs que la llibertat és la barreja
d'un gravat amb unes randes. Pujar a una muntanya,
morir-se de set, a Holanda és impossible;
i encara és més difícil deixar un rastre precís,
si has sortit de casa en bicicleta,
i encara més, si has marxat nedant. Els records
són Holanda. I no hi ha cap presa
que els pugui retenir. En aquest sentit jo
visc a Holanda des de fa més temps
que les seves onades, que s'allunyen lliscant
a la deriva. Com aquests versos.


Joseph Brodsky

Tr.: Xènia Dyakonova i Oriol Prat, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 100, p. 131

Assaig

                                                          (a Teresa Pascual)

                                    all which isn't singing is mere talking
                                         and all talking's talking to oneself
                                                                      E.E. Cummings


Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,

ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,

ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.

Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,

aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.




Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23

Anem

    A L.


Anem,
les fulles caigudes voleien als barrancs
però la cançó no té casa on tornar.

Anem,
al glaç hi ha llum de lluna
que es vessa del llit del riu.

Anem,
els ulls miren el mateix tros de cel
i el cor bat els timbals del capvespre.

Anem
no hem perdut els records
cercarem l'estany de la vida.

Anem
el camí, el camí
tot cobert de roselles.


Bei Dao, dins

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció: Manel Ollé

Les Maries

Com el vent que passa així és passat el temps...
i com és passat qualqui cosa ha cambiat
ell pensava, segut a la gradinada del teatro
accullint-se un poc de fresc, que de cavidani
era encara afosa la tardada, i com pensava lo pensament
volava, volava i se fermava a la gruta de Costa
en aquella platgeta, no era un somni que esvaneix i passa
ma era un bell record que a la ment resta.
Quan en dia de avui, vigília de les Maries, festa de
escampanyada i de gran divertiment, a la tardeta,
qui descalç, que sense malleta, amb l'embolicada
i l'embolicadeta. La vasia del peix a allada, de pebre
assai tocada, quatre fiascos de vi,
era una contentesa a no finir, i un llençol mig finit
era la barraca per passar la nit.
Rieven les estrelles al cel, rieva la lluna afinestrada
veient aqueixa alegra brigada, rieva la marina
i cantava amb a mosaltres fins a la maitinada
a l'eixida del sol, que apenes nos veieva
ell també rieva i mos feva companyia colorint-mos
i encenent-mos per tot lo sant dia.
A nit a tard, un pas envant i quatre enrera
tornaven en casa. Estracs i assaraiats,
ma amb el cor ple de alegria, pensant a l'any que ve
a l'altra festa de les Maries.



1992    Secció B: 3ª

Giovanna Martinelli, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

Valldemossa

La poma la més fina
que es pot collir dins l'hort,
és la valldemossina.
Oh, quin plaent record!

Pertot n'hi hagué balquena
dins aquell any fruiter:
només mitja dotzena
omplien un paner.

Quin bé de Déu d'aroma
vagant per l'ombradís!
Semblava cada coma
un tros de Paradís.



Maria-Antònia Salvà. Poesies. 1990

Il·lustracions: Pavla Reznícková.

No una idea, imatge, record

No una idea, imatge, record,
sinó pètal que cruix i cau
sobre la terra d'una taula.
La rosa així desprèn un llast
d'aroma a punt de morir.
Tu que perceps els ecos del vol,
de la fragància que lleu es transforma,
sigues mestre del temps
perquè jo aprengui
i així tots tres redreçarem l'aroma
i portarem de nou la rosa al seu origen.




Josep Maria Capilla. Un riu als ulls del corb. 2015

Pròleg: Abraham Mohino i Batet

RECORD

Contemplava retaules.

Llargues formes esperitades

ençà i enllà es movien per la sala:

records fidels, esvalotats.

Des d'aleshores hi ha camins

que creixen amb els anys

i amb la vida m'abandonen,

submergit i lliure i sense res.

Joan Mahiques Climent. Ha passat un estranger, 2005

Pr.: Jordi Pàmias

Premi de Poesia Martí Dot 2004

de Sant Feliu de Llobregat

Pompeu Fabra: Impressió

Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols ;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.

Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.

Et recordo allunyat  no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus ;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.

Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.


MIQUEL ARIMANY
 Barcelona, 1920


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968, p. 25

Pròleg de J. Triadú.

Col·lecció Les hores extres ; núm. 4

De la llibertat?

Començaré per dir «corria»
i ja la veig corrent:
sóc jo mateixa quan esclata
la força adolescent.
Sentia esquerpa tota cosa,
tot m'era nosa. Fi,
com un tallant, fendia l'aire
mon cos; i per fugir,
només la punta vigorosa
del peu a l'empedrat
i el braç que ritma i l'alegria
del cap escabellat.

D'aquesta empenta apassionada
prou bé tenim record.
De llibertat és una estampa
gravada al fons del cor.


p. 33

Clementina Arderiu, dins,

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

Tanka

En l'hora baixa
els meus xiprers s'esborren
cap a la fosca.

El fanal groc serà
un dels records del dia.




             Montornès, estiu del 1985



Josep Gomà. Cançons de Lleida i altres poemes : obra completa. 2013

Record de Taüll

La vall us ho diria. Dies clars
feien més verds els prats i les muntanyes.
Taüll en el record i dues flames
feien present els segles i les pedres,
i eren llum els camins i un clam de joia
l'Estany dels Cavallers i la cascada.
Érem lliures com déus; espais d'amor
sense fronteres. Esventàvem folls
la paperassa que encadena els homes,
i des del pic més alt dèiem amors
i tremolaven amorosament
els animals, els rius i les arbredes.
Després vingué la nit, i era molt clara.
Santa Maria, Sant Climent i Erill,
Cardet i Barruera us ho dirien:
a mitja nit les pedres s'encenien.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989

Pròleg: Pere Farrés

La Serra, I

Amb les lleus passes del record

Ara camino en la nit closa

Sota aquells roures sempre verds

Salvats d'un temps de glaç i boira.

Trec el branquell que reté el cant

I la font clara dringa sota

Dels marronyers mai desflorits

Mentre bereno a la seva ombra

Mel sumptuosa del passat

Que omple a vessar les llesques rosses.

Amb els ulls clucs veig el Boixar

On puja l'heura envaïdora

Amb braços foscos com l'oblit

Que escanyaria brancs i soques.

Després m'aturo al porxo blanc.

Aviat ja cauran les ombres,

Pugen suaus pel Sot del Forn,

Des del Serrat grills les invoquen.

Encara et puc dir adéu, amic

Montseny de clines amoroses.

La pollancreda de la font

Ara roman silenciosa.

Filen falenes de record

Un vol de seda somniosa

Camí de l'alba que vindrà

Amb molt lleugers passos de rosa.

M. Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic ... 1990

Talismans

                                 The world that I regard is my self.
                                                                         T.  Browne


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i 
       quan tremola.
Bell com l'aurora en certs matins d'hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l'àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l'Anunciació de Fra Angelico i com les verges
       ciutadanes de Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com les piràmides.
Bell com l'única frase que hi ha en la major d'elles i que
       resumeix tota teoria possible de l'orgull.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada  i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes
Bell com la ira dels homes.
Bell com l'amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos
       d'Aldana i els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l'hivern de
       gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
       No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l'art de Ptolomeu, eixa
       meravella oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d'asfalt de Huston i com
       l'amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho soc, ni ho seré mai.
Bell com l'amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica
       parla de la jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em
       permet entreveure una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d'un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d'Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat,
       que potser es conserva en alguna memòria que
       ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyaam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d'Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què
       no podem prescindir  quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s'estenen molt lluny,
       deshabitats.
Bell com ho és l'Orient de Borges.
Bell com la festa d'Osiris  en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n'hem tingut, i el seu
       enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald.
       Hi ha un dolor més enllà de paraules. La pintura i
       la música l'han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar.
       Recordar-ho és reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels
       sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l'amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir
       feliços, o almenys reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del
       reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc
       berlinès. Record amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí
       persa, i abans també un jardí on Assurbanipal celebrava
       la mort dels enemics vençuts (hi ha un relleu assiri que   
       en dona testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se'ns recorda que un
       home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d'haver provat de fer allò que potser
       ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.
Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l'anyell.
Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m'ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell
       poguera dir-se.




Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993